close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

02 novembre 2017
Els pecats del món. Marcelo Pombo al MACRo, Argentina

Claudio M Iglesias

Els principis del justicialisme i el liberalisme, bigues històriques del debat polític argentí, s’embasten en el pensament artístic de Marcelo Pombo i el tornen una figura esquiva, críptica. D’una banda, Pombo creu que l’art ha d’oferir remeis a aquell que és desplaçat, a la víctima. A l’artista oblidat, a la joguina trencada o pobra, al gust popular, per no dir al mal gust, cal enaltir-lo perquè -mana el justicialisme- la societat cal mirar-la de baix cap amunt, des dels que pateixen, des dels caiguts, els seus costums i les seves penes. Perquè l’existència d’un sol nen pobre, deia Eva Perón, als peronistes ens omple de fúria. I l’existència d’un sol artista sense reconeixement ens ha de tocar el cor. Aquest principi, heretat dels temps de Pombo a l’escena del Centre Cultural Rojas a la dècada de 1990, s’assembla a l’adveniment de la justícia segons la metafísica esotèrica de Quentin Meillassoux: l’abismal futur en el qual tots aquells que van morir en la tristesa, al llarg dels segles, renaixeran per trobar la felicitat. És una imatge crística, cert? La filosofia de Meillassoux i el peronisme tenen, almenys, una cosa en comú.Però a més del cor hi ha el cervell; un cervell, el de Pombo, liberal, individualista. Aquest és un artista que sempre va afirmar que tot ho havia fet per interès propi. Fins i tot donar classes en una escola per a alumnes diferencials al principi de la seva carrera. Va dir que aquest treball li va garantir uns ingressos i el va ajudar a definir els problemes de la seva obra. Tants anys després, en la setmana prevista per a l’obertura de Rosario Remix va prendre la llum pública la desaparició de l’activista Santiago Maldonado, presumiblement a mans de les forces de seguretat i com a conseqüència de la repressió de la protesta maputxe en els confins de la Patagònia argentina (on tenen la seva base, reclamada pels mapuches com a terra ancestral, molts grans terratinents estrangers). Pombo, en un senyal de solidaritat, va canviar la data d’inauguració de la mostra. Va ser aquest gest també en interès propi? O va ser compassió pels qui pateixen?Rosario Remix tracta de la superació d’aquestes dues passions tristes: l’interès propi i la compassió. En els set pisos del MACRo Pombo delinea diferents situacions “curatorials” que presenten, amb més o menys ingerència pròpia, les obres d’artistes gairebé tots desconeguts, “lluitadors” segons diu Pombo, com l’artista tèxtil María Cristina Ríos Iñíguez i l’escultora Nelly Giménez Vallana. La mostra sembla la reivindicació del que la indústria de l’art descarta (pel seu mal gust o el seu caràcter popular: literalment tot el que el MACRo no té en la seva col·lecció) però en veritat encarna la idea principal de Pombo: la resacralització de l’art. Els altars, els cortinats insinuen l’exaltació. I exaltar per Pombo és un verb amb objecte directe: una passió que necessita d’un altre. En set capítols, Pombo se submergeix en un oceà emocional els reflexos del qual són les obres que triades, decorades, intervingudes, donades i preses en préstec. És al mateix temps convidat i amfitrió. Decorar, ambientar una obra per enaltir-la, Pombo ho fa amb Las leñitas, una talla de Miguel Àngel Budini, creant una situació única d’irrealitat estètica. En altres casos fica les seves mans dins l’espai de l’obra aliena. És el que passa amb la sala dedicada a Mele Bruniard, una gravadora. Amb ella Pombo va tenir alguna cosa semblant a una col·laboració pòstuma el suport de la qual són imatges intervingudes digitalment i presentades en porta-retrats sobre un estrany altar amb estovalles. Claudia Del Río, una artista rosarina una mica més jove que Pombo, “transmissora de tradició i avantguarda” segons el text de sala, té un tracte diferent. Pombo presenta fotocòpies d’una sèrie de dibuixos, també emmarcades en porta-retrats sobre un altar amb estovalles, aquest cop amb les vores, arran de terra, exquisidament tacades de fang, al costat de memorabilia personal (una foto de l’artista amb un vestit blanc entallat en què se la veu com una noia d’aniversari de quinceañera).

 

El porta-retrats, element clau de Rosario Remix, converteix qualsevol contingut en informació personal. L’art de cop és una cosa que fan persones. Però Pombo supera els clixés de l’artista d’artistes, fins i tot el clixé de l’amistat, ni parlar del tediós debat sobre els límits de la feina del curador, i assenyala un punt en el cel, molt més lluny. En aquests rendez-vous curatorials veiem un artista a través d’un altre. Veiem a Pombo a través del seu amor i a Del Río, a Bruniard i a tots a través del mateix amor. Llegir a un escriptor que tradueix a un altre és una cosa semblant a un intercanvi de fluids. Una cosa així és Rosario Remix. La mostra és transpersonal i sembla tornar a mirar cap als aparells humans desindividuat (les “superpersones”) que segons Anatoly Lunacharsky anaven a formar-després de l’adveniment del comunisme. Per això la mostra està lluny tant de la compassió estètica, que cosifica el seu objecte (el justicialisme en l’art, que necessita de les víctimes de la injustícia per a existir), com del narcisisme artístic professional (l’ideari econòmic liberal sobre el qual la indústria de l’art teixeix els seus somnis).Rosario Remix ja no té a veure amb la crítica de l’art contemporani a través de la recuperació dels ídols opacs del passat artístic nacional ni amb la forma en què aquesta crítica podia dividir les aigües de l’art argentí entre el programa de l’actualització internacional i la malenconia justicialista per tot art provincià desvaloritzat. La mostra dissol la tensió, de cop i volta neglibible, entre Pombo i altres artistes argentins vint o trenta anys més joves, que durant la dècada de 2010 es van dedicar a la reivindicació o l’assenyalament de tot aquell art obsolet que la norma de l’art contemporani exclou. Però aquesta també va ser una via inaugurada per Pombo en la seva mostra de 2008 en el mateix museu MACRo: Nous artistes del Grup Litoral. D’aquesta exhibició plena d’herois submergits, Rosario Remix no és la seqüela ni la segona part, sinó que és un fet autoconclusiu i nou. Potser la bestreta d’una altra dècada.Rosario Remix és una mostra que necessita de l’espectador, ni més ni menys que l’èxtasi. Per això és tan difícil, fins i tot per al públic especialitzat: ningú pot sortir d’allà content sense fer-se sagnar els genolls, plorar amb ulls desorbitats i fer el que fa la multitud popular quan peregrina pel seu sant protector. I pocs, en la indústria de l’art, creuen en els sants avui dia (es prefereixen altres metàfores per resumir la figura de l’artista: l’esportista d’alt rendiment, el bohemi improductiu, etc.). I encara que aquest fingeixi ser un sant egoista, sap convertir el sofriment en gaudi, com els monjos de certes ordres religioses que en resar en silenci expien els pecats aliens, els pecats del món.

 

Claudio M Iglesias

Publicacions

02 novembre 2017

Els pecats del món. Marcelo Pombo al MACRo, Argentina

28 maig 2018

Un temple en vida

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)