close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

30 octubre 2017
Tema del Mes: Longevidad
Els joves no moren mai

La recuperació de l’obra d’artistes majors, oblidats, vius o morts, s’ha convertit en un fenomen a l’alça al món de l’art. A ningú se li escapa que aquest tipus d’operacions són fruit de raons econòmiques, la força de les quals influeix i consolida les dinàmiques i interaccions entre els diferents agents del sistema de l’art. De vegades, la inclusió d’aquest tipus d’artistes en mostres, biennals i documentas respon també a un interès acadèmic i curatorial i s’usa per aprofundir, apuntalar o qüestionar genealogies i així poder traçar històries mai explicades. Pot llegir-se a més com un fenomen vinculat a les revisions crítiques d’exposicions clau en la història de l’art recent, tan en voga en els últims anys [1]. I, finalment, com una reflexió sobre les maneres de distribució i visualització actuals i sobre aquelles concepcions del temps en un moment de profunda transformació global.

A nivell comercial, la recuperació d’artistes ha guanyat presència i estima al mercat de l’art, en un moment de gran incertesa mundial. Parlem de productes de baix risc, ja que en tractar-se d’artistes majors, la seva obra és gairebé limitada i amb molta seguretat augmentarà de valor en poc temps, a mesura que aquests vagin desapareixent. És per tant essencial que aquests artistes estiguin establerts dins dels cànons acadèmics i que obtinguin un cert reconeixement abans del seu traspàs. En línia amb aquesta situació, s’han creat estructures comercials per atendre a les necessitats que aquestes operacions requereixen, ampliant el negoci de l’administració de llegats. Un exemple d’aquest canvi de tendència ho personifica Andrea Rosen, qui va tancar la seva galeria la primavera passada per dedicar-se en exclusiva a aquest tipus de mercat. És la riquesa que ens donen els morts, ressuscitats a cada transacció.

Encara que aquest mercat és difícil de quantificar, cal apuntar com en els últims anys han sorgit espais especialitzats com Spotlight una secció de Frieze dedicada a artistes que van tenir la seva primera exposició individual abans de 1970 i que ha tingut molt èxit en les seves edicions recents a Londres i Nova York. Per si poden servir, aquí algunes dades de ArtBasel  [2] sobre l’any passat: l’art de post-guerra i contemporani segueix representant més de la meitat del mercat, però continua a la baixa des de 2014. Més acusada és la caiguda de l’art modern, que disminueix un 43% respecte a l’any anterior, i l’únic que puja, amb un discret augment del 5%, és el mercat dels vells mestres europeus. Només un 41% de les vendes de l’art de post-guerra i contemporani són d’artistes que estan vius en l’actualitat. Malauradament no he trobat dades específiques de l’edat en aquest grup d’artistes. Afegeixo que tots els indicadors mostren una lenta però constant disminució del volum del mercat de l’art en totes les regions del món.

Darrerament, Nova York ha vist diferents mostres dedicades a artistes desconeguts pel gran públic, dones en la seva majoria. Un cas simptomàtic és el de Carmen Herrera, artista que mai va deixar de treballar a la ciutat malgrat la seva poca fortuna comercial, i qui va haver d’esperar als 101 anys per veure com el Whitney Museum la deixava entrar en la història oficial amb una retrospectiva en 2016. Agnes Martin, Lygia Papi, Lygia Clark, Carol Rama, Nicola L., Teresa Burga, Virignia Jaramillo, Simone Forti, Anna Halprin, Senga Nengudi, Maryanne Amacher, Tarsila do Amaral, Ellen Cantor i Mary Corse són unes altres de les artistes que han rebut atenció en els últims temps en aquesta ciutat. Curiosament, amb freqüència aquesta recuperació es fa des d’una “lògica del descobriment” que és diametralment oposada al tipus de treball que moltes d’aquestes artistes han desenvolupat des d’una visió radical, activista, feminista, o post-colonial. Aquest fet reprodueix una de les contradiccions inherents al sistema de l’art contemporani: l’abisme entre les intencions i els resultats, o entre allò que es diu que l’art mobilitza i allò que realment acaba sent: proveïdor de continguts per a estructures que perpetuen el status-quo. Especialment estrany és veure l’obra de Lygia Clark, o la d’Helio Oiticica, desconeguts per al públic nord-americà fins fa poc, convertits en instal·lacions domesticades més similars a l’experiència d’un spa que a la de la seva original radicalitat. La {instagramización} de l’art troba la seva heroïna en una altra dona longeva, Yayoi Kusama, 88 anys en l’actualitat i única dona en la llista dels vint artistes més venuts de 2016, en dotzena posició.

Com amb tantes altres coses, podríem dir que va ser Hans Ulrich Obrist, qui – potser sense sospitar-ho – va promoure aquest tipus de treball ja en els anys noranta, en potenciar la figura de Gustav Metzger, mort aquest mateix any. L’obra auto-destructiva de l’artista articula una confrontació entre temps i matèria en el context de la industrialització, la degradació del medi ambient i la guerra atòmica, que segueix present i ens serveix aquí de teló de fons per a la qüestió de la longevitat versus la immediatesa de la satisfacció humana. Aquest és un fenomen que hauria de fer-nos reflexionar sobre com treballem avui i com gestionem els espais de distribució i presentació de l’art; sobre qui té accés a la informació i sobre qui aconsegueix l’atenció del sector. L’estandardització i la homogenització són processos de la globalització neoliberal que no solament afecten a la producció econòmica o a la gentrificació urbana, sinó també a la imaginació i el saber. L’art contemporani no escapa d’uns estils i formats que veiem repetits fins a la sacietat i que pauten la fortuna crítica i comercial de l’obra de molts artistes. Hans Ulrich Obrist apareix una altra vegada, ara com co-fundador de 89+, una plataforma dedicada a la cerca d’artistes joves, que transmet certa compulsió addictiva pel producte desconegut i, amb sort, radicalment diferent. Paradoxalment, el nou no és sempre el més innovador i es mira enrere a la recerca d’artistes que van arriscar en la seva creació, mantenint la seva pràctica malgrat anar a contra corrent, quedant apartats per la simplificació narrativa i la sobreexposició dels grans homes blancs. Aquesta cerca del passat es tenyeix de reparació històrica, amb valors progressistes implícits i un interès artístic exquisit, encara que no escapa de la lògica del descobriment i del procés d’absorció del mercat.

Parlar sobre la longevitat dels artistes, de les seves obres i de les seves idees, és parlar de la història i els seus llegats, de la memòria i del passat que ens segueix i ens persegueix. Els objectes esdevenen així una connexió tangible amb el viscut, amb allò que perdura més enllà de la fi de la individualitat humana. Elements carregats de significat que, amb funcions diverses, dibuixen un sistema de relacions intricades i obertes. La història també la fan les idees que perduren. Concepcions, construccions, arguments, preguntes i dubtes que ens marquen una cartografia mental poblada de fets, factors, certeses i sentiments per la qual divaguem a la recerca de posicions que ens ajudin a entendre com som o com volem ser. Quan mirem enrere, bussegem en la història, com una dimensió oberta i viva, capaç de ser visitada múltiples vegades per trobar sempre un matís, un nom o un esdeveniment desconegut. Introdueixo un asterisc, visitar no vol dir revisionisme. Aquesta és una concepció del temps que no és lineal, sinó que ens situa en un plànol d’igualtat amb el passat. Sempre m’ha semblat curiós quan algú exclama “…i això passa el 2017!”, com si el pas del temps fos garantia suficient per no repetir els errors del passat o per provar una suposada evolució col·lectiva de la humanitat. Qui no s’imagina a algú exclamant el mateix en 1978, 1934, 1917 o al 1898?

Cada any serà superat, vivim ja en el passat. Cada any és un futur que es fa present, vivim en el futur. Les concepcions del temps lineal s’han vist desbordades. Ja no som un torpede propulsat al futur, ni un àngel atordit que avança d’esquena a l’esdevenir, ni una acumulació de cercles en espiral. En aquest sentit, Suhail Malik i Armin Avanessian han suggerit una altra concepció del temps, on el present prové del futur. L’atac militar preventiu es tradueix a la lògica comercial, on són els algorismes els qui decideixen els nostres desitjos abans que els puguem concretar. El futur i el passat es barregen, el present desapareix i amb ell es va la sensació de poder controlar la nostra experiència humana. Aquesta pot ser que sigui una de les explicacions més plausibles per tractar el cúmul d’ansietats que trastornen la subjectivitat humana, fràgil i torbada pels processos de la globalització alhora que tensionada pels sistemes tecno-comercials i la regressió democràtica en tots els continents. Aviat hi haurà la primera generació d’adults del segle XXI. El segle XX desapareix lentament i amb ell es van certs marcs de referència. No és d’estranyar, així, que busquem en el passat com qui busca una terra ferma, un lloc des d’on poder salvaguardar les nostres visions del món actual, que ja ha canviat i que no ens espera. Nostàlgia encarnada en productes culturals que, del cinema a l’art, ens transporten a una època on tot semblava més tangible i factible.

Impossible no vincular la recuperació dels artistes amb la recuperació de la memòria històrica. {En un vell país ineficient, alguna cosa així com Espanya, entre dues guerres civils…} la història no és un passat compartit, sinó un arma llancívola feta a mesura per l’Estat vencedor. L’art i els museus són aquells espais de resistència i imaginació per explorar de quina manera(s) podem construir un relat compartit de convivència. Enfront de la desmemoria, la sedició.

 

Notes

[1] Un cas paradigmàtic, criticat i lloat per igual, va ser Other Primary Structures, comisariada per Jens Hoffman en el JewishMuseum de Nova York. Una mostra que presentava l’obra d’artistes no-angloparlants que feien un tipus de treball similar al de la generació minimalista presentada en Primary Structures, de 1966 en el mateix museu..

[2] Art Basel & UBS Report. Dr. Clare McAndrew (Arts Economics).

Xavier Acarín està fascinat amb l’experiència com a motor de la cultura contemporània. Ha treballat per centres d’art i organitzacions culturals tant a Barcelona com a Nova York, amb especial atenció a la performance i la instal·lació.

Media Partners:

close