close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

16 abril 2018
Barcelona: de l’adéu al Welcome

Aymara Arreaza R.

Durant el primer trimestre de 2018, Barcelona ha viscut almenys dos esdeveniments que assenyalen el model de ciutat cap al qual vol anar. Un és la instal·lació de l’obra al castell de Montjuïc de l’artista romanès Ciprian Homorodean, resident a la capital catalana des de fa gairebé una dècada. L’altre és la retirada de la rèplica al monument commemoratiu a Antonio López, conegut com el marquès de Comillas. Són accions completament antagòniques, però ambdues es poden confrontar per exposar la manera en què s’escriu la ciutat del present. Mentre els visitants del castell són interpel·lats per una mena de laberint que traça el missatge Welcome, títol de l’obra de Ciprian Homorodean, l’estàtua del marquès, situada al final de la Via Laietana, és acomiadada i baixada de la peanya que li va donar protagonisme durant més d’un segle a la plaça que encara conserva el seu nom. Em pregunto si, en les obres que esmento, cal buscar històries encobertes o, per contra, és radicalment explícita la necessitat d’obrir el debat sobre els relats que la ciutat promou. Anem per parts: de l’institucional al particular, de l’absència del marquès de Comillas a la plaça pública a la suposada hospitalitat que porta a la palestra Ciprian Homorodean.

Foto: Aymara Arreaza R.

Antonio López és un personatge polèmic que encara avui genera discussions escalfades. A mitjan segle XIX va salpar del nord d’Espanya rumb a Cuba per buscar-se la vida i amb l’ambició de enriquir-se. Quan Antonio López va començar com a intermediari en la compra i venda d’esclaus a Cuba era 1847. Trenta anys abans, Anglaterra i Espanya havien signat un acord per abolir el tràfic negrer, de manera que l’enriquiment d’Antonio López va respondre no només a un tràfic il·legal , sinó que es va emmarcar en un moment en què les idees abolicionistes portaven ja temps circulant. No n’hi ha prou amb aquest resumit perfil de la seva biografia, carregat de dades sobre el pillatge i el menyspreu al compliment de les lleis que procuraven frenar la dominació europea sobre la vida de tants éssers humans, cal destacar que va rebre el títol de marquès per l’enviament de tropes a Cuba per lluitar contra el primer intent d’independència de l’illa (1868-1878) i per la seva fidelitat monàrquica, doncs va ser el propi Alfons XII qui li va concedir el títol nobiliari. En 1884 l’alcalde Francesc de Paula Rius i Taulet dirigia la política de “decoració” de la ciutat i va trobar oportú acceptar la sol·licitud de la família López d’erigir un monument pòstum al marquès per les seves inversions a Barcelona i el seu rol com a promotor de l’Exposició universal de 1888.

Durant la Guerra Civil, els anarquistes van esfondrar el monument i van aprofitar el bronze de l’escultura com a material bèl·lic. La dictadura franquista va restaurar el monument el 1942, a la plaça que encara conserva el seu nom, i la tasca de reviure al marquès va ser encarregada a l’escultor Frederic Marès. A aquestes dues etapes de la història se li suma ara la retirada del bust per iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona. El passat 4 de març la escultura del negrer va abandonar l’espai públic, però el pedestal segueix allà, com una commemoració sense figura -però amb peanya. Hi ha, en totes les anades i vingudes d’aquest monument, una clara disputa sobre les produccions simbòliques, imposicions quan es reposa i efímeres iconoclàsties. El 2014 l’exposició col·lectiva titulada Nonuments presentava Monument enderrocat, de l’artista Domènec, una obra sobre l’enderrocament de l’estàtua del general Prim per part de les joventuts llibertàries en 1936. Irònicament l’artista va proposar «restaurar» l’enderrocament del monument, situat al parc de la Ciutadella, i deixar en el seu lloc el pedestal exempt de l’escultura. Segons Domènec, Monument enderrocat tracta sobre els vincles problemàtics entre esdeveniment, commemoració, monument i ciutat.

Una cosa similar podria haver-se fet amb el dues vegades erigit i ensorrat monument a Antonio López. El recent trasllat de l’escultura al Centre de Col·leccions del Museu d’Història de Barcelona no nega el relat històric, ja que s’han disposat uns faristols informatius en un lateral de la plaça per donar a conèixer qui era i què va fer el marquès de Comillas. Mostra un canvi de sentit, una reinterpretació, però encara resulta un pas a mitges. Cal reconèixer els vincles amb la colònia a l’altre costat de l’Atlàntic i el transvasament de capitals que va permetre el creixement de Barcelona durant la segona meitat del segle XIX. La producció de significats propers a la decolonialitat suposa crear nous idearis que incloguin altres històries, però primer s’ha d’assumir la ferida. El desmuntatge de l’estàtua implica fer-se responsable dels qüestionaments i veure’s exposat a les crítiques sense propiciar nous obscurantismes. L’acte del 4 de març, una xocolatada de diumenge amb crits d’Adéu, Antonio i saltimbanquis, va ser caricaturesc i fins i tot irrespectuós davant la transcendència que suposava retirar l’estàtua d’un personatge tan polèmic.

Foto: Aymara Arreaza R.

Són certament visibles les batalles simbòliques que es lliuren a la ciutat. S’executen amb gestos com el de l’adéu a la Via Laietana i el Welcome que desplega Ciprian Homorodean al pati d’armes del castell de Montjuïc, amb el qual reflexiona sobre les polítiques d’acollida i solidaritat de la capital catalana, però també d’Europa. Els fonaments colonials que apunten a les encara presents empremtes del passat esclavista i les xarxes amb les que envolta Homorodean el fort de Montjuïc comparteixen el mateix deute amb l’alteritat. Si al segle XIX les colònies van ser el pati del darrere de la metròpoli, i de “la capital del capital”, com diu l’historiador Martín Rodrigo a la Barcelona vuitcentista, al segle XXI els estrangers, els refugiats, els immigrants, fins i tot els turistes, han de rebre un tracte més hospitalari, menys neocolonial, per part dels diferents actors institucionals, cívics i polítics.

Imatge cortesia de l’artista

Welcome sorgeix després de la reflexió sobre els murs alçats en diferents parts del món i la inquietud davant la crisi dels refugiats, però també davant de la preocupació per l’aparició de pintades en diferents barris de Barcelona amb el lema “tourists go home”. Per a l’artista romanès hi ha actualment una tendència a tancar-se en si mateix i assevera que és un fenomen molt perillós. Encara que són molts els significats que aborda la paraula Welcome escrita en grans dimensions i materialitzada amb tanques metàl·liques i filferro de pues –un laberint que evoca una frontera, una presó o un camp de refugiats–, el missatge de benvinguda (per a qui ?) tanca la paradoxa que Barcelona rep refugiats amb limitacions i fins i tot sota extrem control. Aquesta peça site specific juga amb el sentit de l’hospitalitat mentre que l’estructura, en perfecte diàleg amb l’emplaçament, recorda l’estat de vigilància i control infranquejable del panòptic.

Aquest treball dista de la utilització de l’humor en la trajectòria d’Homorodean. El to seriós d’aquesta obra escultòrica deixa al descobert polítiques plenes de bones intencions però amb execucions febles, i funciona com una crida d’atenció a les normes bàsiques de convivència pròpies d’una societat multicultural com la catalana. En les línies d’acció de l’artista romanès és recurrent interpel·lar al públic, i Welcome convida el visitant a confrontar-se amb diferents formes d’acollida, sense catifes vermelles ni portes del darrere. És l’obertura d’una escena focalitzada en l’hospitalitat com a valor que és urgent posar en comú, de manera que la peça aconsegueix trencar barreres i aproximar-se a l’essència del que és humà.

Si alguna cosa queda clara amb aquestes actuacions és que Barcelona es debat actualment entre la benvinguda i el comiat. Però per alliberar-se de les tensions ha d’abordar el passat amb totes les seves taques i procurar no repetir vells errors. Cal no només revisar els relats urbans que s’han teixit des dels temps de la Colònia, sinó entrecreuar memòries que serveixin de contrapès per a seguir endavant amb menys monuments i més acceptació de la història i, en conseqüència, del crític present del que tots formem part.

Aymara Arreaza R. és una curiosa empedreïda que fa del passejar, la lectura, la crítica del desplaçament i les preguntes les seves eines de treball. És un híbrid d’oficis: s’expressa a través de l’escriptura, algunes imatges pròpies, la docència i projectes d’investigació que sustenta des de la construcció de les geografies més personals. Des de 2011 dirigeix www.rutadeautor.com

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)