close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

30 abril 2018
Maigs

Xavier Acarín

Torna la fragància revolucionària de les primaveres, enguany marcada per la commemoració del cinquantenari del Maig de 1968. De fet, podríem parlar de Maigs en plural per recordar les complexitats i diferències entre els processos viscuts en els carrers de París, Praga i la Ciutat de Mèxic. No obstant això, les ciutats han mutat i a París ja no s’escolten els ecos de l’alliberament, sinó més aviat una barreja de les ràfegues dels trets terroristes i les notes de Daft Punk tocades per la banda musical dels exèrcits.

Aquest és un temps de contradiccions i absurditats, en què les ciutats estan en primera línia d’una globalització desbocada. Les ciutats són acumulacions d’infraestructures i sistemes que connecten la nostra intimitat amb l’explotació de recursos naturals i forces humanes, tan remotes com pròpies. Punts nodals en una xarxa de conflictes i interessos que s’estenen pel globus. Les ciutats del seixanta-vuit, tot i ser productes de la urbanitat moderna dissenyades pel poder, van permetre la rebel·lió i l’espontaneïtat, materialitzades en les assemblees, ocupacions i barricades. Avui, les ciutats globals apareixen com a dispositius sota vigilància controlats per sensors que generen dades i estadístiques que assenyalen hàbits i tendències, que permeten dirigir les intencions abans de ser pensades. D’aquí la profusió del verb curar com una forma, no ja de suggerir o seduir, sinó d’organitzar l’experiència, el curador com a administrador d’inputs.

El dret a la ciutat d’Henri Lefebvre, és a dir, la llibertat de crear i canviar el nostre entorn i a nosaltres mateixos, és absorbit per estructures comercials que emmascaren sota l’aparença d’allò alternatiu, ambients i operacions que tenen per finalitat el lucre, la gentrificació i el desplaçament de la població indesitjable. El ciutadà-usuari ha estat relegat en l’organització de l’espai comú, la creativitat i l’acció vénen donades per estructures que sobrepassen la nostra escala just quan ens enfrontem a una onada d’autoritarisme global com a estadi superior de la revolució neoliberal. En aquest sentit, Keller Easterling ha identificat com les zones de lliure comerç o els territoris offshore han traçat un món sense límits, on s’eviten regulacions laborals i ambientals, seguint una lògica pròpia i imparable. Il·lustrativa d’aquesta desproporció és un cop més la distopia de Black Mirror, en la qual una fàbrica segueix produint (i contaminant) en un món post-apocalíptic per a uns humans que, tot i que combaten la fàbrica amb les armes – spoiler alert -, resulten ser un producte més d’ella. Qui pot imaginar la tasca d’una Jane Jacobs global? Si l’heroïna de l’urbanisme localista es va enfrontar al totpoderós Robert Moses per frenar els plans de destrucció del Village i Soho de Manhattan, no ho va fer perquè aquests barris acabessin en les urpes de les corporacions multinacionals. El projecte de Joshua Johnson de 2016, Xtrotecture, aborda el Lower Manhattan com una zona en la qual convergeixen les forces financeres amb les de l’antropocè, un punt dins de la super-estructura global en risc de ser empassat per la pujada dels nivells dels oceans. És significatiu que aquest projecte es presentés a Cuchifritos, un espai d’art dins l’Essex Market, la demolició està programada per a aquest any. Si bé el mercat – i la sala – es desplaçaran a una nova mola construïda molt a prop, l’esperit del lloc, i en particular la seva grandària i proximitat, es perdran irremeiablement, desubicant la població porto-riquenya envellida.

Poc queda de les revoltes de 2011. Si bé les Primaveres Àrabs, els Indignats Europeus o Occupy Wall Street van exercir una crítica del poder dictatorial i la lògica cíclica de crisi i guerra, les seves veus van quedar un cop més apagades per la violència i el terrorisme. Ja el 2005, les protestes contra el G-8 a Edimburg es van transformar en marxes de dol pels atemptats a Londres d’aquell estiu, en comptes de denunciar – amb més raó encara – la tirania neoliberal. La massa alter-globalitzadora es va dissoldre en la pena, captiva pel relat oficial. La multi-protesta de 2011 va quedar sobrepassada per la immensitat dels reptes, fet que va propiciar l’aparició al poc temps, al maig de 2013, del Manifest Acceleracionista de Nick Srnicek i Alex Williams. L’ambició del projecte acceleracionista no es limita a la recerca d’una globalitat efectiva i racional, sinó també posa l’accent en la imaginació com a forma de reprendre els projectes humanistes de la il·lustració frustrats pel capitalisme a curt termini basat en els combustibles fòssils i l’especulació financera. La visió acceleracionista incorpora les aspiracions trans i post-humanistes, que pretenen situar els éssers humans augmentats per la tecnologia dins d’un ecosistema de drets compartits amb altres espècies. Amb l’afegit – Stephen Hawking mitjançant – de la conquesta de l’espai com a pas imprescindible per a la pervivència del que és humà. Més enllà de discutir si ens mereixem una vida en un altre planeta, i encara més enllà que l’acceleracionisme ens pugui semblar un refregit de visions cyber-utòpiques passades, hauríem de valorar com les seves aportacions es poden sumar al compendi d’accions que ens ajudin a trobar un futur diferent. És possible la simbiosi entre l’acceleracionisme i l’autonomisme? És possible trobar un espai compartit entre la planificació racional i l’espontaneïtat d’una xarxa de creatius dedicats a l’acció?

Un exemple podria ser com Black Lives Matter ha sabut combinar la indignació d’Occupy Wall Street amb una cosa molt evident i present diàriament com el racisme estructural en els Estats Units i, alhora, dirigir accions que evidencien com el canvi climàtic és una forma més de colonització que afecta als països del sud, en els quals s’acumulen els efectes de la desertització i la pol·lució més tòxica. Les urbs africanes creixen a un ritme imparable, en només una dècada Ouagadougou, capital de Burkina Faso, creixerà un 81%, mentre que Lagos serà la mega-urbs més poblada del món a la fi de segle, amb 100 milions de persones. Saskia Sassen ha disseccionat com la lògica de l’extracció, la privatització i la desregulació (ja sigui a Facebook, a les mines de Cobalt del Congo, o a través dels tractats de lliure comerç) ens aboquen a un món irremeiablement urbà, segregat, contaminat i desigual. Les ciutats com a espai de trobada i enfrontament no deixaran de ser l’escenari de les batalles que vindran, la qüestió rau en com podem negociar-les i articular alhora una aliança que sigui efectiva i imaginativa.

Xavier Acarín està fascinat amb l’experiència com a motor de la cultura contemporània. Ha treballat per centres d’art i organitzacions culturals tant a Barcelona com a Nova York, amb especial atenció a la performance i la instal·lació.

Publicacions

30 abril 2018

Maigs

12 març 2018

Feminazis?

30 octubre 2017

Els joves no moren mai

12 desembre 2016

Inexacta Intuïció

14 desembre 2015

Monument a les Coves

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)