close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

30 juliol 2018
Espai lliure, de tensions

Alberto Ortega

La 16a edició de la Biennal d’Arquitectura de Venècia, curada per Yvonne Farrell i Shelley McNamara, directores de Grafton Architects, explora la idea d’espai lliure, obert, i les seves qualitats. D’acord amb el director de la Biennal, Paolo Baratta, tal projecte es realitza amb l’objectiu de promoure el “desig” de l’arquitectura. Com és d’esperar en un esdeveniment d’aquesta magnitud, les respostes plantejades pels països participants són discordants, asimètriques i, algunes, complexes. Més enllà de l’obertura o vaguetat del tema, l’ambigüitat que podria provocar el projecte curatorial, llevat d’algunes excepcions, la biennal revela l’estat del pensament arquitectònic global, caracteritzat majoritàriament per excessos de significat ficat amb fòrceps i la idealització de l’expert com a messies.

Pavellons com el britànic busquen manifestar l’estat sociopolític actual del seu país (per a què és una biennal sinó per pensar el social i les seves interaccions des de la disciplina i per a què serveix una disciplina al final sinó per articular-se en el món?). Titulat oportunament Island, presenta un recinte buit perfilat en el seu exterior per unes escales construïdes amb bastides industrials que dirigeixen el públic a una piazza elevada que sembla servir de cindri esperant rebre una nova llosa. I l’espera és precisament l’única cosa que passa (mentre et serveixen un te). El recinte buit de l’interior, expliquen els curadors, servirà de plataforma per a estudiants, músics i altres artistes que l’activin durant la biennal. Un gest, tot i que lleugerament gastat, el de deixar les sales buides del pavelló, fa sentit davant l’aïllacionisme de l’administració del Regne Unit. Seria potser, potent, si no fos una pàtina de nostàlgia davant les raneres de l’imperi.

En aquesta mateixa línia, un pavelló que ha dissenyat només una simple estructura que serveix de plataforma per a activitats no determinades és l’escocès. Titulat The Happenstance, a manera de manifest entre allò performatiu i la resistència política, potser podria passar per ingenu i clixé, però precisament per la naturalesa d’un esdeveniment dissenyat per a l’elit global, la seva intervenció (fora de l’Arsenal i del Giardinni) és efectiva . Al districte de Dorsoduro, el pavelló consisteix en un jardí de jocs en un pati al quual s’accedeix per un carreró amb escultures inflables i mantes que emmarquen l’entrada. Una estructura de fusta amb jocs per a nens, una improvisada pista de futbol, ​​projeccions de pel·lícules, concerts informals i zones de descans. Així proposen els escocesos establir una relació amb els habitants de l’illa, usualment incòmodes davant l’excés de turisme i les excentricitats al voltant de la biennal. Caminant per Via Fondamento del Soccorso, ens trobem amb un esdeveniment que evidencia aquesta situació. Un grup petit d’artistes ha construir un pont flotant bastant simple amb el qual travessar un canal, interrompent el trànsit de bots durant el temps que va prendre instal·lar i travessar, no més de 10 minuts. Tal acció va provocar que un venecià comencés a cridar a artistes i espectadors que respectéssim la terra de Sant Marc, als seus canals i a la seva gent mentre agitava amb la seva mà (i juro que no afegeixo colorit a la història) una bandera vermella amb el lleó daurat emblema de l’illa.

Projecció al Pavelló escocès.

Un gest incloent a The Happenstance és la decisió de convidar a estudiants com a col·laboradors del projecte. Una de les col·laboradores, Lucía Uriarte, espanyola, ens explica que aquesta és la intenció principal del pavelló, qüestionar l’estructura que dóna forma a aquests espais, l’accés i el compromís amb comunitats joves, responent així al tema de la biennal. Per descomptat, hem d’apuntar que tal visió, tot i que carismàtica, replica les intencions utòpiques que han tornat infèrtil el discurs messiànic que caracteritza els arquitectes contemporanis. Amb la seva insistència davant el community making, sembla que miren a la ciutat com un tauler de Monopoly amb cites de Lefebvre i David Harvey en les cartes.

Però l’arquitectura com a mètode d’exploració pot ser realment interessant, com bé proven els pavellons de Lituània, Estònia i Estats Units on, mitjançant investigacions rigoroses, sorgeixen discursos que desborden el simple do-good lúdic que repliquen diversos pavellons o el nihilisme cerebral i sense potència afectiva d’altres. El pavelló lituà, titulat The Swamp, a càrrec de Studio Urbonas i amb col·laboradors de diverses institucions de tot el món, explora l’ecosistema del pantà com a plataforma per a pensar situacions híbrides entre pràctiques arquitectòniques i artístiques, teoria i pedagogia. Escollint no representar un territori, sinó usar la biennal com a punt de partida per a discussions més productives, The Swamp realitza tallers, conferències, viatges d’estudi o una escola. Un de tants projectes és Hybrid Ràdio de Nicole L’Hullier. Amb aquest artefacte, la xilena basada a Boston busca “pensar les potències en la distorsió i interrupció de senyals de ràdio com un ecosistema de comunicació parasitari per a reapropiar-se de l’espai aeri, que ha estat altament regulat”. The Swamp deixa de costat, encertadament, el predomini de la imatge en la discussió arquitectònica per a prestar atenció tant a altres sentits com a altres agents espacials. Una de les instal·lacions dins del pantà està enfocada a l’olfacte, sentit no tan present en les preocupacions d’una disciplina aparentment obsessionada amb la sensualitat i la seva capacitat de crear sense símbols memòria i reconeixement inter-nacional i inter-espècie.

Pavelló lituà The Swamp. Foto Norbert Tukaj.

Estònia proposa un oxímoron. Weak Monuments és sens dubte un exemple contundent davant la potència del pensament, les seves contradiccions i l’especificitat política. Buscant explorar els límits entre espai públic i la representació de la memòria, Estònia fa un statement clar davant lo problemàtic que és un monument. Sent el resultat d’una voluntat hegemònica, un monument sol ser no representatiu sinó impositiu, la legitimació d’un discurs tornat matèria en l’espai cívic. El concepte debilitat (o subtilesa?) pren així una flexibilitat i ressonància sorprenents. Un banc a l’espai públic (que és la peça que obre el pavelló), un tros de banqueta que, literalment, permet un moviment fluid a la ciutat o una escala que, encara que la metàfora sigui barata i les seves implicacions òbvies, permet l’accés a diferents nivells de visibilitat i interacció entre cos, memòria i acció. Aquí la importància del fòrum i el clixé de l’escalinata en forma de subjectivitat col·lectiva també prenen dimensions capaces de detonar un pensament més fèrtil que aquell que una identitat petrificada pugui provocar.

I parlant de pedres, el pavelló mexicà, desafortunadament, l’únic ressò que provoca és el d’una pedra llançada en el que queda del llac de Texcoco. Echoes of a Land passa desapercebut en part gràcies a la seva nostàlgia pel que sembla ser l’anhel d’una atemporalitat sublim. Encara comprensible que l’enfocament de la curadora vagi al territori en comú, la timidesa en no abordar cap discussió rellevant i necessària per a una disciplina que és precisament la conjuntura entre població i govern resulta reveladora de l’estat actual del pensament arquitectònic (i polític). Petrificat i anacrònic. El pavelló no és més que un bell catàleg de maquetes de pedra que abstreuen els gestos bàsics dels projectes participants. Per descomptat, és probable que el pressupost sigui en part la justificació d’aquestes decisions, però si estem “condemnats a ser moderns” (materialment) com presagiava un pavelló anterior, almenys intentem parlar d’una altra cosa que no siguin els mateixos fonaments romàntics. Passar de la representació d’ideals (sí, en territoris complexos, però idealitzacions, al cap i a la fi) a l’articulació de realitats que desborden allò formal ha de ser una cosa que els practicants joves han de considerar si és que apuntem a una disciplina fèrtil i agudament crítica.

I el pavelló espanyol? Una explosió d’aquest virtuosisme en la representació gràfica que bé podria haver estat només un llibre. Massa informació per a ser absorbida des de l’experiència. Tal demanda de temps i atenció valdria la pena si estigués articulada en l’espai del pavelló i no simplement superposada en els murs, on més que elucubrar un discurs el contingut queda com a soroll de fons d’un present en crisi. I cap aquí una pregunta lleugerament més àmplia: és possible que l’arquitectura sigui capaç d’anar més enllà de la representació en les seves investigacions? Si l’espai, com tant es pregona, neix i conforma desig, semblaria que l’excés d’isomètrics és simple masturbació del gremi, ja que en el seu erotisme endogàmic no deixa lloc a altres promiscuïtats estètiques i, per tant, a altres espais més enllà del món l’especialista i el tècnic.

Pavelló espanyol: Becoming. Foto: Ismael Arriola.

Dimensions of Citizenship és el títol del pavelló nord-americà, curat per Ann Lui, Mimi Zeiger, Neil Atkins i Iker Gil. Citizen, Civitas, Region, Nation, Globe, Network i Cosmos són els temes amb què el pavelló intenta explorar qüestions de ciutadania i les implicacions d’aquesta en l’espai construït i discursiu en diverses escales. Peces com la videoinstal·lació de Diller Scoffidio + Renfro en col·laboració amb Laura Kurgan, Robert G Pietrusko i el Centre for Spatial Research de la Columbia University obren un espai rellevant per discutir les asimetries entre realitat social i representació. Fent una anàlisi de preses per satèl·lit nocturnes, enfocant-se en els punts més il·luminats del globus, presenten una dissecció de les activitats que es realitzen en aquestes zones: sense llum, però amb alta densitat de població, o molta llum i sense habitants. Tals preses posen en evidència que, mitjançant l’ús d’aquestes imatges, certs agents polítics prenen decisions i proposen lleis basades en dades durs que són enganyoses. Mostren el binarisme en la representació del món: rural – urbà, desenvolupat – no desenvolupat, ric – pobre. El problema de tal mecanisme és que no només representa, sinó que precisament, construeix els subjectes que estudia. Shiben Banerji, que va participar com a ponent en un dels diversos fòrums organitzats al pavelló, remarca que aquests binarismes són precisament tecnologies per mundialitzar el món, un mecanisme de creació d’aquest altre que és punt d’extracció. Banerji apunta que, si bé necessitem escapar de tal dicotomia, primer caldria reconèixer la violència implícita en l’anomenat dret a la ciutadania, ja que, segons ell, un dret només ho és si dins seu hi ha la capacitat de ser impost violentament, forçat . I just en aquest punt, en aquesta falta de reconeixement de la violència implícita en el règim de la ciutadania, hi ha les mancances de l’utopisme que esmentàvem abans. Per a “curar-nos de l’addicció al creixement”, potser valgui la pena pensar no en un dret a la ciutat sinó en un deure de la ciutat.

Però encara hi ha lloc per a una sensualitat lúdica. El pavelló nòrdic Another Generosity proposa una altra interacció entre agents humans i no-humans. Una sèrie d’estructures pneumàtiques que responen al tacte, inflant-se o desinflant segons l’estat previ a la interacció amb el cos del visitant, una activació de cossos mitjançant la proximitat. La referència a òrgans genitals, que no deixa de ser complexa per òbvia, suggereix que tota creació i reacció, en cert nivell, és amorosa, desitjant. I si és així, quines qualitats han de tenir o suggerir un espai i un objecte per a provocar tal raciocini encarnat i, per tant, un coneixement? Potser la resposta sigui on menys es veu, en els frecs lleugers de la vida quotidiana que és, reprenent una de diverses converses amb Banerji, el locus dels afectes i tensions que tenim per fer aquests viratges en la construcció del món, precisament mitjançant un reajustament del desig. Un desig que no és messiànic sinó banal.

 

*Imatge de portada: Pavelló nòrdic Another Generosity. Foto: Ugo Carmeni.

Mèxic, 1989. Artista i arquitecte que viu i treballa a Chicago.
Candidat a Master of Fine Arts en Arquitectura pel School of the Art Institute of Chicago. Becari de Fundación Jumex Arte Contemporáneo i The John W. Kurtich Foundation.
Els seus projectes i exposicions recents inclouen In Realtà No, intervenció al Ponte dell’Accademia i Designer, Artist, Citizen, Site: exposició col·lectiva a Ca’ Foscari Zattere, Venècia, programa associat del pavelló Dimensions of Citizenship durant la Biennal d'Arquitectura de Venècia amb les peces Death of an Unknown Subject i Mechanics of Labor Control.

Publicacions

30 juliol 2018

Espai lliure, de tensions

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)