close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

13 novembre 2017
La compulsió amateur: el cinema de Juan Carlos Olaria

Ana Llurba

Admirat gràcies al seu enginy i excentricitat pel director de cinema Nacho Vigalondo o per Ángel Sala (director del festival internacional de gènere fantàstic i terror de Sitges), a més dels diversos experts en subcultura hispànica que transiten per Olaria (el documental sobre la seva vida i obra, encara en producció), Juan Carlos Olaria (Saragossa, 1942) és una rara avis en el context cinematogràfic espanyol. Les seves aventures fílmiques, una improvisació amateur d’efectes especials rudimentaris en què ell va assumir els rols de productor, actor, càmera i atrezzista, han adquirit ja un halo de culte. I fins i tot li mereixen el malnom una mica estigmatitzant de ser “l’Ed Wood català”.

El 1976, després de rodar diversos curtmetratges, Olaria va estrenar el seu únic llarg. L’home perseguit per un OVNI (rodada entre 1972 i 1975 i finançada pel seu pare, qui també va actuar en ella) és per a molts la primera pel·lícula sobre extraterrestres realitzada a Espanya. No obstant això, tot i ser un pioner, Olaria va fracassar comercialment i per això no va tornar a dirigir. Fins ara. Porta actualment dos anys rodant la segona part d’aquest llargmetratge, que es titularà El fill de l’home perseguit per un OVNI  i que està protagonitzada pel crític, guionista i actor Tony Junyent, qui el va acompanyar en una xerrada amb el públic el passat dijous 7 de setembre a l’Espai Quiró.

Enmig de la densitat edilicia de la zona alta de Barcelona, ​​una gran llacuna de terra s’obre al mig del bosc tancat de formigó. És l’Espai Quiró, en funcionament des de gener de 2015 i gestionat per diferents entitats del barri, que deu el seu nom a la proximitat del solar de l’antiga Clínica Quirón. A l’aire lliure, tot i un plugim intermitent, davant d’una pantalla i unes tribunes fetes amb palets de fusta, estava tenint lloc el cicle PPF (Contaminacions Púber Fílmiques) organitzat per Infancia en escabeche, una organització que es dedica a descobrir talent i a recuperar aquelles filmacions que van ser “pecats de joventut”. En aquesta ocasió ret homenatge a Juan Carlos Olaria per “l’escassetat de mitjans, decorats rudimentaris i efectes especials que despertarien la pulsió onanista de Wes Anderson i Michel Gondry”, com anunciava el programa. Després d’una breu introducció dels organitzadors del cicle, va tenir lloc la projecció d’una sèrie de curtmetratges on es van exhibir les formes embrionàries dels temes que fascinaven a aquest director.

Robo al amanecer  (1957, 7 minuts, blanc i negre, pel·lícula muda, 8mm) és una història detectivesca que l’autor va rodar amb només catorze anys, assumint els tres papers protagonistes simultàniament. En aquesta mateixa línia d’inspiració neorealista, Grandes rebajas (1962, 5 minuts, blanc i negre, sonora, 8mm) delata el context d’immigració interna massiva a la Catalunya dels 60, amb l’augment del barraquisme, l’amuntegament i la delinqüència. No obstant això, una relació més picaresca que costumista s’entaula entre un botiguer d’una merceria del Guinardó i un comprador d’inusual avidesa de mitjons. També d’inspiració realista, el curt Principio del Nirvana (1964, 15 minuts, blanc i negre virat a colors monocroms amb banys químics), expressa un canvi radical del to. Olaria ens presenta aquí una mena de psicodrama existencial amb les tribulacions típiques d’un jove que intenta suïcidar-se llançant-se a les vies del tren.

No obstant això, la gran passió d’aquest director era la ciència ficció, el gènere que demostra la candidesa de la seva amateurisme deslligat, en el curt que potser sigui el favorit de molts dels seus fans: El planeta Plinio (1958, color, sonora , 8mm) filmada a la muntanya Pelada (la muntanya del Carmel) i protagonitzada per ell mateix i els seus companys de batxillerat. Un hilarant viatge interplanetari amb molt de candor adolescent i, per descomptat, coets i monstres de cartró. En aquesta línia de ficció especulativa, contagiant del clima paranoic de l’època Mil bombas! (1961, 10 minuts, blanc i negre, sonora, 8 mm), un curt de política-ficció, histèria nuclear durant la Guerra Freda, que administra una certa vehemència amb gestos de complicitat a El séptimo sello de Bergman en tensió, amb un malbaratament d’inesperada comicitat pròxima a la improvisació i l’slapstick. Va ser guardonat amb la Medalla Estímul del Centre Excursionista de Catalunya. Finalment, a diferència de la majoria dels seus curts, en Hormiga (1964, 7 minuts, color, sonora, 8 mm) Olaria trasllada la seva habitual mirada al cel i l’espai exterior cap a la terra en un mini documental sobre el comportament de les formigues i altres insectes. Això sí, en observar-les aconsegueix un efecte de mirada estranyada, com si els insectes responguessin a la fisonomia dels extraterrestres que no podia donar-se el luxe de produir en les seves pel·lícules. Per aquesta obra, Achile Coron, ministre italià de govern d’Aldo Moro, li va atorgar el Premi della Rassegna del Cinematore, el màxim reconeixement artístic que Olaria va obtenir fins al moment.

Les possibilitats gairebé il·limitades que ofereix la tecnologia digital aplicada al camp audiovisual han promogut des de fa dècades un retorn als orígens artesanals del setè art. Un revival del bricolatge fílmic promogut pels talents de Michel Gondry, Spike Jonze o Wes Anderson que tornen a aquesta materialitat artesanal inaugurada per Mélies. Per això, no sorprèn l’atenció que està tenint en aquests anys l’obra de l’oblidat Olaria: entrevistes a mitjans nacionals i internacionals, un documental sobre la seva obra i vida encara en rodatge, a més de l’edició de L’home perseguit per un OVNI (1976) que la productora l’Atelier va treure el 2007, coincidint amb el trentè aniversari de la seva estrena.

Segons Harry Merrifield, a “The Amateur: The Pleasures of Doing What You Love” (Vers Books, 2017), l’amateur (aquest gal·licisme alguna cosa estirat, sinònim d’”aficionat”) formula una crítica a la nostra cultura contemporània del treball. Merrifield proposa els exemples de l’escriptor rus Fiodor Dostoievski, la urbanista i activista canadenca Jane Jacobs, els filòsofs Edward Said o Guy Debord com expressions d’un pensament aficionat que els converteix en radicals postdisciplinaris. Igual que en el cas de la producció fílmica de Juan Carlos Olaria, “amateur” defineix a ciutadans no alienats, entusiastes, contraris a la professionalització mecànica que ens exigeix ​​la societat contemporània. Els aficionats, segons Merrifield, com apassionats obsessius, representen valors que necessiten ser defensats. I en el cas d’aquest director, el candor i l’entusiasme en l’acció de dirigir, més enllà dels resultats finals. La seva compulsió pel cinema des de molt jove, en un país immers en la postguerra, amb una indústria cultural incipient, va configurar una obra immadura, incòmoda en aquesta artesania massa evident, amb temàtiques extravagants. Exhibeix una resistència, potser involuntària, a la professionalització i el formalisme tècnic, una compulsió amateur que prefigura una reacció inaugural a aquest hiperespecialitzat capitalisme del segle XXI.

 

A l'Anna li fascina capbussar-se en llibres i pel·lícules, apropar-se amb precaució a aquests tentacles que jeuen en les profunditats i tornar per explicar el que ha vist. Va estudiar Teoria Literària i Literatura Comparada a la UAB. Actualment treballa en el medi editorial, col·labora amb algunes revistes i fanzines i coordina el projecte Honolulu Books.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)