close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

11 juny 2018
L’abraçada d’Hermanubis

Marc Navarro Fornós

L’escultura anomenada Gos de caça – avui a les dependències de la Gliptoteca de Munic – decorava originalment la sepultura d’un ignot ciutadà grec. No coneixem la seva fortuna, però el marbre, datat en el tercer segle anterior a la nostra era, retrata l’animal amb el semblant abatut, el musell apuntant a terra, seguint un preuat rastre que s’esvaeix sota terra. La seva presència constitueix una veritable raresa en aquest mausoleu ple de déus i dignataris que l’arquitecte Leo von Klenze va dissenyar a principis del segle XIX. Algú va decidir no restituir un fragment perdut d’una de les seves potes del darrere, i la línia trencada que dibuixa aquest cuixa funciona ara com un ressort que ens retreu i ens recorda que, tot i la naturalitat i el gest convincent, estem davant d’un bloc de pedra cisellat.

La fundació d’aquesta gliptoteca -museu dedicat a l’escultura – es va produir sota assumpcions museístiques avui en dubte. Aliena a la recent relectura de l’antiguitat clàssica en clau feminista de Mary Beard, també al comentari d’Alain Resnais, Chris Marker i Ghislan Cloiquet en el seu memorable Les statues meurent aussi (“les estàtues també moren”) sobre el racisme que impregna la clàssica segregació de l’escultura grega, romana i egípcia de l’africana. Però també es va fundar aliena a debats menys allunyats en l’espai i en el temps, com els iniciats per Wilhelm Bode, fundador de la museografia moderna alemanya que ja el 1913 es preguntava: “s’han de dur les obres d’art [antigues] als museus?”. Bode aporta arguments favorables al museu, pel que fa a la divulgació i preservació de l’art, en un moment en què el pillatge estava a l’ordre del dia i l’opinió pública començava a qüestionar la bondat i la legitimitat del museu: per ventura no seria més lògic que les arquitectures, les estàtues i els relleus monumentals seguissin en el seu context original? En qualsevol cas, allà segueixen aquestes, gos inclòs, hermèticament conservades i aposentades sobre la gespa del Kunstareaal muniquès.

Mentrestant, a Berlin, la galeria Tanya Leighton acull una nova exposició d’Oliver Laric inaugurada coincidint amb el Gallery Weekend. Un no pot evitar pensar en una mena de gliptoteca-repositori davant el treball de Laric. L’artista s’ha emprat al llarg d’aquesta última dècada en la fabricació de rèpliques i versions tunejades d’escultures que formen part de museus i col·leccions públiques. Servint-se de la tecnologia d’escanejat en 3D, Laric ha generat un gran nombre d’arxius lliures llestos per a la seva impressió. Amb aquest gest, Laric vol activar nocions com reproducció i apropiacionisme, però també participar amb veu i vot en l’efervescent debat sobre l’impacte dels mitjans digitals en la producció artística. Tot i que en aquesta ocasió Laric ha partit de zero per a dissenyar les seves peces, el diàleg amb el llenguatge clàssic de l’escultura segueix allà. Ho veiem en el tema i en el material. Els seus lluents Hermanubis, meitat home, meitat gossos, semblen llaurats en jade, un gest de complicitat al “vell materialisme” i una nota mental sobre la comodificació de l’espiritualitat: al jade, com a molts altres minerals, se li atribueixen propietats màgiques.

La fundació d’aquesta figura mitològica en què es barregen la tradició grega i l’egípcia té el seu origen en l’època de dominació dels primers sobre els territoris dels segons, i en la voluntat d’aclarir que la seva funció – transportar les ànimes – era aplicable a tots dos per igual. Una visió més propera de les escultures ens permet albirar les restes d’una orella apuntant a l’esquena, un cranc surant al seu interior i fins i tot una salamandra. Sedents i atentes, les deïtats gronxen en els seus braços el cos hieràtic d’un can. En aquesta abraçada mortal i en aquest estómac, que digereix indistintament el crustaci i l’amfibi, podríem llegir un relat alineat amb la crítica a “l’amor incondicional” cap als cànids de Donna Haraway. Una crítica d’aquest narcisisme i aquesta neurosi que treuen el cap després de la infantilització i instrumentalització de les espècies de companyia en nom del propi benestar; segons Haraway “els gossos podrien ser els nostres millors guies a través dels matolls de la tecnobiopolítica al Tercer Mil·lenni de l’Era Actual”.

També podem llegir aquesta “connexió amb l’alteritat” en el vídeo titulat Betweenness, que es presenta com el plat fort de l’exposició. La música de Ville Haimala, membre d’Amnesia Scanner, fa de banda sonora i inunda l’espai en semi-penombra de la Kurfürstenstraße. A la pantalla, una filera de diligents formigues avança a ritme lleuger. Carreguen objectes diversos i la seva processó ens introdueix en aquest relat de transformació i regeneració en el qual convergeixen allò vegetal, allò animal, allò mineral i allò tecnològic. La idea que li dóna títol, aquest betweenness, defineix en el seu origen un problema algorítmic que afecta a l’ordre de les coses. L’efecte d’unes sobre les altres varia en funció de la seva proximitat, generant interdependències i mutacions. Aquesta intermediació que il·lustra Betweenness sembla propera a l’empatia interespecífica que proposa Haraway: dinosaure, mantis, mans teixint, granota, fong, tots participen d’ella per igual.

Oliver Laric: Betweenness. Courtesy Tanya Leighton

Encara que potser la seva funció sigui la d’un indicador temporal, Laric ha titulat l’exposició Year of the Dog. En efecte, segons l’horòscop xinès, els atributs del ca regeixen les nostres alegries i recances en el que portem recorregut i el que ens queda per fer d’aquest agitat 2018. No podem eludir que aquesta invocació astrològica potser respongui a la voluntat d’invocar un ordre universal capaç de diluir, entre d’altres, el marc social, econòmic i fins i tot especista. L’interès per l’astrologia és creixent i cada vegada és més habitual trobar els seus rastres en exposicions i en converses. A Berlín, el dictat de les estrelles i els planetes no es manifesta únicament en l’exposició de Laric. No gaire lluny d’allà, a la galeria Barbara Wien, els calendaris de Mariana Castillo Deball desborden l’espai expositiu i apunten cap als astres com a mesura temporal i com a forma d’endevinació. O des d’un àmbit més ubic com el de la ràdio, el consultori d’Emotional Labour Queen a Berlin Community Radio recorre al zodíac per oferir consell i remei als problemes sentimentals de la seva audiència.

Resulta oportú que a Betwenness Laric recorri a la lleugeresa de la línia per abordar una narració alhora personal i universal. Un conte que té molt de joc i el mateix d’hipòtesi. No hi ha res concloent i tot és objectable, però és inevitable abstreure les formes, els gestos i els motius que es dibuixen davant nostre a una cosa tan bàsica com això, la línia.

Tim Ingold suggereix que aquesta ens permet abordar fenòmens i subjectes diversos deixant al marge la seva condició, poc importa que siguin animats o siguin cosa, al final tot es pot reduir a una suma de línies. També la mà i les línies que recorren el seu palmell són un dispositiu de lectura, diu Ingold, i la lectura, sens dubte, és el primer pas per revelar assumptes que d’una altra manera romandrien sumits en la foscor. L’esoterisme que impregna Year of the Dog té més de lectura que d’endevinació. Allò veritablement rellevant pot ser que sigui la descripció del recorregut, una fi en si mateixa. Al cap i a la fi, de poc serveix aventurar-nos en el com i en el quan, quan allò que ens urgeix és descobrir formes més justes de interrelacionar, aquest podria ser el refugi que ens mantingui resguardats de l’abraçada d’Hermanubis.

Marc Navarro Fornós és comissari i escriptor. Actualment viu a Barcelona.

Publicacions

11 juny 2018

L’abraçada d’Hermanubis

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)