close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

24 octubre 2013
L1130251_Large_.jpg
Extreme Burden

Xavier Acarín

Sembla que han tret de l’oblit a Chris Burden, i ara més d’un es ruboritzarà. El mite de l’artista agressiu, l’Evel Knievel de l’escena artística dels setanta, presenta la seva retrospectiva en el New Museum, en una mena d’explicació canònica del seu treball que busca per sobre de tot ésser aplaudida.

Des de 1988 no s’havia vist una solo-exhibition de Burden en un museu americà, així que era d’esperar veure un exercici de musculatura de l’aparell museístic-espectacular, i bé, allí està. Començant amb dues estructures al capdamunt del museu que recorden les torres bessones – segons sembla ja estem en aquesta línia d’homenatges, vegi’s l’últim de Bansky – seguides pel Ghost Ship clavat a meitat de façana, i acabant per les peces de grans dimensions que semblen enclaustrades a l’interior d’aquest munt de cubs. Tot amb aquesta tensió aparatosa de l’ambició, molt allunyada de la senzillesa punyent de les seves performances inicials.

Ara bé, hi ha un contrapunt en la proximitat de la presentació, Burden s’escola i ens parla de les seves intencions des de les cartel·les i de seguida se’ns apareix aquest rostre enigmàtic amb bigoti del seu video amb la documentació d’algunes de les peces del període 1971-1974. De fet així comença la mostra, amb aquest vídeo encaixat en un lloc de pas mentre la resta de la sala l’ocupen uns dossiers que reprodueixen el contingut dels seus llibres Chris Burden 71-73 i Chris Burden 74-77. Una forma d’evitar els vergonyosos re-enactments estil Abramovic, el que és d’agrair, encara que no deixen de ser un re-enactment, doncs aquesta mateixa manera de presentar la documentació ja es va dur a terme, amb el mateix tipus de taules i cadires, en una exposició de 1974 a la galeria de Ronald Feldman.

Del cub amb la documentació, baixem a la resta de cubs on s’acumulen les obres d’enginyeria, la recerca dels límits del que és material o la violència amb la qual el material s’acumula en aquest abocador anomenat món. Així trobem el vídeo amb les bigues llançades des de les alçades, la muntanya de lingots d’or (4milions de dòlars) al voltant de la qual ballen uns pagans homenets fets de llumins, un Porsche i un meteorit en equilibri perfecte o la moto que desperta un gegant volant d’inèrcia. Tot fins arribar a la instal·lació ‘A Tale of Two Cities’ (1981), on cinc-mil joguines de diferents procedències representen una batalla inacabada entre dues ciutats. L’obsessió per les maquetes, com en els ponts i en els submarins, no només esgota les possibilitats d’allò físic, sinó que confronta al visitant amb la por de descobrir-se davant l’obra d’un mascle compulsiu.

Diuen que la comissària, la directora Lisa Phillips, va haver de convèncer Burden per incloure peces a l’interior, ja que ell, poc inclinat als museus com és, preferia l’exterior, que li atorgava una escala d’acord amb les seves obres. Podríem fins i tot qüestionar si realment hi ha hagut comissariat, ja que la mostra no és molt afortunada en la selecció o la ubicació de les peces en un espai difícil. També s’explica que Burden no va aparèixer fins al dia de la inauguració, així que segurament hagués estat millor fer-li cas i tallar el Bowery amb camions, ponts i grues, deixar-lo expandir els seus reptes, mostrar la violència intrínseca en cada objecte, inclòs el seu cos i oblidar-se de l’interior claustrofòbic d’un museu, que entre nosaltres, porta temps balancejant-se.

I al final ens queda Burden, el Burden anti-sistema, l’artista que s’auto-promocionava en anuncis televisats, en una era on el crowd-funding no obligava els artistes a ensenyar la seva millor cara al Facebook, el que va aguantar cinc dies tancat en una taquilla, i no vestia de Givenchy, o el que a través d’ una instal·lació participativa va voler esfondrar el museu, de veritat, seriosament, i no a través de les pràctiques crítiques del blablablà.

Xavier Acarín està fascinat amb l’experiència com a motor de la cultura contemporània. Ha treballat per centres d’art i organitzacions culturals tant a Barcelona com a Nova York, amb especial atenció a la performance i la instal·lació.

Publicacions

24 octubre 2013

Extreme Burden

30 abril 2018

Maigs

12 març 2018

Feminazis?

30 octubre 2017

Els joves no moren mai

12 desembre 2016

Inexacta Intuïció

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)