close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

25 desembre 2017
L’estat és l’excepció

Jeffrey Swartz

Escric aquestes paraules la vesprada d’una votació que no hauria de celebrar-se, la menys legítima que he vist mai en qualsevol dels llocs on he viscut. El fet que hagi estat lloada entusiàsticament per tot l’espectre polític, social i cultural, fa que la seva acceptació sigui més difícil d’entendre. Una cosa és la rendició forçada; altra cosa és l’aquiescència feliç. Ho constato des d’una postura abstencionista o de vot en blanc que he consolidat en anys recents (“necessitaré 4 hores per a abstenir-me el dia 21”, la broma del mes) en ple acord amb el “no ens representen” del 15M, una frase forjada per un segle i mig de crítica sistèmica. Un dels comentaris més ridículs que vaig sentir d’un cultureta involucrat en les acampades va ser que havia participat per a assegurar el seu dret a votar, quan el moviment sencer s’havia plantejat dubtes bàsics sobre la lògica del vot. Prova vivent de que és possible portar la màscara d’activista, fent el paper de figurant en bell mig de l’escenari, sense tenir la més mínima idea de la batalla que s’hi lliura.

No hi ha cap motiu perquè l’aparició de nous partits polítics, que capitalitzen el malestar amb el sistema, pugui alterar la validesa abstencionista. No ens representaven abans, i encara no ho fan: res ha canviat, ni canviarà. O potser creiem que alguns elegits representen una ruptura antropològica fonamental, que abans es tractava d’una espècie humana, i ara n’és una altra? Davant de la política de partits que depenen del vot, tipificat pel llenguatge de màxims i reclams d’exclusivitat i la demagògia més espectacular, la idea és la de recuperar l’espai comú de la política, usurpat pels interessos privats (inclosos els que pertanyen als partits d’esquerres, que quedi clar). Això és necessari per2 garantir un espai, un terreny tan tangible com intangible, un domini no determinat de potencialitat, una reserva política per a una societat que desitgi prendre forma tot i mantenir-se amorfa. Un espai on la política pugui exercir-se per les parts de la polis en lliure conjuntura, no pas segrestada per les formes jeràrquiques de la representació, sacralitzada pel vot.

Considerant que l’abstenció forma part d’un èxode activat i voluntàriament construït -com ho podria imaginar en Paolo Virno, aquestes eleccions al Parlament han estat una invitació fàcil per a iniciar-se en els ritus abstencionistes. La dimissió forçada d’una legislatura legítimament elegida, l’empresonament coercitiu i arbitrari d’alguns consellers, l’ocupació de l’estructura catalana de presa de decisions polítiques i la convocatòria subseqüent d’eleccions pel govern d’Espanya, burlant-se de cada aspecte fonamental de l’autonomia catalana, més la violència policial militaritzada i el menyspreu judicial – es tracta d’un cop d’estat administratiu amb voluntat de perpetuar-se, i per tant fàcil de resistir. Els cops d’estat polítics són il·legítims i buiden de legitimitat tot el que d’ells se’n deriva. En aquest cas, la voluntat de la intervenció actual és la de tornar la totalitat de l’esfera política catalana als condicionants de la Constitució de 1978, mentre es confirma la naturalesa fraudulenta de “l’estat de las autonomies”, on cap de les parts gaudeix d’autonomia real. Si tot es pot intervenir, tot està amenaçat constitucionalment per la violència de l’estat; no hi ha cap límit al poder central arbitrari. A Espanya, totes les parts constituents són essencialment tutelades per l’estat, sotmeses a la seva potestat.

Fàcil de resistir, s’ha dit, o sigui, en forma d’un boicot, concebut molt específicament però. Un boicot, o conjurament coral de no-acceptació, però sense deixar-nos en la negació. Els artistes i altres agents culturals ho haurien d’entendre, ja que són molt sovint boicotejats i marginats pel poder econòmic i polític, que els denigra sistemàticament. Haurien de saber com capgirar els termes del debat, com molt sovint ho fan, en la seva feina i a través del compromís més apassionat. Els esforços per rebutjar l’autoritat arbitrària i no consensuada no s’haurien de jutjar pels paràmetres proposats de reemplaçament, ja que estem parlant d’un model cultural (probablement anarquista), que s’ha muntat d’aquesta manera: per una banda, tot el que no podem acceptar, i mai no farem, ja que obliga a renunciar al millor de nosaltres, la voluntat creativa inclosa; a l’altra banda, el convenciment que allò que vindrà després, a substituir l’anterior, necessitarà temps i certs processos i un respecte pels agents participants. El mínim que es podria fer és deixar net el camp de joc, almenys per a assegurar que aquelles veus i voluntats que s’han apartat sistemàticament entrin a formar part de l’equació renovada.

El que realment tenia al cap, expectant, durant els dies de l’activació del 155, era la potència constitutiva de la cultura. La constitució d’una autogestió de facto exercida per cada entitat cultural de Catalunya i els agents culturals que pretenen representar, juntament amb tots els altres que es perceben culturalment, reunits en lliure associació i actuant davant del buit provocat per la liquidació de l’organisme màxim de gestió de la cultura catalana, la conselleria. Actualment la Conselleria de Cultura no és més que una etiqueta secundària apareguda sota el nom i càrrec de l’oficial del PP que en porta les regnes des d’un despatx llunyà. La conselleria és un cadàver fet zombi per la insistència d’alguns de tractar-lo com a viu, quan en realitat està mort. Per què fingir el contrari?

Mai hauria imaginat que la intervenció actual s’acceptaria amb tanta passivitat. Admeto que tenia al cap els comitès culturals de la Comuna de París, que essencialment gestionaven les institucions culturals de París des de baix durant els mesos que els comunards resistien. S’incloïen artistes i artesans, la presa de decisió es feia per les assemblees, i alguns individus es reclutaven per a liderar el procés, Courbet el més notable. Una idea que connecta amb una altra que em venia fa pocs anys quan un col·lega m’animava a presentar-me per la direcció d’una entitat artística. Què ens impedeix proposar i executar una direcció col·lectiva i no-individualitzada d’una institució cultural catalana (museu, teatre, festival, entre altres), sobretot a la llum de la desafecció de la majoria del sector amb les formes individualitzades de lideratge que  ens imposen? Què fem amb la nostra suposada experiència a l’hora d’actuar col·lectivament i en assemblea, estendards tanmateix d’iniciatives destacades en la gestió de projectes? No és el cas que les direccions individuals – i totes masculines – actualment imposades es concebien per a correspondre els models verticals de comandament preferits pels empresaris que poblen les seves fundacions, patronats i juntes?

No s’ha proposat cap resposta. Després de dècades de vanar-se de processos de presa de decisió no jeràrquics, d’assemblees participatives, de la coherència de la pràctica cultural, representada per valors igualitaris alliberats dels prejudicis de gènere i plenament incorporats al cor de les institucions culturals, cap proposta s’ha plantejat per alliberar de nou la cultura catalana. Alguns dels projectes culturals més celebrats es tipifiquen per principis d’aquesta mena, però com a ornament, no pas de fons. Ens havíem convençut que les ètiques de la pràctica que el sector cultural havia passejat tant orgullosament, fins el punt de consagrar-les en estatuts constituents o destacar-les en informes oficials, eren tot menys postureo o hipocresia política. No hem sentit parlar de cap iniciativa auto-constitutiva (a canvi, en el que semblava una acceptació inequívoca de la magnitud de la derrota, el sector de les arts visuals es dedicava a organitzar una ocupació d’Arts Santa Mònica, auto atorgant-se el paper de veritables squatters de la institució, i apuntant als arquitectes com a rivals principals. Un dels casos més extrems de banalització de l’acció política des del sector cultural que hem vist en anys).

Quan diem que l’article 155 hauria de ser fàcil de resistir, vol dir en la forma de boicot als seus dictats, per exemple, que en tot cas hauria de significar seguir amb una part de la teva vida tal i com està; únicament caldria tallar les cordes que et permeten fer l’espectacle de titelles on no volies participar, cordes lligant les nostres passions i voluntats als organismes, dispositius i maquinàries del poder estatal. Un boicot en la forma d’èxode, ara i aquí, cap a l’exili intern, domèstic fins i tot; cap a l’opció de la renúncia, del no ser còmplice, però sense acabar en l’aquiescència. Els boicots i les abstencions no tenen sentit si no s’acompanyen del compromís de construir una societat plenament política, sense la necessitat d’oferir-nos com a xais de sacrifici per a mantenir alimentat l’ogre de l’estat.

Fàcil, suposant que seguir amb la teva vida i tot el que l’envolta no sigui difícil, una vida políticament construïda per l’amor, la creativitat, la solidaritat i l’amistat (les preocupacions dels situacionistes, per no anar més lluny), amb la única excepció d’aquella part que implica dipositar una papereta en una urna i quedar-se tan tranquil. D’aquella part en cal prescindir. Deixaríem gairebé totes les nostres vides intactes, fins i tot en un dia dolent, només per aconseguir un buf d’aire fresc. Aire per insuflar altres coses. I intacte, per a poder activar-se políticament sense haver de recórrer a la manera més desvirtuada i perversa de designar la rellevància política. Havia de ser fàcil deixar de votar, però no va ser així.

Jeffrey Swartz es defineix com a crític d'art fins i tot des d'abans d'excercir la disciplina. Projectant-se més enllà de la seva vida al Canadà en els 80, es va fer crític, i amb això protagonista públic de la cultura, toto coincidint amb el seu trasllat a Barcelona. No és aficionat a l'art, però s'ha dedicat a reflexionar sobre el paper de la crítica més enllà de qualsevol paper suplementari que li puguessin atorgar. I pregunta: perquè ha d'interessar-se pels artistes si ells passen de la crítica? Així no es construeix comunitat.

Publicacions

25 desembre 2017

L’estat és l’excepció

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)