close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

14 desembre 2015
a) DIS Studies, The Island (KEN), 2015. Co-diseñado con Mike Meiré
Monument a les Coves

Xavier Acarín

Una de les imatges que quedaran gravades de la Triennal del New Museum d’aquest any que s’acaba, pertany a The Island, la unitat dutxa-cuina ideada per DIS i Mike Meiré. Acabats de luxe per a un artefacte-recipient destinat a un ésser estilitzat. Una model vestida es relaxa sota uns uns dolls d’aigua mentre algú remou vegetals al taulell. El públic ho va rebre amb sorpresa, fascinat i pertorbat pel seu desvergonyiment hipnòtic.

La correspondència entre espai interior i subjectivitat, s’amplia per abastar arquitectura i cos, disseny i gest, espai domèstic i codi social. De la domus llatina deriva la casa-jardí, la propietat entesa com a dominació i explotació dels recursos materials i humans, per una elit encarnada pel patres (home-amo) i la domina (dona-dominadora). El patrimoni-possessió diferenciat del matrimoni-reproducció. Els lars que amb la seva mirada vigilen l’esdevenir de la casa. La construcció de l’espai domèstic sota coordenades de classe i poder ve dirigida per una planificació humana que sobrepassa la dimensió de la llar per a incloure la urbs. El cardus i el decumanus del campament militar aplicat a les colònies, la classificació gremial, les insulae barates per als arrendataris que s’amuntegaven a la Roma Imperial. A El sexo y el espanto (2005), Pascal Quingard dissecciona la vil·la romana com a estructura mnemotècnica des d’on practicar la memòria i la memorització, cada habitació, un episodi de vida, cada porta i mur, una pauta per a la literatura oral. A la vila allunyada rau l’ideal de vida autàrquica, origen de l’impuls vacacional, l’assumir una altra vida en un altre lloc, el ser diferent a la casa estival.

La domesticació de l’entorn, la selecció i el control de la genètica (animal-vegetal-humana), i l’eliminació sistemàtica de qualsevol indici d’alteritat, resistència, o subversió contra l’oligopoli de la moral, la riquesa i el coneixement, marca la planificació ideològica del desenvolupament. Manfredo Tafuri va fer un repàs a Arquitectura i utopia, disseny i desenvolupament capitalista (1973) a l’arquitectura de la il·lustració, en un nou equilibri entre instrument social i ciència de les sensacions, entre un estudi centrat en les tipologies, i la invenció ex novo d’una nova realitat pública. D’un costat la transmissió de formes, de l’altra, la visió utòpica d’una reformulació total i unitària. Dos impulsos que s’entremesclen en la producció d’edificis i l’ordenament de l’espai, i que Le Corbusier va exemplificar amb el Pavillon de l’Esperit Nouveau, un projecte revisat en una mostra recent al Swiss Institute de Nova York. Els principis de la casa-màquina i de la reciprocitat entre productes i vides estandarditzades que Le Corbusier va proposar el 1925, serveixen ara, 90 anys més tard, per presentar nous materials sintètics i situar la domesticitat en un desert de vigilància i evasió gràcies al verd del croma.

b) cortesía de Swiss Institute New York.

Allò domèstic és el domini d’allò salvatge, així com del bosc és la ruptura del que és domèstic, entès com hàbi/tat/t (estatge-conducta). Quan al 1938 Le Corbusier envaeix E.1027, la casa d’estiueig dissenyada per Eileen Gray a Roquebrune – Cap Martin, els seus murals es converteixen en marques de mascle alfa. Beatriz Colomina a Battle Lines: E.1027, veu en això un acte de colonització; Jeanneret passeja la seva nuesa, dibuixa dones algerianes – amb esvàstica inclosa – apropiant-se de l’arquitectura, i desbancant Gray del seu espai íntim. Una re-senyalització que va acabar anys més tard – després de l’ocupació a trets pels nazis – amb la construcció del Cabannon i de la Unité de Camping. Si la casa de Gray és un exemple de permeabilitat orgànica, els mòduls corbusians, coves per silvestres.

De la unitat habitacional, al bloc, a la ciutat enjardinada, a la banlieue de París, la línia és coneguda. Els mega-suburbis-abocadors de generacions perdudes, els micro-apartaments del lumpen-precariat, les habitacions-búnquer dels hikikomori (adolescents reclosos en un món virtual), els campaments de refugiats de guerres i catàstrofes climàtiques (la Jungla de Calais), els pisos compartits per obligats adolescents eterns, la Airbnb-ització de la llar, i els pisos robats dels que esperen el desnonament immediat, es contraposen a les urbanitzacions residencials acordonades, i als dúplex cèntrics de la neo-burgesia globalitzada (432 Park Ave). Aquestes són les formes de viure esteses – presents i futures – per les zones de l’Atlàntic TTIP i del Pacífic TPP. L’estandardització de mobles, edificis, experiències, accessoris i records, propicia un discurs de resistència contra els efectes des-personalitzadors. IKEA Desobedients ,d’Andrés Jaque, va ser la primera performance adquirida el 2012 pel departament d’arquitectura i disseny del MoMA. En ella un grup de ciutadans seleccionats habiten una estructura construïda a partir de productes IKEA hackejats i mostren les seves rutines i alteritats a les normes-conductes codificades a partir dels mass-mobles suecs.

Si la casa moderna era l’espai de l’explotació de la dona, materialitzat en la cuina i els electrodomèstics, la casa que ve sofisticarà el procés per incloure tots els subjectes i gèneres. L’aparició de les smart houses i l’internet de les coses, alteraran l’espai domèstic situant-lo en un espai vigilat i en el qual la producció de dades serà absorbida per companyies proveïdores de serveis, assegurances, i productes. Desplaçant a l’humà com única entitat pensant, productora de memòria i actor principal per sobre dels altres objectes. La domus domesticadora serà un procés continu de generació i processament de dades que – similar al que Luciana Parisi suggereix sobre disseny computacional – permetrà evolucionar sobre la seva mateixa raó logarítmica, adaptant-se als fluxos i accelerant així la seva arquitectura autònoma, determinant, anticipant, i solucionant a un ritme impredictible.

A Heroes, d’aquest mateix any, Franco ‘Bifo’ Berardi diagnostica al subjecte de la “neuro-explotació”. La fragmentació del treball en unitats produïdes per individus separats i distribuïdes en línia, la disposició permanent més enllà d’horaris convencionals, i la desprotecció del treballador, són algunes de les pautes que constitueixen a aquest ésser emmarcat en dinàmiques mentals de competitivitat, estímul, i atenció. “La precarietat és el desert del món retornat a la jungla”. L’estat salvatge pren aquí el sentit d’invasió de qualsevol aspecte i espai de la vida social i domesticada, seguint a Jonathan Crary a 24/7, el llit i el son són (encara?) Els últims reductes davant les hordes del capital. Bifo situa al cervell i la neuro-plasticitat com el camp de batalla entre el matrix bio-financer i els treballadors cognitius en xarxa autònoma. La crisi encetada el 2008 té com a finalitat devaluar el treball per disminuir els subjectes, intervenint en la seva intimitat i imaginació, la seva capacitat de vida, que només pot existir en l’endeutament i així plegar-se a les condicions dels mercats. Bifo acaba demanant una transformació del ritme amb què la consciència processa la informació per així poder ser capaços de fer un cosmos, un ordre mental (¿una arquitectura?) en la qual poder viure el que per a ell és la tasca pendent, la distopia irònica (¿detournement actualitzat?), de qui per exemple, cuina al costat d’una dutxa.

Xavier Acarín està fascinat amb l’experiència com a motor de la cultura contemporània. Ha treballat per centres d’art i organitzacions culturals tant a Barcelona com a Nova York, amb especial atenció a la performance i la instal·lació.

Publicacions

14 desembre 2015

Monument a les Coves

12 març 2018

Feminazis?

30 octubre 2017

Els joves no moren mai

12 desembre 2016

Inexacta Intuïció

09 febrer 2015

PERSON-SPECIFIC

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)