Fracasa pitjor

Permetre el fracàs és explicar la rondalla del pobre que triomfa. En les biopics de Hollywood sobre grups musicals la narrativa repeteix amb més o menys variacions el mateix lloc comú: persones comunes amb talent que sorgeixen d’un entorn deprimit, que pugen a la fama des del no-res i aconsegueixen l’èxit en les llistes de vendes després d’una travessia en el desert amb diversos fracassos pel mig. Aquest guió dibuixa una línia més o menys retorçada cap a la meta, que no és una altra que el triomf comercial.

Ens fascina aquesta ascensió del no-res al tot. Precisament un dels vídeos més vists de Youtube és el de Susan Boyle en un Talent contest deixant esbalaït a jurat i públic amb la seva interpretació de I dreamed a dream. Susan és la viva imatge del fracàs social: dona pobra, solterona, hortera i lletja. Una perdedora de la vida de la qual ningú diria a simple vista que té talent, per això resulta tan xocant quan broda la seva interpretació. Susan Boyle en l’actualitat viu professionalment de la música i gana molts diners.

La lliçó que extraiem d’aquest tipus de relats és que encara que tinguis totes les paperetes per a ser un perdedor, el sistema t’ofereix sempre possibilitats de triomf basades en el talent, en l’esforç i, sobretot, en la fe inamovible en un mateix. Aquest conte ennobleix els múltiples fracassos i humiliacions als quals s’enfronten els protagonistes a canvi d’una meta que se sap victoriosa, i el plaer de l’espectador es reforça en comprovar com cada revés, cada gir de guió, cada desventura, no és sinó part d’un viacrucisamb final gloriós en el qual l’èxit és una recompensa segura i merescuda.

El que s’ha arribat a consensuar com a èxit es produeix en activitats empresarials, o en carreres professionals associades a la creativitat i les pràctiques econòmiques cognitives. S’associa amb emprenedors, creadors de start-ups, artistes, actors, inventors tecnològics… S’associa amb una trajectòria ascendent, una història de vencedors a l’adversitat, d’excel·lents individus que superen la mediocritat social, que s’han fet a si mateixos i han superat les seves limitacions, que tenien objectius, que s’han llaurat una carrera. Aquests individus han emprès negocis amb fortuna, tenen prestigi professional i fama, un compte sanejat, una vida personal envejable. En definitiva, un estil de vida associat a l’homogeneïtat normativa i la riquesa.

Esperonant aquesta tendència, les escoles d’ADE veuen el fracàs com un mal relatiu, fins i tot desitjable, sempre que sigui un pas més cap a l’èxit, encara que aparentment sigui un pas enrere. Abunden els exemples: A Bill Gates ningú li comprava la seva primera idea, però anys més tard va fundar Microsoft i avui és una de les persones més riques del món. Walt Disney va haver de tancar la seva primera empresa d’animació. A Steve Jobs el van acomiadar d’Apple. Algunes de les múltiples idees de negoci de Richard Branson (Virgin) van fer fallida. Fins i tot la Coca-cola pot comptar productes fallits.

Totes aquestes històries de superació són rebudes per la literatura motivacional i l’autoajuda, que s’apropia de cites de Beckett i les estampa en tasses de te i samarretes: “Ho vas intentar. Vas fallar. No importa. Falla de nou, falla millor”. Així, el capital mercantilitza el fracàs igual que es va apropiar de la iconografia de l’esquerra o de les subcultures. De manera que cal intentar-ho, intentar-ho de nou, intentar-ho millor, perquè en el capitalisme neoliberal el fracàs és el motor que manté la maquinària, el moviment que et permet arribar a una meta brillant. I tant les failcon¹ com els gurus citen massa casos d’èxit a partir de fracassos com per a no insistir tossudament.

No tots els fracassos es llegeixen amb les ulleres del neoliberalisme. Hi ha una altra manera de contar aquest tipus d’històries amb final feliç: el fracàs escolar d’Einstein, el rebuig dels salons a Manet o Cézanne, els tirs no encistellats de Michael Jordan o les negatives per les quals va passar J.K. Rowling amb el manuscrit de Harry Potter. Rondalles esperançadores que ens parlen de la capacitat de transformar el fracàs en un aprenentatge, valorar el moment, trobar el teu lloc, o simplement a l’ús del mètode assaig-error.

Tots ells són exemples que cita Charles Pepin a Les virtuts del fracàs,²  text on es pondera la fallada com a forjador de caràcter, pas imprescindible per a l’abast del saber, lliçó d’humilitat i motor del coneixement. En el judo, una de les primeres coses que s’entrenen és el saber caure i aixecar-se havent après què et va fer caure. La cerca de la veritat a través del fracàs implica acceptar la realitat, possibilita la reinvenció i fa de la necessitat virtut.

A la llum d’aquesta perspectiva, no és el fracàs en si el que es revela com a pervers, ja que l’error ensenya, cert. Es podria fins i tot proclamar que bona part d’allò que ha millorat la nostra vida en la terra ve de l’error i la perseverança a través de les fallades. És que el problema ve segons on col·loquem l’objectiu final. Ve d’entendre el fracàs únicament com a contrari dialèctic de l’èxit en la seva vessant normativitzadora. D’aquesta apropiació del fracàs com a mal necessari per a aconseguir una posició de poder i privilegi.

Per això és interessant posar aquesta idea del fracàs sota sospita. Com un Sísif o un ratolí en una roda, se’ns empeny a moure’ns ad infinitum de fallada en fallada, tornant a començar, com si aconseguir la recompensa depengués únicament de la nostra voluntat individual, d’esforç personal, del nostre talent. Com si els condicionants de raça, classe i gènere no pintessin res en aquesta història. Fracasses perquè has de fer-ho per a triomfar, com si no deixés petjada en la teva autoestima i en el teu endeutament, com si fer fallida fos meravellós, com si tothom pogués agafar l’ascensor social i arribar a l’àtic. I ja que l’èxit dependrà de les teves capacitats i d’un nombre indeterminat d’intents, no aconseguir-lo és no voler, o no valer per a això. No fracassar suficient implica ser un fracassat.

En L’art queer del fracàs³ Jack Halberstam desmunta la dualitat entre les idees d’èxit i fracàs, suggerint que l’èxit és un parany. Perquè no seria millor deixar d’intentar-ho? Si requereix tant esforç, diu Halberstam, potser el fracàs és més senzill a llarg termini i ofereixi recompenses diferents, com per exemple formes diferents, més creatives i cooperatives d’estar en el món. Seguint les seves reivindicacions, potser podríem ponderar la possibilitat del fracàs com a resistència. Permetre’t el no intentar-ho si més no, deambular per la vida sense tenir la meta en el pic d’una muntanya de recompenses socioeconòmiques. Considerar el fracàs com un lloc on repensar críticament els objectius heretats. Que cadascuna trobi en el seu propi model de fracàs social la mesura de la seva felicitat. Que ningú es quedi enrere, simplement perquè no hi havia un davant.

Portar una vida fracassada d’aquesta manera, no és instal·lar-se en la mediocritat intel·lectual de qui no intenta superar-se, és despistar al capitalisme. Es tracta de situar-se en un lloc cap al qual ningú està mirant, escapant d’aquesta narrativa dominant. No continuar intentant-ho. Fracassar pitjor.

^[1] Conferència nascuda a Silicon Valley adreçada a emprenedors, inversors, desenvolupadors i dissenyadors per aprendre dels errors que hi ha hagut en casos d’èxit empresarial o professional.

^[2] Charles Pépin, (2017), Las virtudes del fracaso, Barcelona, España, Ariel.

^[3] Jack Halberstam, (2018), El arte queer del fracaso, Madrid, España, EGALES. EdiatorialL Gai y Lesbiana.