close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

28 novembre 2016
Detalle del Fondo Melquiades Herrera (portafolios con peines). Fotografía cortesía Centro de Documentación Arkheia, MUAC UNAM.
Art contemporani com a recurs: la curaduría d’un arxiu públic. Entrevista a Sol Henaro

Paloma Checa

Des d’abril de 2015 Sol Henaro és curadora de patrimonis documentals i responsable del Centre de Documentació Arkheia, l’arxiu bibliogràfic i documental del Museu Universitari d’Art Contemporani de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. El Centre de Documentació Arkheia es va inaugurar al mateix temps que el projecte museològic MUAC, al novembre de 2008. Si aquest important museu s’ha convertit en punt clau de les pràctiques contemporànies d’avantguarda per al públic mexicà i internacional, Arkheia és també avui un dels fons d’accés públic més actius i complets sobre art recent mexicà i llatinoamericà. Entre els objectius d’Arkheia s’hi troba el d’enfortir un patrimoni documental referencial de les pràctiques artístiques a Mèxic amb finalitat de memòria, preservació, estudi i difusió. D’entre els seus projectes en col·laboració en curs destaquen les bases de col·laboració amb el postgrau en Història de l’Art de la UNAM per propiciar investigacions al voltant dels fons documentals; la segona Trobada Internacional “Arxius Fora de lloc”; una col·laboració entre l’Ex Teresa Art Actual (INBA) i el Centre de Documentació Arkehia (MUAC-UNAM) entre d’altres.

Parlem amb Sol Henaro sobre la possibilitat de fer historiografia de l’art actual des d’un museu universitari d’art, sobre la flexibilitat dels estàndards de pràctica, les responsabilitats d’un arxiu amb el seu públic i el seu patrimoni, i la importància de mantenir autonomia respecte al mercat l’art contemporani, i per què no, sobre com comissariar un arxiu.

PCG- Sol, tu vas entrar a comissariar un arxiu provinent del comissariat de col·leccions d’objectes artístics. Pots parlar sobre la traducció d’una idea de curadoria a l’altra?

SH- Considero que cada projecte que conceps o al que et sumes demana que “tradueixis” d’alguna manera i facis ajustos. És a dir, no entenc la curadoria com una pràctica inamovible o d’un sol criteri, em sembla summament qüestionable pensar-la com una mena de recepta que pugui aplicar-se de la mateixa manera a qualsevol cas. Procuro ser conseqüent amb el meu posicionament ètic-polític al voltant de les pràctiques artístiques i la historiografia i, amb això, portar els meus interessos als diversos formats de treball als quals m’enfronto (docència, gestió, curatela, escriptura…). M’explico: en la immediatesa em vaig ocupar cinc anys com a curadora del patrimoni artístic del Museu Universitari Art Contemporani (MUAC, UNAM) i des d’aquí vaig procurar intervenir aquest relat de memòria, convocar individualitats i col·lectivitats que considero van provocar agenciaments a través de les seves pràctiques artístiques o bé, a través d’obres específiques. En passar fa un any al càrrec de curadora de patrimoni documental i responsable del Centre de Documentació Arkheia (MUAC), vaig continuar aquest interès però des d’un patrimoni diferent on s’integren igualment produccions singulars i significatives però que en aquest cas, sent fons documentals, integren materials heterogenis. En ambdós càrrecs el meu interès ha estat qüestionar certes absències i procurar convocar determinades veus a aquest relat de memòria que implica la Col·lecció MUAC. Una col·lecció que, cal tenir-ho present, és de caràcter públic i raonat.

M’interessa que parlem de l’estatus de l’objecte en el teu treball. Com es treballa la curadoria d’objectes documents, en lloc d’una pràctica curatorial centrada en l’hermenèutica de l’objecte artístic?

Els fons documentals són universos en si mateixos. Cada fons té una personalitat que el distingeix d’altres fons però diguem que, en tots els casos, els “bolos alimentaris” són heterogenis: documents personals, institucionals, correspondència, esbossos, obra artística de diversos tipus, cartells, joguines, plànols, llibres, postals, textos… el que pot arribar a integrar un fons és molt divers. Tots els materials que conformen els fons poden ser tan interessants i pertinents com absurds i sense sentit, segons qui activa una lectura entorn d’ells i segons la seva capacitat d’exercici historiogràfic, hermenèutic o la seva relació amb la noció d’arxiu. Considero que la pràctica artística per descomptat no està limitada a l’“objecte artístic” en sentit planer i convencional. Crec que hi ha diversos elements, documents, situacions i energies que contextualment poden enriquir molt una aproximació i en aquest sentit entenc com “matèria d’investigació” gairebé qualsevol cosa si és que tinc un marc que em permeti relacionar-me amb aquest objecte o material “x” .

Com es posa l’arxiu en circulació dins d’una comunitat? Pots parlar sobre les estratègies de mediació o comunicació amb el públic que requereix el treball d’arxiu?

En el cas del Centre de Documentació Arkheia, que és el projecte del qual sóc responsable actualment, tenim molt clar que un dels nostres principals objectius és el caràcter públic que, com a museu universitari, ens distingeix. Aquí no estem “acumulant” arxius en un sentit de mercaderia que entra al museu per reificar-se. Un dels usos més demandats és precisament l’accés als fons amb fins d’investigació que bé són per a projectes curatorials o per a investigacions de grau, per exemple. Una altra manera de posar-los en circulació és a través dels desplegaments expositius que generem o comissionem sobre Fons Documentals específics per generar amb això activacions o noves posades en públic d’aquests materials. Recentment ha estat molt interessant treballar la investigació sobre els nostres fons documentals des de pràctiques que no solen ser les més properes, per exemple a través d’un xef i d’un raper-hiphoper als quals comissionem exercicis d’aproximació als nostres fons des de les seves pràctiques. Hem treballat molt per intentar restar naftalina al centre de documentació per apropar els nous usuaris i combatre el prejudici de que són llocs avorrits o per meta-especialitzats.

Estic d’acord amb que combatre la reificació del seu contingut és un dels reptes a què s’enfronta un arxiu. Com dius, Arkheia és un arxiu dins d’un museu universitari, MUAC, en una important universitat pública, UNAM. En tractar amb fons especialitzats en art contemporani, una indústria on les nocions d’autoria i capital social funcionen de manera diferent a com ho fan a l’acadèmia, a quins altres reptes s’enfronta Arkheia? Com mantenir autonomia de la indústria però tot i així reflectir i documentar el que hi passa?

Si et refereixes a la plusvàlua o l’interès que susciten actualment aquest tipus de patrimonis en la voràgine de l’art contemporani et diria que depèn. Nosaltres tenim un interès crític, historiogràfic, compromès amb la generació d’altres relats, d’altres narratives… però per descomptat que ‘l’ull de mordor’ (el mercat rapinyaire) també ha girat a veure aquests contenidors de sentit que poden ser els arxius. Nosaltres, (MUAC-UNAM) no podem competir en termes econòmics amb determinades institucions privades o col·leccionistes privats que solen comptar amb recursos molt més dilatats que els d’una institució pública. No obstant això, tenim un altre tipus de capital molt important que és la confiança que genera el fet de ser una institució universitària, pública, que procura alimentar una col·lecció documental per posar-la a disposició del consum i investigació públics i gratuïts. Aquest argument no interessa a tots els artistes, propietaris o hereus d’arxius, però a aquells més compromesos i sensibles si que els interessa i és un cabal de possibilitats que no pot sostenir tothom tan fàcilment.

M’agrada molt la teva defensa de l’arxiu d’art contemporani com un servei públic obert a la consulta i interpretació en diferents modalitats, des de la recerca acadèmica o curatorial, fins a la lectura rapera-hiphopera o la del treball d’un xef. Com llegeixes aquesta versatilitat de la institució històric-artística, la seva obertura per a ser performada i reenactada en diferents registres, dins el panorama de l’art contemporani mexicà i global? Hi ha altres institucions amb les que dialogues?

Crec que és un desafiament el procurar maneres ‘altres’ d’acostar-se a la investigació, i en això, no és que tinguem absoluta claredat de com dur-ho a terme, però estem convençudes que la pregunta sobre les maneres no podem ni obviar-la ni abordar-la un cop i pensar que és una ‘assignatura coberta’. Seguirem atentes i en l’exercici autocrític per revisar els nostres projectes i ponderar cap a on portar el projecte i de quina manera.

Quant a aquesta pregunta, en els últims anys han sorgit diversos centres de documentació dins de museus d’art o separats d’ells però que apunten més o menys a una feina i vocació propera a la nostra. Et diria que, per exemple, l’Arxiu i la Biblioteca del Centre d’Estudis i Documentació MACBA m’ha estat significatiu perquè el vaig utilitzar i me’l vaig apropiar durant els dos anys en què vaig cursar el Programa d’Estudis Independents del MACBA, però també m’interessen projectes com la Biblioteca i Centre de Documentació del MNCARS, l’Interference Archive i, per descomptat, i de manera no només intel·lectual sinó també afectiva, la pràctica col·lectiva amb la Xarxa conceptualismes del Sud de la qual formo part des de fa 6 anys. A la RCS he trobat un diàleg absolutament potent i enriquidor, he pogut créixer-hi col·lectivament al voltant de diferents preguntes que travessen les nostres tasques com a investigadors, curadors, historiadors, etcètera, que entenem críticament la memòria i per descomptat, les genealogies crítiques.

Paloma Checa-Gismero dedica el seu temps a llegir, visitar exposicions i veure pel·lícules. De vegades escriu. De vegades s’involucra en projectes de gestió, de producció o d’educació, però sempre a prop de l’art. En una terrassa atalaiant el Pacífic escriu la seva tesi doctoral en el programa de Teoria de l’Art de la Universitat de Califòrnia a San Diego.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)