FRACÀS

 “Soc una puta màquina acceptant fracassos, no tinc problemes arribat el cas”

                                                 Los Punsetes, Aceptamos fracaso, 7 pulgadas, 2007.

Cagades és com titulem al projecte que recopila els nostres fracassos. Recull dossiers rebutjats en convocatòries oficials. Un registre de tot allò que no va tenir lloc, però que va ser concebut i imaginat des d’una objectualitat que mai va arribar a ser mostrada.^[1] Una proposta que no s’allunya en excés de la Biblioteca Brautigan, composta per manuscrits de llibres refusats i no publicats, o de la Societat Perpendicular, que col·lecciona projectes artístics no realitzats; o d’Una cantidad considerable de trabajo^[2], que reprèn la iniciativa del Salon dés Refusés, per a mostrar dossiers rebutjats però, aquesta vegada, localitzats en convocatòries de Barcelona. Tots aquests projectes assenyalen absències amb la voluntat de fixar i retenir el que en el seu moment es va considerar desproveït d’interès. Un intent de rescatar i compartir el que no va poder ser, no per un gust pel no-res, sinó per la curiositat que ens desperta allò que se’ns nega. El fracàs apareix en tots ells com un concepte lax que es pot deconstruir, com si no existís realment: el que ens expulsa d’un grup, ens inclou en l’altre.

Aquesta editorial és una invitació a pensar sobre el sentit poètic, conceptual, polític i humà del fracàs, mostrant allò que amaguem sotmeses sota les lògiques productives de l’èxit: un al·legat de Pilar Cruz a despistar al capitalisme a través de fórmules com la de deixar d’intentar-ho; un epic fail en tota regla, on al costat de Ricardo Duque destapem els processos i els budells de la deriva, un acte col·lectiu on, a més de diluir-se la responsabilitat, se’ns mostra la dependència d’un context que ens travessa i afavoreix o entorpeix les nostres intencions; Laura Benítez i l’èxit com un imaginari parany que ens converteix en els nostres propis explotadors, perseguint de manera insaciable un sí, i les contradiccions del qual s’interrompen a ritme de riff a la pista de ball; un report de fracassos quotidians entre Bernhard Garnicnig i Jamie Allen, un joc des del qual suspendre el propi concepte d’eficiència per a transformar-lo en element de subversió. Una invitació, en definitiva, a enorgullir-nos dels nostres fracassos, sense més, perquè “no hi ha Déu ni hi ha Llei que a contradansa no es pugui ballar” .^[3]

^[1] Aquest projecte va ser inicialment presentat a la convocatòria Premi Miquel de Casablancas, dins de la categoria publicació el 2007, on també va ser rebutjat. Recentment ha estat rescatat per l’editorial Los Cinco Delfines, de mà d’Enric Farrés Duran, per a ser publicat.

^[2] Iniciativa a càrrec de Helena Vinent, Júlia Salvador, Roc Domingo, Joan Pallé, Natalia Carminati, Víctor Hermoso i Efrén Álvarez.

^[3] “Soneto teológico” en Agustín García Calvo. Sermón de ser y no ser. Zamora: Editorial Lucina, 1980.