close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

12 desembre 2016
Screen_Shot_2016-11-28_at_11-20-58_PM.png
Inexacta Intuïció

Xavier Acarín

Una de les màximes més conegudes de Marcel Duchamp és aquella que afirma que l’art és un joc amb totes les persones de totes les èpoques. El respirador escaquista estimulava així la visió lúdica, l’especulació històrica, i la imaginació activa com a coordenades per a la creació. La investigació artística ha canalitzat aquest impuls de recerca per definir una producció crítica que alternant mètodes aconsegueix generar un altre tipus de lògica, l’aplicació de la qual abasta amplis camps del coneixement. A nivell acadèmic i com a resultat del Procés de Bolonya (que integra els sistemes educatius dels països d’àmbit europeu, més enllà dels límits de la Unió Europea, incloent a Rússia, Turquia o Kazakhstan), han aparegut doctorats i departaments que defineixen aquesta àrea, majorment per la necessitat de sistematitzar l’espai per poder accedir a recursos econòmics. Així, en els últims temps s’han multiplicat els articles i llibres dedicats a aquesta “disciplina” abundant en una retòrica que sovint contribueix a la confusió, i que és facilitada pel mateix sistema universitari i allò del “publish or perish” que segueix vigent com a via per justificar l’activitat acadèmica i aconseguir un reconeixement basat en el nombre de cites. Dit això, aquells als quals els interessi saber més sobre investigació artística poden buscar referències al MIT o al Book of Books de la dOCUMENTA (13) [[D’especial interès per la intuïció és el text de Chus Martínez.]], recrear-se amb Aby Warburg, llegir la Hito Steyerl i la Ute Meta Bauer, o navegar per internet a la recerca de xarxes universitàries i publicacions a l’ús. En lloc de resumir aquí aquest immens espai, m’agradaria suggerir la intuïció com a eina per a la inexactitud, i a la inexactitud com un espai d’oposició.

A la Introducció a la metafísica Henri Bergson suggereix la intuïció com una via de coneixement diferent de l’anàlisi. La crítica de Bergson a l’anàlisi es fonamenta en com aquest és una aplicació sistemàtica d’estructures pre-determinades, una representació que delimita i codifica l’objecte d’estudi traduint a una representació manipulable i per això distanciada de la seva essència. Per contra, la intuïció sincronitza amb l’objecte en qüestió, facilitant una fluïdesa, un tipus de connexió que evita la imposició d’un coneixement previ, fent emergir una simpatia intel·lectual des d’on pensar una composició diferent, un coneixement que no és finalitat en si mateix sinó que genera quelcom més enllà d’una raó causal. Així, la intuïció és una eina del pensament associatiu, que va més enllà del rigor científic per permetre una relació diferent entre elements, evidenciant el moviment com a forma de pensament. Al mateix temps ens aporta un altre tipus d’aprensió del món i entra en sintonia amb aquelles formes de saber no regulat. Aquí hi ha el risc d’aquell que confon un coneixement no regulat per un coneixement basat només en la seva pròpia experiència, fent d’aquest una víctima més del xarlatanisme o en el millor dels casos de la ignorància històrica, on cada generació repeteix els mateixos passos com si fossin nous descobriments.

La investigació derivada de la intuïció ens condueix per una banda a un procediment alterat capaç de tractar objectes d’estudi dispars i aconseguir relacions inesperades, reveladores de les condicions del present. Tant si parlem del disseny dels taulells comercials a l’Ex-Iugoslàvia, com si tractem les xarxes de distribució de cocaïna a les universitats americanes, el pensament intuïtiu tendeix a evidenciar la manera en què aquests fenòmens s’interconnecten en xarxes i vinculacions que alteren les narratives construïdes (oficials). Així, la investigació artística és la producció d’un discurs contra l’hegemonia i la norma (Steyerl), a partir de la recuperació d’episodis històrics que demostren com l’ordenament actual és pura propaganda programada per desactivar riscos i oposicions. Les teories conspiratives entren dins d’aquest espai de redefinició del present, essent alhora una eina de distracció dissenyada per poders secrets i una mena de proto-periodisme d’investigació. Una interessant dissecció d’aquest fenomen la trobem al recent documental d’Adam Curtis HyperNormalisation (2016) on s’exposa el perceptual management, com una estratègia de manipulació d’allò que veiem i sentim. El terme de moda, post-truth (post-veritat), ens indica la profunditat de caiguda del raonament públic aprofitat per sectors per al control de la imaginació i de la por. Benvinguts a la Post-Democràcia.

La intuïció és a més una eina de coneixement que ens aboca a una relació impredictible i ens guia cap a resultats que no necessiten d’un raonament explícit, fent emergir una inexactitud que tot i ser informada evita la precisió. Un gest d’oposició a estructures d’eficàcia i productivitat estandarditzades pel neoliberalisme, similar a la negació de la feina que en aquest món en crisi s’ha tornat tabú. Avui en dia tots estem ocupats però ningú fa res. La precarietat i l’eliminació dels límits entre treball i vida nodreix un discurs de culpa en no ser productiu, condemnant a l’ostracisme laboral a aquells que no s’adapten als ritmes i mètodes pre-determinats. Un discurs que al seu torn és alimentat per la retòrica de l’spa, els recessos i el coaching, els quals es beneficien dels mateixos ritmes que diuen combatre. L’exclusió i l’ansietat paralitzen l’individu, que atordit testifica l’enfonsament de la fantasia del confort europeu i l’emergència de la pitjor combinació entre intolerància, fanatisme i depredació econòmica, (neoliberalisme i neofeixisme van de la mà). Les condicions de treball resultants de la crisi ja existien anteriorment en el sector de l’art i la cultura, situant al professional de l’art a l’avantguarda de la flexibilitat laboral, de la heroïcitat de l’emprenedor, i de l’apropiació del treball no-remunerat.

Tot i saber que l’única sortida és el canvi del model de producció, seguim lligats a una dinàmica d’explotació i extracció, que és alhora el reflex d’un model de producció de coneixement. El Coneixement Situat de Donna Haraway ens proposa una manera de veure el món que abandona la mirada omnipresent sobre un objecte passiu i estable, per buscar una objectivitat a partir d’una perspectiva parcial. Un coneixement que correspon a un subjecte partit i contradictori capaç d’interrogar i imaginar una altra construcció de la realitat, una visió que no és possessió, sinó “imperfecció lligada” que ens permet ajuntar-nos amb un altre per veure junts, sense la necessitat de ser un altre. La connexió parcial com a font de coneixement.

Vull advocar per la inexactitud, com Paul Lafargue defensava la mandra, evidenciant com la feina, i en aquest cas el rigor (fermesa), és una malaltia que delimita a llarg termini, tant la capacitat de vida com de pensament. Lafargue pronostica el nostre món: “La passió cega, perversa i homicida del treball transforma la màquina alliberadora en instrument d’esclavitud dels homes lliures: la seva productivitat els empobreix”. La distribució del treball o la reducció de la jornada laboral haurien de seguir endavant per propiciar una economia sostenible al mateix temps que ens atorgaria espai per ser intuïtius i ser inexactes, buscant amb això no un fi, sinó un procés obert a la curiositat i a la sorpresa sobre el coneixement del món. El gendre de Marx ens indica un camí per aconseguir una societat que superi el “dogma del treball” per alliberar-se socialment, experimentar en les arts i en l’amor, gaudir i descobrir des del llit com “la màquina és la redemptora de la humanitat”. Traçar una línia per connectar mandra i inexactitud és arriscat, potser irònicament fútil, però m’atreviré a connectar-les com a activitats del desig, que contenen en si mateixes un gaudi de l’inacabat i l’esdevenir.

Xavier Acarín està fascinat amb l’experiència com a motor de la cultura contemporània. Ha treballat per centres d’art i organitzacions culturals tant a Barcelona com a Nova York, amb especial atenció a la performance i la instal·lació.

Publicacions

12 desembre 2016

Inexacta Intuïció

12 març 2018

Feminazis?

30 octubre 2017

Els joves no moren mai

14 desembre 2015

Monument a les Coves

09 febrer 2015

PERSON-SPECIFIC

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)