close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

01 octubre 2018
De trobar pedres

Anna Dot

“Una pedra”, diu en Lluc, de sobte, mentre la seva mare i ell caminen per Vic. Té 11 anys i segurament també té els seus motius per deixar anar “una pedra”. Per a mi, que en desconec les raons, les pedres d’en Lluc em fan pensar en els poetes simbolistes, com Stéphane Mallarme, Rainer Maria Rilke o Arthur Rimbaud, els textos dels quals s’allunyen de les descripcions realistes i d’aparença objectiva, per oferir especulacions, potser, sobre les connexions secretes entre les coses. En Lluc diu “una pedra” i potser no n’hi ha cap, ni ara ni aquí, de pedra. O potser sí, potser n’hi ha una i és tan insignificant o tan espectacular com l‘Obra Telepàtica (1969) que Robert Barry transmetia durant l’exposició de Seth Siegelaub a la Simon Fraser University, de Vancouver.[i] En Lluc pronuncia “una pedra”. I aleshores, què? Què fem amb una pedra?

Al fotollibre Quer (2018), Jordi Daví dóna algunes idees: “Trencar, ratllar, esquinçar, polir, desbastar, foradar, picar, desgastar, esmolar, són algunes de les accions que fem amb les pedres”.[ii] Conec de prop un aixecamurs que, en llegir el llistat de Daví, afegeix: “i trobar-les. Les pedres també pots trobar-les”. Hi ha qui se les troba “no meio do caminho”, com l’escriptor brasiler Carlos Drummond de Andrade.[iii] També hi ha qui en sap fer sopes;[iv] hi ha qui les vesteix, com Rosa Tharrats; hi ha qui en fa inflables, com Jordi Mitjà; i també hi ha qui les extreu, fent explotar muntanyes, qui les guixa i qui les col·lecciona. Hi ha qui informa sobre els rocs que sobrevolen la Terra a menys de 0.2 unitats astronòmiques, com el bot de Twitter @lowflyingrocks, i hi ha qui en regala, com si fossin cartes d’amor i després se n’oblida.

Alguns professors d’escultura proposen portar-ne una a la butxaca, per tocar-la sense veure-la i aprendre’n el tacte, memoritzar-ne les textures. A alguns nens molt petits se’ls deia que en carreguin unes quantes, per evitar que el vent se’ls emporti. Amb les pedres ens fem cases i murs, trepitgem papers i també morts, perquè no tornin. Hi ha qui, seguint alguna suposada ordre divina, ha lapidat a qui creia culpable; però també hi ha qui equilibra les energies de la casa posant-ne algunes en punts clau. Algunes pedres han estat armes, altres han estat grans tecnologies: el conjunt megalític de Stonehenge s’ha interpretat com un dels primers ordinadors astronòmics, mentre que la Pedra Rosetta podria veure’s com un traductor automàtic totalment primitiu.[v] Amb tot, no se m’acut res que pugui ser tan multiús i que alhora estigui tan desvalorat com una pedra. Stonehenge es va abandonar, els coneixements que duia associats es van perdre i ara és un reclam turístic pel què es creu que va ser, però el conjunt megalític encara és només un grup de pedres. Fins i tot si en algun moment ha estat una arma, una carta d’amor, una referència cromàtica, un traductor automàtic… Un cop abandonada, una pedra no serà res més que allò que era: una pedra, com les d’en Lluc, com una paraula; pot ser-ho tot i pot ser no res més que un roc o un mot. O potser no. Si en la biografia de cada paraula podem llegir episodis de la història del món, què llegim en cada pedra?

Bruno Munari (imatge)[vi] va trobar el món en una pedra i Lorenz von Liburnau va descobrir la gama cromàtica del mar en uns quants rocs, com els que Irene Kopelman mostra a l’obra Indexing Water (2017). L’estiu passat, l’aixecamurs que he mencionat abans es queixava: “No hi ha pedra”, deia. Jo passejava i la veia, a les muntanyes i a les cases i a les platges. I ell insistia, “no hi ha pedra”. Al cap d’unes setmanes vaig saber a què es referia. Durant l’anomenada crisi immobiliària espanyola, algunes canteres van tancar. Si no hi ha qui exploti les muntanyes, d’on trèiem la matèria prima per a construir? Sembla que la situació econòmica va començar a recuperar-se i ara algunes canteres estan tornant a recuperar l’activitat. De mica en mica, és possible tornar a contemplar l’espectacle de la desaparició de trossos de muntanyes o la seva disseminació invisible, en altres formes, pels espais que reservem a la civilització.

Els camps de grava són una altra espècie en extinció del món geològic. Almenys al nostre context. El mateix aixecamurs recorda que durant l’època del Miracle Econòmic Espanyol, alguns terratinents de les zones rurals van enriquir-se notablement gràcies a l’extracció i venta de la grava que hi havia al subsol de certes terres destinades a cultius agrícoles. Aquelles capes subterrànies de roca sedimentària, formades a partir del pas de rius, havien tardat segles a formar-se. Segurament se n’estan generant de noves, a un ritme molt més lent que el de producció de grava en una sorrera. Sembla que les nostres vides ballen arrítmiques, descompassades dels fluxos geològics. Potser és que la seva magnitud ens supera i som una espècie covarda. A les nostres ciutats, les pedres són tan presents i tan imperceptibles com les que pronuncia en Lluc. Només les veiem quan ell les diu en un gest, de fet, molt poc civilitzat: el d’anomenar una cosa tan fora de context, tan poc útil, tan poc capitalitzable, com “una pedra” al mig de Vic. L’aixecamurs diu que les pedres es troben. Per trobar les d’en Lluc potser hauríem de rascar les façanes, aixecar els carrers, desfer l’asfalt, tornar a fondre el ciment.

 

 

[i]      Al catàleg s’anunciava de l’exposició de Seth Siegelaub a la Simon Fraser University: “During the exhibition I shall try to communicate telepathically a work of art, the nature of which is a series of thoughts; they are not applicable to language or image”. Per a més informació, es recomana la lectura d’Ursula Meyer a Robert Barry per a Ubu Papers (12 d’octubre de 1969): http://www.ubu.com/papers/barry_interview.html

[ii]     Davi, Jordi. 2018. Quer. Vic: edicions d’algun-lloc. Aquest fotollibre sorgeix de la recerca de topònims que venen de la paraula “quer” (Quermany, Bosquerós, Quers, Querol, Queyron, Queyrellet…) per Catalunya i el sud de França. Posteriorment, Daví va anar a buscar cada localització per fotografiar la pedra a la que es refereix el nom. El fotollibre Quer recull aquestes fotografies i l’acompanya un text de Jaume Coll i Mariné.

[iii]    El poema “No meio do caminho” (1928), de Carlos Drummond de Andrade, es refereix a una pedra al mig del camí.  Pot llegir-se aquí: http://www.algumapoesia.com.br/drummond/drummond04.htm

[iv]    “Sopa de pedres” és un conte popular, que explica com un soldat que no tenia res més que pedres va aconseguir cuinar una sopa gràcies a les aportacions de tota la gent amb qui es va trobar i amb qui la va acabar compartint.

[v]     Phil Blunsom, expert en traducció automàtica a la Universitat d’Oxford, afirma que els desenvolupaments en eines de traducció automàtica són, de fet, “a larger-scale version of what was done with the Rosetta Stone”, tal com va recollir el periodista Paul Rubens a l’article “Building Babel: Lost in machine translation”, per a BBC Future (18 de novembre de 2014): http://www.bbc.com/future/story/20120306-lost-in-machine-translation

[vi]    Munari, Bruno. 2006 [1971]. From afar it was an island. Verona: Corraini. Trad.: Isobel Butters.

Anna Dot va néixer un diumenge d’abril. És de Torelló i treballa entre dos móns que no pot percebre per separat: el de la producció artística i el de la reflexió sobre els contextos artístics per mitjà de l’escriptura.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)