close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

09 juny 2013
DELTA_8.png
Delta – A Post Believe Manifesto

Xavier Acarín

L’espai està fosc, de fons, una melodia greu avança; una llum tènue revela a tres persones. Vesteixen de negre, porten la mateixa perruca i el mateix maquillatge. Les tres giren, donen voltes seguint una coreografia basada en una estructura triangular, sobre la qual inscriuen cercles, sobre sí mateixos i al voltant d’ells. Amb un ritme constant arriben a hipnotitzar al públic, els moviments varien, les tres figures s’uneixen i separen, es coordinen, sincronitzen els seus moviments per un instant, i després es tornen a separar. La melodia segueix un pas marcat omplint d’intensitat la sala, les llums varien, el públic s’abstreu i de cop frenen, la música s’apaga, els llums cessen, torna la foscor.

Això sintetitza el que hem vist a Delta – A Post Believe Manifesto, la peça d’Aimar Pérez Gali al Mercat de les Flors de Barcelona. Una coproducció del Mercat i el centre BUDA de Bèlgica, creada juntament amb Clara Tena i Carme Torrent i amb música de Sara Fontán. La peça és resultat d’una investigació sobre el minimalisme i les pràctiques performàtiques dels últims seixanta i primers setanta, quan a Nova York imperaven el gest, la combinació i variació d’uns mateixos mòduls, en un llenguatge que buscava les essències del fet-art, un moment d’ebullició, creació i risc. Pérez Gali fa de la seva obra una acumulació de ressonàncies, amb un clar sentit d’exploració i reacció a aquelles pràctiques, portant-ho a uns nivells d’obsessió on la repetició esdevé geometria, espai creat, construcció de significat.

Sovint, m’agradaria poder definir alguna cosa que es viu i és difícil transcriure. Una emoció va més enllà de la paraula donada, i només alguns retenen la capacitat de nomenar quelcom i crear un univers. Com, llavors, parlar d’aquest univers sense paraules? És en aquesta essència del treball, en aquesta recerca perpètua de les possibilitats del viure on podem trobar la intensitat. Una vibració que és cos, moviment i tensió, la translació de la qual esdevé per al públic en un mecanisme d’auto-contemplació. “Estic mirant el mar o el foc cremar a la xemeneia” em diu una persona asseguda al meu costat, “m’estic mirant a mi”. Des de les butaques el públic s’ho fa propi, es lliga a la cua dels girs, viu en ells i desenvolupa un moment suspès. A diferència dels Dervix, aquí l’experiència, el tràngol, és per al públic, els performers segueixen concentrats en els passos de la partitura. Podem contraposar aquí formes d’interactivitat de creació seriada, industrial, fins i tot tecnològica i veuríem com, en essència, els processos mediats són els mateixos, però en la comunicació entre cossos l’afectivitat és cabdal.

Les sabates freguen el terra emetent un esclat, grinyol que accidental o no, s’incorpora a la successió hipnòtica. Uns lluentons centellegen en el rostre dels ballarins provocant certa cosa inquietant, que al costat de l’estètica negra en què es banya la peça, ens endinsa en l’espai d’allò sublim (tabú). Creença i descreença d’una construcció poètica. En aquest trio, els moviments poden ser devastadors, i un gir envolta un moment vital, una postura, una anècdota que es fa repetitiva i alhora única.

Pérez Gali ens dóna un marc per a l’emoció, fent l’ullet al minimalisme fet a mà, com les línies de Sol LeWitt, com les coreografies de Lucinda Childs, o com la música de Philip Glass. La primera de les ‘Sentences on Conceptualism’, de Sol LeWitt diu: “Els artistes conceptuals són místics més que racionalistes”, una afirmació que si bé va entrar en el seu moment en contradicció amb l’anti-il·lusionisme en els objectes de Robert Morris, va obrir una esquerda per on buscar la transcendència, tant en la producció com en la recepció. Com ens suggereix Aimar Pérez Galí, hi ha certa generació amb ganes de tornar a creure, ni que sigui per un minut, en què una nova construcció és possible.

Xavier Acarín està fascinat amb l’experiència com a motor de la cultura contemporània. Ha treballat per centres d’art i organitzacions culturals tant a Barcelona com a Nova York, amb especial atenció a la performance i la instal·lació.

Publicacions

09 juny 2013

Delta – A Post Believe Manifesto

12 març 2018

Feminazis?

30 octubre 2017

Els joves no moren mai

12 desembre 2016

Inexacta Intuïció

14 desembre 2015

Monument a les Coves

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)