close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

12 desembre 2011
La paradoxa o l’element de la discòrdia

Sonia Fernández Pan

Política, art, realitat, discòrdia i ficció. En un context social, i global, on la incertesa econòmica i política dominen el dia a dia és pertinent preguntar-se sobre el paper de l’art, sobre la connexió amb la política i amb l’esfera del capital. Quines pràctiques artístiques són polítiques? Com es defineix la política en art?


En pensar en els efectes del vincle entre allò polític i l’art, com en tota relació de dos, un tercer element s’interna a la conflictiva relació per atorgar una dosi de discòrdia necessària: la paradoxa. A “El espectador emancipado”, Jacques Rancière ja ho deixa molt clar amb l’explícit títol d’un dels capítols d’aquest recomanable assaig: “Les paradoxes de l’art polític”. Que art i política mantenen una relació íntima no és una afirmació nova, encara que de vegades es faci necessari recordar-ho. Com tampoc és original deduir que de la intimitat vinculant sempre sorgeixen variants instal·lades al desordre del conflicte.

Com recapitula Rancière, un dels cèlebres i criticats paradigmes que la modernitat instaurava era el poder subversiu de l’art. Paradigma que va caure en un aparent estat d’hibernació per tornar amb força-i amb complexes contradiccions-al quadrilàter de les formes estètiques. Segons el pensador francès, l’actual exercici de re-politització de l’art comporta una incertesa que es fonamenta en dos breus preguntes de difícil resposta: què és l’art? i, per si no n’hi hagués prou, què és la política? Preguntes tan generals, però, no accepten respostes tan genèriques. En tot cas, serveixen com a catalitzador per llançar noves preguntes o desoxidar velles qüestions.

És cert que en els últims anys hem assistit a un revival de l’art com a territori d´allò públic per a la contestació davant les estratègies de dominació ideològica i econòmica a què ens té més o menys acostumats el sistema capitalista. La primera de les contradiccions que es deriva d’aquí és si, com el capitalisme, l’art -com a part de la mateixa cosa- assumeix aquesta acceptació i metabolització de la crítica amb un resultat que és favorable a aquest aparador democràtic amb el qual es presenta davant nostre. O si tots dos permeten la detracció des de la teoria, però no des d’una pràctica efectiva que comprometi arriscadament ambdós models. És més, tenint en compte la permissivitat amb què moltes vegades es relaciona el fet artístic (especialment per aquells que no són agents directes del mateix), no seria la pròpia condició artística de l’art la que podria arribar a invalidar-ho com a territori per a una estètica política crítica? En aquest punt, l’art és com la bogeria: tot el que enuncia no es pren seriosament perquè irremeiablement es presenta com -i és- art.

La tendència habitual és considerar com polítiques aquelles pràctiques artístiques el contingut de les quals pertany a l’ordre de la denúncia social. I, de passada, ressuscitar aquell model mimètic que semblava tan obsolet a hores d’ara de la història de l’art. En aquest cas la paradoxa sorgeix de nou i truca dues vegades a la porta. D’una banda i pensant, per exemple en la fotografia documental, s’assumeix erròniament la llei de causa-efecte, creient que l’espectador s’indignarà tan sols perquè el contingut que es mostra és, operant amb la mateixa terminologia, indignant. Freqüentment el que es dóna és més una estetització formal i simbòlica de la tragèdia representada, acompanyada d’una possible torbació individual, que una commoció col·lectiva que traspassi la sala d’exposicions. D’altra banda i continuant amb la posició de l’espectador i, per extensió, dels públics possibles, una altra contradicció que emergeix és la del consens de l’audiència. Si pensem en tots aquells que acudeixen a l’art amb una analítica i atenta mirada a la butxaca, més enllà de les dinàmiques turístiques de la producció artística com a motor de les indústries culturals i dels visitants que no tenen res millor que fer durant un cap de setmana plujós, el consens ideològic és una realitat palmària. En altres paraules: l’art no ens està explicant res que no sapiguem o amb el que no estiguem d’acord prèviament i tàcita. És aquí on allò polític com a esfera de dissens ensopega amb un consentiment general que posiciona l’artista com a ambaixador d’una doctrina assimilada per tots com “el millor dels arts possibles”. Practicant un sil·logisme argumental que, des de la ironia, val la pena assajar, la conclusió seria la següent: en un context artístic on el contingut o la perspectiva política del mateix són la tendència dominant, i on allò polític s’entén com dissentiment d´allò establert , un art polític seria, paradoxalment, aquell no lligat explícitament a la representació d´allò polític. Aquest sil·logisme podria fins i tot aplicar-se a un cas real: el treball fotogràfic de Martin Parr dins el context de l’Agència Magnum, que va declarar una vegada que no era menys polític que els seus companys per no capturar conflictes bèl·lics a través del seu objectiu.

No obstant aquest cert desencant, tornem al text l’epígraf del qual ha impulsat aquest altre, “Les paradoxes de l’art polític”, i ens trobem que Jacques Rancière, a manera de “happy end” dins d’un relat conduït per la sospita a l’hora de definir el vincle entre allò polític i allò estètic, subratlla una funció específica per a l’art: la subversió puntual i simbòlica de vincles socials molt determinats. Si admetem la seva proposta de que allò real existeix com a ficció hegemònica i arbitrària i que, tant l’art com la política estan compromesos entre si per la seva aptitud ficcional a l’hora d’obrir noves escletxes per al terratrèmol d’allò real, llavors és cert que un art polític seria aquell capaç de llençar per terra aquest real dominant. Però la paradoxa és entremaliada i ens fa novament altres preguntes: com, des d’un context tan codificat com l’artístic es pot soscavar una ficció dominant sense que aquestes altres ficcions possibles es converteixin en un subterfugi?, com fer del poder simbòlic i puntual de l’art un poder real i extensiu? És més, és encertat demandar a les pràctiques artístiques que subverteixin uns codis sense començar primer pel propi context de l’art, que reprodueix les dinàmiques del sistema que tant critica i sembla oblidar-se d’això només perquè la part de visibilitat dels museus ens presenta una estètica política? El que s’ha dit, tot matrimoni conceptual necessita d’un tercer en discòrdia, la polivalent paradoxa en aquesta unió de les formes polítiques amb les estètiques.

Sonia Fernández Pan escriu sobre art i els seus afectes col·laterals a esnorquel (http://esnorquel.es/). Si sabés amb exactitud què li interessa de l’art, l’art no li interessaria tant. Però posats a triar, hi ha certa predilecció pel que podria anomenar-se "el fora de camp" de les pràctiques artístiques. Té una bicicleta vermella però preferiria que fos blava o verda.

Publicacions

12 desembre 2011

La paradoxa o l’element de la discòrdia

18 setembre 2017

El Gran Silenci

16 novembre 2015

Fail better

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)