close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

10 setembre 2018
Jeremy Shaw. Quantificació i éxtasi

María Muñoz

La humanitat ha emprat des de sempre rituals per recobrar l’equilibri davant torbacions provocades pel desordre del món i els seus comportaments vertiginosos. La violència, les catàstrofes naturals o la malaltia es troben en l’origen de nombroses pràctiques rituals. Els excessos col·lectius formen així mateix part d’una tradició ancestral. Hi ha rituals vinculats a esdeveniments mítics, com les antigues bacanals dedicades a Dionisi que, a més de ser representacions dramàtiques i líriques, incloïen desenfrenades danses, tumultuoses desfilades, orgies, ritus extàtics i consum de vi. D’altra banda, les drogues –legals i il·legals– s’han utilitzat des de temps inmemorable, associades –o no– a rituals com, per exemple, l’ús dels al·lucinògens en la cultura inca (que data de 8600 AC) i de l’opi pels sumeris (de 5000 AC).

Sigui el que sigui que la humanitat ha ingerit, els artistes es troben entre els seus usuaris més notoris. Per citar un cas, les avantguardes de principis del segle XX, en concret els surrealistes i la seva passió pels psicodèlics. I és que la relació dels artistes amb les drogues es fa única pel fet que comuniquen aquestes experiències a través de l’art, integrant fins i tot la ingesta en la seva pràctica, com ho fa Marina Abramović a Rhythm 2 (1974) o en el cas de Rob Pruitt, qui convida als espectadors a esnifar l’obra Cocaine Buffet (1994) com Narcís, que consistia en una línia de sis metres de cocaïna sobre un mirall. De manera similar, Tania Bruguera va repartir cocaïna entre els assistents a una performance a Bogotà el 2009.

Entre rituals i drogues camina el corpus artístic del canadenc radicat a Berlín Jeremy Shaw (Vancouver, 1977), el treball del qual se centra en l’exploració d’allò que ñes transcendental i els estats alterats de consciència. Basant-se en l’estudi de les pràctiques culturals i científiques sobre aquesta transcendència i combinant i amplificant estratègies de cinema vérité, art conceptual o videomusical, les seves obres creen un espai postdocumental en el qual rituals, sistemes de creences i històries dispars cohabiten en un limb interpretatiu. Shaw té una estranya habilitat per explorar i capturar expressions visibles de realitats invisibles. La seva idée fixe per la pèrdua de control i els estats alterats, generalment amb l’ajuda de drogues, ball, ciència, tràngol i èxtasi religiós, s’eleva per sobre de l’origen que els provoca per confrontar al públic amb la inefabilidad i incomunicabilidad de l’experiència subjectiva.

Els últims treballs de Shaw es van presentar aquest estiu a la  Kunstverein d’Hamburg, en l’exposició Quantification Trilogy, composta per la tríada de videos Quickeners (2014), Liminals (2017) i I Can See Forever (2018). Acompanyava als films la sèrie de fotografies Towards Universal Pattern Recognition (2016), que a més va formar part de la 57a Biennal de Venècia. Aquesta peça mostra individus en diversos estats d’èxtasi religiós, emmarcats en protuberants cristalls caleidoscópicos que distorsionen les imatges en múltiples repeticions. En aplicar un dispositiu òptic associat amb l’experiència psicodèlica a les fotos documentals, l’obra considera la universalitat de tota experiència transcendental, ja sigui espiritual, hedonista, científica o de qualsevol altre tipus. Aquesta idea de la universalitat continua en la trilogia, on -a diferència dels seus films anteriors, en els quals la transcendència s’aconseguia amb drogues– introdueix la religió com a ambivalència davant el desig d’escapar, ja sigui del temps o del cos. La religió no solament es presenta com una tècnica per aconseguir l’èxtasi, sinó irònicament, com a manera de resistència al control.

Quickeners (c) Fred Dott, courtesy Kunstverein in Hamburg

Les tres pel·lícules estan ambientades en diferents moments en el futur i cadascuna és un anacronisme: com més avancem en el temps, més antiga és la tècnica de filmació utilitzada. Quickeners se situa 500 anys en el futur. El planeta està poblat per éssers humans quàntics, interconnectats pel núvol digital “The Hive” (el rusc), que operen únicament amb pensament racional pur i han aconseguit la immortalitat. Un fosc trastorn denominat “síndrome de l’atavisme humà”, consistent a desitjar i sentir com els seus avantpassats, afecta a una petita comunitat, els Quickeners. Aquest grup empra rituals obsolets per desconnectar-se, en un procés que els humans quàntics denominen “quickening” (acceleració). Per il·lustrar la història, Shaw usa unes imatges documentals de 1967 sobre “The Holy Ghost People”, un grup religiós cristià pentecostal [[i]] d’encantadors de serps localitzat a Els Apalatxes que mostren testimoniatges indesxifrables, sermons, oracions, balls convulsivos, diàlegs en diferents llengües i estats d’èxtasis. Quickeners emfatitza la propensió humana a creure en un més enllà de la realitat racional. Aquesta crítica a la racionalitat moderna i la tornada a les emocions sembla positiva fins que apareix la visió distòpica dels fonamentalistes. Al final del film, es desvetlla que els encantadors de serps també es quantificaran. La meva sensació va ser tant d’alleujament com de aprensió.

El segon film, Liminals, representa una societat marginada del futur que intenta salvar a la humanitat de l’extinció a través d’activitats transcendentals obsoletes. Mitjançant la combinació de pel·lícula de 16mm i digital i emprant l’estètica del cinema vérité, Liminals, se situa tres generacions en el futur i segueix a vuit subjectes que es van involucrant en diferents comportaments rituals catàrtics, des de la meditació kundalini i el whirling[[ii]] fins a la dansa moderna i el headbanging [[iii]]. Els protagonistes creuen que mitjançant aquestes tècniques i l’ús d’ADN artificial aconseguiran un creixement del cervell per accedir a “El Liminal”, un paraespai especulatiu entre el físic i el virtual on la humanitat pot existir temporalment “en gestació” cap a una nova fase de l’evolució.

 

Completant la trilogia, I Ca See Forever se situa 40 anys en el futur. Es presenta com un episodi d’una sèrie documental de TV basada en un experiment governamental fallit que pretenia crear una síntesi harmoniosa entre humans i màquines mitjançant la injecció d’ADN artificial a un grup de persones. Aquests subjectes van ser víctimes de la presa de control per part de la intel·ligència artificial. El film presenta a Roderick Dale, un jove descendent d’aquest grup que és immune a la influència de la intel·ligència artificial. Dale ha compromès la seva vida a la dansa i és un ciborg amb caràcter general, per això posseeix una impressionant llista d’atributs superiors. És practicant el seu ball virtuós que afirma “veure per sempre”, o la capacitat de transcendir a un plànol digital mentre manté una presència física corporal. Mentre que en els altres films els subjectes descriuen els seus estats transcendentals, sempre en un anglès incomprensible, en aquest, és una veu desenganxada, presumiblement la de la intel·ligència artificial, la que interpreta o “quantifica” les experiències. No és clar si es tracta d’una entitat coercitiva artificial o una mica més humà, una consciència transcendental que no difereix de l’experiència extática comunitària.

En la trilogia, la narrativa especula amb el temps, la tecnologia i la trajectòria controlada de l’evolució, documentant “subjectes” que reaccionen contra ella. Una evolució a éssers humans quàntics que han aconseguit l’ideal platònic d’una societat racional lliure de maneres d’expressió emocionalment manipulatius, com la música i la religió. Però no van ser les innovacions sempre criticades? L’escriptura, alma mater de la nostra cultura actual, va anar durament rebutjada per les tradicions orals. Posteriorment l’alfabetització va seguir el mateix camí –lògic, tenint en compte que permet desenvolupar opinions pròpies que després desafien a l’autoritat–.

En un moment històric dominat per la quantitat ingent d’informació, notícies falses i disminució de la capacitat d’atenció, Internet, el nostre cervell col·lectiu contemporani, també genera una “ment rusc”. Potser “The Hive” es pot comparar amb les xarxes socials o amb el capitalisme cognitiu, caracteritzat per la gestió del temps i els treballadors amb la finalitat d’aconseguir la productivitat màxima. O també podria interpretar-se com un camí cap a endavant amb un nou ordre de coneixement i consciència.

Fotos: Cortesía Kunstverein in Hamburg © Fred Dott

 

[i]      El pentecostalismo o movimiento pentecostal és un moviment evangèlic d’esglesies i organitzacions cristianes que recalquen la doctrina del baptisme en l’Esperit Sant.

[ii]     Whirling és una tècnica de meditació que consisteix a donar voltes o rotar rapidament.

[iii]    Headbanging és un tipus de moviment que consisteix en la sacudida violenta del cap al ritme de la música per tal d’induir al tràngol.

 

Gestora cultural formada en Història de l'Art i Enginyeria de Telecomunicacions, aquesta hibridesa forma part de la seva naturalesa. A cavall entre Berlín i Barcelona, col·labora habitualment en diferents mitjans escrivint sobre art contemporani i posant l'accent en la confluència entre art, societat/política i tecnologia. Apassionada de la imatge en moviment i la música generada electrònicament. El que més li agrada és compartir i dialogar molt abans d'escriure, perquè així, diu, no deixa d'aprendre.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)