M’he recordat de dues-centes cinquanta portes més o menys

La persiana del bar de la Marina que vam obrir un dia festiu. El murmuri a la cua per entrar. Dins, el silenci esperant el senyal de sortida que no arribaria. Des de fora ens vèiem com una petita multitud quieta, expectant. Teresa obrí la porta i ens dissolguérem.
(1)

La porta del meu taller que vaig tancar durant els estudis oberts. I el paper on descrivia l’espai darrere la porta i anunciava la seva futura obertura. I les sis vegades que aquella porta s’obrí per rebre’ns. I com amb el Ferran ens tancàvem amb clau a la cambra del costat abans que arribéssiu.
La porta del pati veí, sempre tancada, que aquell dia vam obrir perquè passés la Rosario arrossegant una llarga mànega.
(3)

Les portes entre habitacions que el Jaume obrí durant el seu torn de nit en aquell hostal de la Barceloneta.
(7)

Les portes de servei que molestaven a l’Edu i que vaig deixar entreobertes perquè poguéssiu desviar-vos de l’exposició, cap a un bosc fosc.
(9)

La vella porta principal i darrere el desgastat cartell de paper enganxat amb cinta adhesiva ja groga: «Avís important. Tanqueu sempre la porta del pany convencional amb dues voltes. Gràcies». El cartell substituïa el lloc que la portera ocupava segles enrere.
Molt a prop, a la porta del pati de l’escola, un altre cartell: «Tancar sempre la porta si us plau» i escrit a mà: «Aquesta porta s’ha de tancar sempre!!». La persistència d’aquesta trobada en molt del que vingué després.
La porta del pati oberta durant dos mesos. Entrava el vent, el sol de la tarda i despistats que sortiren a donar un volt.
La petita porta triangular de la teulada on pujàrem amb l’Esther.
La trapa que no poguérem deixar oberta.
La porta per gats que donava al jardí i que no poguérem deixar oberta.
Quan destapàrem la porta de l’oficina i aparegué el forat de la maneta.
La porta a l’entresolat de l’escola per on el Joel pujava a la teulada. Ell caminant i les gavines.
Al final, arribar a la porta de la casa de l’Andrés a L’Hospitalet. Ell dient-me que no recordava ser la persona que jo buscava.
(20)

L’entrada a un lloc d’on sorties en pocs segons. I com la Glòria i l’Antoni es quedaren dins més de dos segons.
(21)

Totes les portes que em mostrà la Jeanette durant la primera visita. Els cartells de les portes «Vorsicht Stromleitungen!» i «Ausser Bertieb». Els noms dels mecenes a la porta de la sala principal. I el statement daurat sobre la porta de la façana «Der Zeit Ihre Kunst, Der Kunst Ihere Freiheit».
(36)

Les portes controlades amb intèrfons, guardes de seguretat, sales d’espera, ascensors, fins a arribar als terrats restringits
amb el Dudú, el Daniel S i el Martín.
amb el Daniel G.
amb el Santiago.
amb la Gleice.
amb el Rafael.
amb la Daniela C.
amb la Daniela M.
(48)

La finestra que utilitzàrem com porta per entrar a l’hangar on passàrem la nit amb el Luiso, el Carlos, la María, l’Álvaro, el Petrit i la  Yael. L’eufòria d’aquell moment.
(49)

El dia que obriren la porta a les grades i s’ompliren de gent. La contrarietat d’aquell moment.
(50)

La finestra per on entràrem amb l’arbre fins a la xemeneia. I les cent hores que quedà oberta mentre cuidàvem el foc a casa de la Sinéad i l’Alberto.
(51)

La trampa que obriren el Toni i l’Àngels i la seva escala insinuant-se.
(52)

Les portes que obrirem amb Quim. La gent circulant per l’interior del teatre, les fletxes, el soroll de les portes al tancar-se. Com vau anar arribant al final de recorregut entre les 21:06 i les 21:25. El Pep esperant que s’obrís la porta principal.
(75)

La porta de la galeria i al fons la finestra. La corda travessant i pujant quatre pisos fins a la teulada. Li vaig fer un nus i vaig tallar la resta. Una part se la quedà el Jorge i l’altra el Joaquín.
(76)

La porta tancada de la galeria i el cartell escrit a mà per l’Olga: «Entrada per la porteria». L’intèrfon. I en entrar per la porta d’emergència trobar-te a la Susana d’esquenes treballant a l’oficina.
Els dos cartells: «Deixeu lliures les sortides d’emergència» i «Sortida d’emergència, no bloquejar».
(80)

I a partir d’aquí tantes portes com ordres escrites a mà:«Tanca bé la porta!». «Tanca la porta al sortir». «Retira’t de la porta per deixar sortir». «No tragueu la clau». «Keep this door closed». «Push hard!» «No entry!». «Truqueu a la porta». «No truqueu».  «No bloquejar». «No tancar porta». «Assegura’t que la porta de darrere està tancada (en sortir)». «No deixeu la porta oberta».
(93)

Les portes a les vostres setanta-dues cases. Com les descrivíeu en els vostres guions. Les indicacions per obrir-les.
La porta de l’institut aquell dia. Esperàveu que us recollís algun altre pare, mare, veïna o amiga desconeguda.
(166)

La porta a l’apartament on visquérem una setmana, amb el paper penjat on vaig escriure «No fer».
La porta a la Sala 10 on el Pol i els seus amics estigueren esperant que alguna cosa passés.
(168)

La porta d’entrada al pont que connectaria els dos terrats i que no aconseguírem acabar de construir amb l’Omar i l’Aureli.
(169)

La porta del solar. El moment en què el Marcos tallà el cadenat i li posàrem un altre per poder tenir la clau.
(170)

La porta de l’edifici on vivia la Cecilia. La petita clau de la seva cambra on vaig dormir aquella nit sent ella.
(171)

Les claus de les cases de desconeguts on aniríem a dormir aquella nit. Les portes que s’obririen amb aquelles claus.
Les dues que quedaren de les quinze que hi havia sobre la taula.
Les quatre que quedaren de les vint-i-cinc que hi havia sobre la segona taula.
L’emoció de l’intercanvi de claus.
Jo intentant dormir en una hamaca a la terrassa del Garazi. Feia molta calor.
El José Luis dient-li al Mikel que havia sigut el millor concert de la seva vida.
(211)

La idea de fer-nos una còpia de cada clau de casa, de les trenta que érem, després d’haver passat la tarda al carrer cada una amb les coses de l’altra, Descobrir mesos després una nota de l’Eva amagada dins un calaix de la meva cuina.
(212)

Les portes del museu obertes de bat a bat a la nit i el museu apagat. Els informes del Cesar: «Sense problemes» i «Tot tranquil».
La finestra de les veïnes de davant des d’on podien vigilar les portes del museu.
(216)

La idea d’una porta sempre accessible, que obre un espai buit sempre disponible. Com «un gimnàs, però sense màquines», deia la Caterina aquell dia parlant amb el Jose i el Marc. Els intents de dur-ho a terme.
(217)

La porta de l’institut encara tancada. Van arribant grups d’estudiants. Esperen nerviosos. A les 9:00 h s’obre la porta. Entren. Aquell matí no hi ha professors a les aules. La càmera es queda fora.
(218)

L’elecció que feies en entrar a la biblioteca, si anar a la dreta o a l’esquerra de la línia vermella.
(219)

Les tres portes tancant-se dos minuts abans al dia per semblar-se a la porta del Lalo, més llunyana i menys transitada.
(223)

Esperar-te darrere les portes de les aules després de dir «Ara torno».
(224)

Les portes de cases de desconegudes a Sant Feliu on vaig trucar aquella tarda. Les tres que m’obríreu per entrar amb vosaltres. Els preparatius amb la Linet i la Daniela. Trobar-nos després, escoltar com féreu per travessar portes alienes.
(232)

La porta que finalment m’obriren la mare i el pare del Rodrigo, la Cecilia i el Joan, després d’haver trucat a l’intèrfon diverses vegades, haver-los escrit una carta, haver-los enviat un cable amb un dron.
El marc de la porta que aguantava la tensió del cable. La finestra de la seva habitació oberta durant la nit, el cable tensat travessant-la.
(234)

La porta de la Nau 14, els sis mesos d’hivern a estiu que tinguérem la clau amb el Pedro, la Katy, el Diego i la Sil. L’intent de col·lectivitzar-la i finalment decidir deixar-la anar.
(235)

La porta d’emergència oberta. El desig del Roger que a través d’ella continuéssiu la visita de l’exposició.
(236)

Estem finalment davant la mateixa porta, nou anys després amb l’Oriol i l’Esther. Treure els panys els hi sembla poc i fan broma amb despenjar-la sencera
(238)

La porta secundària just davant de la porta principal. Com el Pedro aconseguí que l’obrissin perquè poguéssim travessar en línia recta i canviar de costat.
(240)

El primer intent de despenjar les frontisses de les pesades portes de vidre de la sala d’exposicions. Dos anys després el segon intent del Nacho i el Juli. I llegir ara sobre parets, forats i frontisses al llibre que em va regalar la Berta fa uns dies. Trobar una nota al capítol titulat «El grum està de vaga. Per l’amor de déu, tanquin la porta». Un altre missatge en un cartell-porta.
(244)

Les tres portes de la galeria del Jorge i la circulació entre elles.
(247)

Trobar la porta de casa oberta de bat a bat a les cinc del matí i avui a les dues de la tarda. L’article que em va passar l’Helena, que li va passar el Stephan pensant en això que estem escrivint: «Why Walking though a Doorway Makes You Forget».
(248)

A casa, al costat de les neveres, hi ha una porta tapada amb fusta. De l’altra banda, els veïns la taparen amb paper i pintura blanca. Donar-nos compte que podríem obrir-la i fer d’ambdós costats una casa comuna. El pla de fer-ho aquest estiu.
(249)