close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

19 març 2018
Living a feminist life (*)

Sonia Fernández Pan

Joanna Russ comenta com hi ha successos en les nostres vides que provoquen una alteració fonamental en com entenem i percebem el nostre propi passat. Aquesta idea apareix en la introducció a The Female Man[1], una de les crítiques més mordaces de l’heteropatriarcat que he llegit fins ara. Em sembla simptomàtic haver trigat tant a descobrir-la, tenint en compte que Joanna Russ va escriure aquesta raresa de la ciència-ficció el 1975. Com també em sembla significatiu haver-ho fet el 2017, un any en què el feminisme ha estat més present que mai en la meva vida, convertint-se en un òrgan més del meu cos. I per presència aquí no em refereixo tan sols a la ingent quantitat de vegades que he llegit, escoltat, escrit o pronunciat aquesta paraula des 2017. Tampoc a la tasca de reconeixement en la meva pròpia vida de formes de misogínia naturalitzades[2] o pràctiques inconscients de suport a l’heteropatriarcat al llarg dels anys. Amb presència voldria remarcar sobretot la dimensió pràctica, material i corpòria del feminisme a través de l’amor i de constants i necessàries experiències de sororitat i cures que demostren el caràcter polític d’aquesta amistat declinada en femení de la qual també -i tan bé- parlen Céline Condorelli i Avery Gordon a The Company She Keeps[3]. Una amistat entre persones, però també amb qüestions i problemes compartits.

Si qualifico The Female Man com a raresa, no és tant per la seva voluntat de ser-ho com per la seva dimensió única dins d’un mitjà suposadament orientat a la producció de nous imaginaris socials. Però fins i tot la ciència-ficció, en la major part dels casos o almenys en els seus exemples més cèlebres, s’ha oblidat de qüestionar o subvertir les estructures de dominació més bàsiques a l’hora de pensar futurs (im)possibles. Entre elles hi ha l’heteropatriarcat, un concepte que el meu editor de text insisteix a assenyalar com erroni, recordant-me que la RAE tampoc ha volgut incloure’l en el seu diccionari recentment. La normativa es posa en evidència quan nega les seves pròpies normes. El meu editor de text també m’informa que la paraula sororitat no existeix dins del seu aparentment neutre registre de paraules. Però com assenyala el Feminisme Materialista[4], la realitat no sempre és un producte del llenguatge. És la materialitat inherent del cos la que possibilita l’aparició dels discursos, la seva supervivència i propagació. I no obstant això, ¿com lluitar contra els gestos amb els que seguim reproduint la dicotomia -que no diferència- entre llenguatge i realitat, entre natura i cultura, entre femení i masculí?

La materialitat invisibilitzada -l’editor tampoc reconeix aquesta paraula- dels discursos em torna a una cita que relaciono amb Sara Ahmed però que m’ha arribat per molts altres cossos i en diferents versions, fins i tot abans de llegir a Ahmed. Feminism is a practice. I així com crec que les idees no són de ningú encara que tinguin drets d’autor, el feminisme m’ha ensenyat també a esmentar la procedència[5] de moltes de les eines que utilitzo per a pensar i, en el millor dels casos, actuar en conseqüència. Perquè no totes les idees o totes les persones que les tenen o transmeten juguen en igualtat de condicions. Certes estratègies d’apropiació em segueixen semblant un privilegi masculí[6]. El reconeixement és una pràctica feminista[7]. Perquè així com som invisibles en el treball d’altres, el nostre treball també pot fer invisible a altres persones[8]. La inconsciència funciona aquí com a justificació, però també com a coartada.

Reduir el feminisme al discurs o a un moviment, fins i tot quan fem servir el terme en plural -feminismes[9]– per donar compte de la seva diversitat i abundància, és disminuir la seva enorme activitat transformadora. La mateixa paraula feminisme és minsa. Deu lletres per condensar quelcom d’incontenible. Una activitat transformadora que està indissolublement lligada a aquest tipus de situacions i experiències vitals que aconsegueixen fer que et qüestions totalment certes creences que creies inamovibles gràcies a l’autoritat de l’ontologia i la seva perseverança en determinar el que són les coses des d’una presumpta essència. En la seva recepta de fermentació feminista[10], Robin Zabieglaski inclou diversos ingredients. Entre ells, aquests esdeveniments personals i una gran quantitat de teoria feminista. Em temo que la segona no té tant impacte sense els primers, com demostra l’experiència.En aquest text, intencionalment feminista, jo també caic en el parany de prioritzar els discursos i els noms propis mitjançant la cita legitimadora[11]. Quan si alguna cosa he après en els últims mesos és que no et fan feminista (només) els textos teòrics. Porto molts anys llegint autores amb la distància estratègica de l’antropòleg o des d’un escepticisme derivat de formes de misogínia naturalitzades. Tampoc aquells esdeveniments vitals que ens provoquen un col·lapse ètic de la realitat[12], que solen desembocar en un estat de depressió temporal i no tant en una eufòria compromesa. Com reconèixer una xarxa de suport permanent, encara que els seus elements puguin ser temporals o intermitents, és una cosa que encara em pregunto. Com reconèixer a aquelles persones que t’ajuden a pensar i viure millor, ja sigui compartint coneixements pràctics o teòrics. Com reconèixer aquelles persones que hi són, quan la vida atura el treball[13]. O aquelles que t’ajuden en tasques molt bàsiques que a priori poc tenen a veure amb l’art o amb un aparell intel·lectual que ens obliga a presentar-nos en públic com a individus i com a individuals en lloc d’ajudar-nos a pensar-nos com un sistema d’interaccions. Fins i tot l’art sembla donar prioritat als pals, les llances i les espases sobre aquelles coses que permeten contenir moltes altres coses, a la manera d’Ursula K. LeGuin a The carrier bag theory of fiction[14].

El dret a ser esgarriacries, a sentir ràbia i a aprendre a queixar-me[15] és una cosa que li dec al feminisme. A moltes feministes. I encara que entenc aquestes situacions des de la seva necessitat i certa estratègia, crec que també condueixen a conclusions injustes. Perquè no, no et fa feminista l’heteropatriarcat[16]. Com tampoc et fan feminista una parella, una persona propera, una institució, un estat o un sistema economicosocial que abusen de tu. Això seria donar-los una agència afirmativa que no es mereixen tenir. En tot cas, et fan més conscient i, en certs moments, fins i tot més radical[17], des de la polisèmia del terme. Però per molt que contribueixi al procés, estar a la contra no és el que et fa feminista. El feminisme funciona per contagi, com un organisme que es multiplica ocupant nombrosos cossos i situacions. Es propaga des de l’afirmació, convertint el “killjoy” de Sara Ahmed en la “joyful insurrection” de la qual parla Braidotti. Encara que ambdues posicions estiguin legítimament sostingudes per les diferències que revela la interseccionalitat[18] dels nostres llocs d’enunciació.

Et fa feminista la força del feminisme, que es manifesta a través dels cossos i els afectes multidireccionals; a través dels textos, les anàlisis i les teories compartides. Et fan feminista les persones que tens a prop i per les quals l’amor, el suport i la cura són una pràctica constant a la que dediquen el seu temps, les seves energies i els seus esforços. I és precisament des d’aquesta pràctica que les teories, les cites, les conferències o els relats de ficció tenen sentit. Perquè apareixen durant, no abans ni després. Et fa feminista l’adonar-te que tot l’amor, tota la cura i tot el suport que destinaves gairebé exclusivament a una mateixa persona gràcies a la construcció de l’amor romàntic[19] es multiplica i es fa més fort quan comences a distribuir els teus afectes i les teves energies d’una altra manera, cap a més persones i altres llocs. Et fa feminista un hàbit emocional que no es basa en l’establiment de formes bidireccionals de dependència mútua sinó en la construcció d’una estructura de suport descentralitzada on la generositat és més fort que el deute que les cures impliquen.

Et fa feminista adonar-te que són altres les eines que destrueixen la casa de l’amo[20]. I que, a més, fan possible moments d’utopia[21] dins d’una realitat que ens diu el contrari. Et fa feminista la transversalitat d’una pràctica que funciona com una alternativa real i efectiva contra el sistema capitalista, cosa que no semblen haver entès la majoria de teòrics d’esquerres[22], permanentment capficats en els espectres del passat i la nostàlgia pel comunisme que mai va succeir. Et fa feminista veure que els errors que comets no deriven en judicis de superioritat moral sinó en moments de comprensió mútua. Et fa feminista participar en trobades de lectura[23] on la teoria és gairebé un pretext per a estar juntes d’una altra manera. Acompanyades. Com també et fa feminista estar envoltada de dones ballant en topless[24] dins d’una pista de ball que aconsegueixen que facis el que mai haguessis cregut poder fer anys enrere: imitar-les i unir-te a elles. Com també et fa feminista adonar-te que és més fàcil escriure un text quan comences a assenyalar els efectes positius del moment que estàs vivint que quan intentes pensar o analitzar des d’aquesta crítica negativa[25] que t’ha fet creure durant anys que la demostració d’intel·ligència està en ella. O reconèixer en la teva necessitat la necessitat de parlar i el dret a ser escoltades de tantes altres veus. “It is not difference which immobilizes us, but silence. And there are so many silences to be broken”[26].

Tot i les moltes cites d’aquest text, intentant donar compte de persones, referents i situacions que m’ajuden a viure i pensar millor, aquest text segueix produint la invisibilitat de molts altres que estan però que no apareixen.

 

(*) El títol el prenc a Sara Ahmed del seu llibre homònim. Com ella mateixa ha comentat, una de les seves intencions a l’hora d’escriure’l va ser citar exclusivament a dones, en oposició a la lògica acadèmica de la cita legitimadora en masculí. També comenta que això no li va suposar cap esforç. Vaig conèixer Sara Ahmed gràcies a les moltes cites i autores que Ania Nowak comparteix amb mi.

[1] Vaig descobrir a Joana Russ gràcies a Agata Siniarska, que em va regalar la seva còpia del llibre, intuint el gran efecte que tindria en mi. Seguint la lògica del complot que proposa Julia Morandeira, vaig decidir lliurar-li a ella aquesta mateixa còpia del llibre.

[2] Amb grans dosis de paciència i una pedagogia afectuosa, Ania Nowak m’ha ajudat a comprendre i analitzar la misogínia que està inscrita en els nostres cossos i que reproduïm.

[3] The Company She Keeps va ser un dels llibres que Eva Rowson va portar amb si durant la seva residència a Barcelona. El desig d’Ania de llegir-lo va desembocar en un grup de lectura organitzat per l’Eva, amb diverses sessions en diferents espais de la ciutat, públics i domèstics.

[4] Si bé coneixia el treball de Jane Bennett i Karen Barad, vaig descobrir els Feminismes Materialistes gràcies Ania Nowak, que va compartir amb diverses persones el PDF de la publicació editada per Stacy Alaimo i Susan Hekman que li va enviar Àgata Siniarska per causa de la seva investigació coreogràfica al voltant dels mateixos. En paral·lel, Lucía C. Pino m’ajudaria a entendre moltes d’aquestes teories des d’allò pràctic i literalment material.

[5] L’invisibilització naturalitzada de certes persones, tasques o rols dins la nostra professió i els nostres projectes van ser una constant en les meves converses amb Eva Rowson. Les nostres experiències personals, la pràctica de reconeixement de l’Eva i la participació en un projecte amb tantes veus com lamusea són una de les causes d’aquestes notes.

[6] A aquesta reflexió me la va portar la lectura del clarivident text de Rubén Grilo Víctor, Marta, Marcia, Lorenzo, Inga, Han, Gillian, Brandon etc. des d’una perspectiva feminista que vaig poder compartir, comentar i ampliar amb ell.

[7] Una modalitat de “support” és el reconeixement públic. Com diu Sara Ahmed: ‘Too often support is given privately behind the scenes: support needs to be public sota the one who speaks out is not stranded’

[8] En una conferència molt inspiradora, Lúa Coderch va comentar que hi havia preguntes que no sempre ens fèiem i que potser valia la pena que ens féssim. Una d’elles va ser “A qui invisibilitza la nostra feina?” Fins aquesta recomanació de la Lúa no m’havia imaginat en el paper oposat: el d’aquell que invisibilitza a uns altres. La seva conferència demostrava també com és possible parlar des del feminisme sense esmentar-lo.

[9] La problemàtica d’un terme tan general que abasta tantes perspectives, ha generat molts altres conceptes (transfeminisme, xenofeminisme, eco-feminisme, speculative feminism, per esmentar uns pocs) que potser són més hàbils a l’hora de remarcar les diferències i matisos de moltes teories, posicions i pràctiques. Amb la Lucía C. Pino o l’Ariadna Guiteras he entès la importància de remarcar aquests matisos. Amb la Carolina Jiménez, la importància estratègica d’usar un denominador comú que els vinculi. Amb Julieta Dentone, he pogut ampliar modalitats de feminisme que incideixen en les pràctiques vitals.

[10] Gràcies a Regina de Miguel vaig tenir l’ocasió de conèixer el projecte Fermenting Feminism comissariat per Laurent Fournier, en què ella participa, a través de la publicació homònima que l’acompanya. FF es convertiria en un dels molts referents de lamusea.

[11] Sara Ahmed remarca com la lògica de la cita està basada en autors que citen a altres autors que, al seu torn, citen a altres autors i així consecutivament.

[12] Aquesta expressió la prenc prestada a l’Ania Nowak, que la va utilitzar per explicar les conseqüències de relacions interpersonals basades en l’abús i la desigualtat.

[13] Irina Mutt ha comentat freqüentment que no és el mateix escriure en un bon moment que quan se’t mor el gat o has trencat amb la teva parella. El reconeixement de l’esfera personal és motiu d’incomoditat dins d’un sistema professional que silencia els afectes i les cures que possibiliten els seus continguts i pràctiques.

[14] Durant el procés de lamusea, Eva Rowson va compartir amb nosaltres aquest text d’Ursula K. Le Guin que es va convertir en un dels statements del projecte i que Lúa Coderch també va invocar en una trobada que organitzem recentment.

[15] “Killjoy”, un terme amb el qual es defineix freqüentment el feminisme, dóna nom al blog de Sara Ahmed. No obstant això, com va dir recentment Irina Mutt, el patriarcat kills the Koy molt més que el feminisme. Vaig treballar el concepte d'”angerhood” amb Valentina Desideri a través dels textos d’Audre Lorde, així com el potencial transformador de la vergonya. El “complaint” s’ha convertit en un projecte de vida per a Sara Ahmed. Com ella mateixa diu, “quan assenyales un problema, et converteixes en el problema”.

[16] Aquesta reflexió li dec a Carolina Jiménez, que em va ajudar molt a enfocar d’una manera diferent aquest text i que sempre remarca la força afirmativa del “feminisme posthumà”, a la manera de Rosi Braidotti, i del “feminisme transespècie” de Donna Harway.

[17] Al llarg del 2017 “feminisme radical” és una expressió que s’ha repetit en els mitjans, freqüentment de manera negativa i apel·lant a un “feminisme a mitges tintes” de manera tàcita i que incomodi menys públicament. No crec en un feminisme radical perquè no crec en un feminisme parcial. En tot cas, la radicalitat del feminisme existeix des de la seva atenció a l’arrel de les problemàtiques i conflictes que planteja.

[18] Gènere, raça i classe són factors que actuen per intra-acció, un terme de Karen Barad.

[19] La investigació d’Ania Nowak sobre l’amor m’ha obert moltes i noves perspectives del mateix. Per ella vaig conèixer també a Eva Illouz i les seves anàlisis i crítiques de l’amor romàntic heteronormatiu a “Per què fa mal l’amor”. La naturalització d’aquest tipus d’amor ha servit i serveix com a eina de control i dominació social sobre les dones, reforçant els privilegis masculins i la desigualtat dins de l’àmbit de parella.

[20] The Masters Tools Will Never Dismantle the Masters House és una conferència d’Audre Lorde que va tenir un gran impacte en mi. A la problemàtica racial dins del feminisme que planteja, s’uneix un estil d’escriptura que no està basat en “l’hermetisme com a forma d’autoritat” (Lúa Coderch). Gelen Alcántara assenyala sempre la problemàtica de ser blanca i gestionar textos d’autores racialitzades.

[21] “Intentar viure com si la utopia feminista existís” és una actitud proposta per Ania Nowak la font de la qual no recordo. Aquesta frase ha estat recollida per moltes dones del meu entorn com Lúa Coderch, Carolina Jiménez o Tamara Díaz Bringas.

[22] En una conferència Rosi Braidotti es pregunta “What is left to the Left?”, assenyalant el desconeixement de molts marxistes actuals pel que fa al feminisme. El fet que “no hagin fet els deures” és el que els porta a no reconèixer en el feminisme l’alternativa al capitalisme que busquen i reclamen.

[23] L’experiència amb el text The Company She Keeps gràcies a la proposta d’Eva Rowson, ha derivat en el grup de lectura “The Company We Keep”. Aquest té lloc a Barcelona i a Bergen (Noruega).

[24] Ania Nowak em va fer conèixer el “Topless Ràdio Show” de Mia von Matt dins de l’emissora Berlin Community Ràdio i també iniciar la sèrie en procés de fotos #toplesstheoryreading. És gràcies a ella i Mia que em vaig atrevir a ballar amb elles en topless dins d’un club berlinès.

[25]Rosi Braidotti assenyala com hem naturalitzat la crítica negativa i com aquesta està fortament relacionada amb el patriarcat, que privilegia les anàlisis a la contra sobre les propostes afirmatives, llegides freqüentment com ingènues o naïves.

[26] Li prenc prestada aquesta frase a Audre Lorde gràcies a un tweet la “autoria” del qual no recordo.

 

artwriter_curator_esnorquelmaker_chocolateresearcher_technodancer__bikeenthusiast_coffeeaddicted_

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)