Cercar
Per buscar una coincidència exacta, escriu la paraula o frase que vulguis entre cometes.
L’arxiu A*DESK segons… Swetlana Heger
Magazine
01 agost 2016 Tema del Mes: Compartint arxiu
L’arxiu A*DESK segons… Swetlana Heger
Diumenge 17 juliol, 2016
Estic asseguda a l’aeroport de Niça, esperant la meva connexió de vol a Berlín. Quan vaig arribar a França en el matí del dia 14, el sol brillava. Avui, el sol segueix brillant, sona música pop als altaveus dels cafès. El cambrer apaga el televisor quan la notícia torna a aparèixer. No vol que turistes i locals veiem de nou les imatges de la nit del 14… Després d’aquest -altre- horrorós atemptat a la humanitat, vaig dubtar a portar el meu fill d’onze anys al campament d’estiu que el noi estava desitjant des feia setmanes, però llavors, tots dos vam decidir que no volíem que ningú decidís per nosaltres el que calia fer. Nosaltres no renunciarem a la nostra llibertat de formar part d’aquesta vida.
Si ens fixem en les societats (exemples descrits a l’article) on hi ha censura i no existeix l’accés a la llibertat d’expressió, els valors culturals i humanístics comuns que compartim no tenen cap validesa
La cultura com a garant d’un sistema democràtic està extremadament infravalorada. Avui en dia, les humanitats estan perdent estudiants.
Les universitats de la Ivy League [[Nota de traducció: La “Lliga de l’Heura” o “la lliga de les Antigues” és una associació de vuit universitats privades del nord-est dels Estats Units d’Amèrica que compten amb gran prestigi i són considerades sinònim d’excel·lència i elitisme. La conformen les universitats de Brown, a Providence, Columbia a Nova York, Cornell a Ithaca, Dartmouth College a Hannover (New Hampshire), Harvard a Cambridge (Massachusetts), Pennsilvània a Filadèlfia, Princeton a Nova Jersey, Yale a New Haven, Connecticut).]] estan lluitant per la caiguda dels estudiants que prefereixen estudiar directament negocis. Un títol universitari (ja) no és garant d’una carrera professional. Per a molts joves d’avui en dia, la carrera acadèmica o l’educació superior ja no és un camí desitjable.
L’art i les humanitats són els majors perdedors d’aquest “canvi cultural”. Me’n vaig adonar quan van obligar al meu fill a decidir-se entre “art” o “música” a la seva educació bàsica. Decidir entre tots dos no és ni pot ser una opció.
Depèn de nosaltres que ens assegurem que tant nosaltres com la propera generació apreciem els valors culturals en l’educació individual i de l’estat per tal de garantir la nostra existència en pau i democràcia.
FES L’ART, NO LA GUERRA!
Selecció del text: El més gran fracàs, la incultura (editorial publicat el 30.11.2015)
Començarem per assumir que això ens va gran, molt gran. No hi ha altra manera d’escriure qualsevol text sobre això. Assumim, doncs, que no arribem ni a entreveure el final del fil que algú tensa des d’un lloc molt llunyà, o no tant. I des d’aquesta sincera i humil assumpció de petitesa, no podem, no hem ni volem, deixar passar ni un dia més sense posar en lletra el que necessitem transmetre. Seguirem per afirmar que aquest text el signa la direcció d’A*DESK, perquè el considerem indispensable, i perquè creiem en una crítica que camina descalça pel terra del seu temps.
Aquests dies, un vídeo de l’artista sirià Nassough Zaghlouleh que havia de mostrar-se a la galeria L&B de Barcelona no serà presentat per por a represàlies de l’Estat Islàmic. El dia 17 de novembre de 2015, el poeta i comissari d’art d’origen palestí Ashraf Fayadh és condemnat a mort a l’Aràbia Saudita. Els càrrecs: apostasia en el seu llibre de poesies de 2008 i relacions il·lícites amb dones. Fayadh va ser detingut el 2013 per la policia religiosa; posat en llibertat amb càrrecs; detingut altra vegada l’any 2014 i sentenciat a 800 fuetades i quatre anys de presó. Després d’una petició de revisió del cas, la cort que el reprèn rebutja el seu testimoni i el condemna a mort. Se suma al jove Ali Mohammed al-Nimr, que és condemnat a mort per crucifixió per haver participat a una manifestació durant l’anomenada “Primavera àrab” el 2012. I a tots els que no arribem a conèixer.
El dia 13 de novembre de 2015, 129 persones moren a Paris víctimes d’un atemptat terrorista. Se sumen a les més de 200.000 persones mortes víctimes d’una guerra civil siriana que arrasa al seu pas, no només amb els vestigis d’un passat més humanista, sinó també amb un present enrarit i un futur devastat. Se sumen a les víctimes de Boko Haram, el grup terrorista més letal. O a les 32.658 persones que van morir al món per actes de terrorisme el 2014 (dades de http://www.visionofhumanity.org/#page/indexes/terrorism-index/2014). Se sumen a les víctimes del conflicte entre Palestina i Israel, una de les majors vergonyes que l’humà actual pugui carregar, l’exemple fet poble(s) de la rancúnia i la venjança.
Walter Benjamin escriuria que “no hi ha cap document de cultura que no sigui al mateix temps de la barbàrie”. Potser el major fracàs actual en què puguem pensar és el col·lectiu, el d’una civilització que no sap conviure ni tolerar, que utilitza la religió (o l’economia) com a armes llancívoles i com a argument d’intrusió, exclusió o dominació. Com en tots els seus casos, cal analitzar el fracàs per discernir entre les seves causes, i que la barbàrie sigui, des de ja, afrontada des de la Cultura més elevada i valenta que entre totes les cultures puguem generar.
Swetlana Heger viu i treballa entre Berlín i Umeå, Suècia. És artista visual i professora de a la Universitat d’Umeå. Té un constant interès en els actes de contextualitzar i dislocar. Explora preguntes sobre les condicions de la producció artística, incloent-hi la discussió sobre l’autoria múltiple i les possibilitats pertinents a la col·laboració entre l’art i altres agents.