close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

26 març 2018
No tinc excusa ni solució, excepte per a permetre’m els tremolors

Irina Mutt

En la sèrie I love Dick, dirigida per Sarah Gubbins i Jill Solloway (basada en el llibre homònim de Chris Kraus) hi ha una escena que reflecteix força bé certes narratives dominants – encara- en molts àmbits professionals. En aquesta escena hi participen una parella heterosexual, Chris i Silvière, i un artista, Dick; sopen en un restaurant. El diàleg que passa és ficció, però la narrativa és real:

Dick: “I bé, ¿a què et dediques tu, Chris?”. Ella gairebé s’estranya que li facin aquesta pregunta: “Recentment vaig fer una pel·lícula que s’anava a mostrar en un festival de Venècia, però va tenir alguns problemes i al final es va cancel·lar “. – Fixeu-vos que Chris no diu “sóc directora de cinema ”, sinó que comenta un projecte en el qual ha estat treballant. – Després d’un mansplaining de Dick, qui li explica com hauria d’haver procedit per a que la seva peli no fracassés així, el tio torna a preguntar a Chris: “I de què tracta la pel·lícula?”. “És sobre una parella … Diguem que ella representa a totes les dones i les expectatives aclaparadores de la societat i … ”. Dick l’interromp amb rialletes i mirant a l’altre tio, còmplice i target immediat de la seva camaraderia masculina, fa broma: “Sona horrible, sona a que et fan miques …”. Dick segueix opinant: “Crec que no vols ser directora de cinema, és una qüestió de desitjos. No de temps, talent o casualitat. És pur anhel, cosa que tu no posseeixes “. Ella, òbviament, es comença a enfadar. “Si només fos anhel hi hauria una llista interminable de pel·lícules fantàstiques fetes per dones”. Rialletes de Dick: “Gairebé cap pel·lícula feta per una dona directora és tan bona. Crec que és estrany que una dona faci una bona pel·lícula. Perquè han de treballar des de l’opressió i això resulta en pel·lícules avorrides “. “Sally Potter, Jane Campion, Chantal Ackerman …” diu ella mentre s’aixeca i deixa la taula, enfadada.

Aquí veiem dos gestos. Un, el d’ella: el dubte, la incertesa, la recerca i el reconeixement de referents. Una cosa ben necessària quan estàs fora de la narrativa dominant, o més aviat quan tu no la tens i llavors necessites els teus referents, uns altres. Que parlin de tu, amb tu, com tu, amb les teves paraules i dubtes. Un altre gest, el d’ell: la seguretat, donar per fet que s’està en el correcte i que les coses s’han guanyat a pols. Els privilegis, la visibilitat. No reconèixer el valor d’altres narratives que no siguin la pròpia que, casualment, és la lògica, la dominant.

Concretant la pregunta des de l’àmbit artístic: Hi ha simetria en oportunitats, visibilitat i reconeixement entre homes i dones? Alguns, com en Dick, deuen pensar que sí, que tothom juga amb les mateixes cartes: “És pur anhel. Esforç. Totes i tots tenim les mateixes oportunitats, apliquem a les mateixes convocatòries i els resultats són paritaris “. Riure incrèdul de dones. I després enuig. Maggie Nelson, poeta, escriptora i professora a CalArts, explica, a The Argonauts:

“La meva escriptura està plena de tics d’incertesa. No tinc excusa ni solució, excepte per a permetre’m les tremolors … hi torno més tard i els retallo. D’aquesta manera, m’edito en una valentia que no és nativa ni aliena a mi. De vegades em canso d’aquest enfocament i de tot el seu equipatge de gènere. Al llarg dels anys he hagut de entrenar-me per a esborrar les disculpes de gairebé tots els e-mails de treball que escric; en cas contrari, cada un podria començar: Disculpa la demora, disculpa per la confusió, disculpa pel que sigui. Un només ha de llegir entrevistes amb dones excel·lents per escoltar les seves disculpes. Però no pretenc denigrar el poder de la disculpa: mantinc el meu perdona quan realment ho dic de debò. I certament hi ha molts oradors als qui m’agradaria veure més tremolosos, més desconeixedors, disculpant-se més”.

Aquests són problemes comuns en moltes dones professionals que conec. Corre entre nosaltres aquest horrible i trist concepte de la “síndrome de la impostora ”, segons la qual sovint dubtes de si mereixes el teu lloc, la teva posició. Dubtar d’una mateixa, del que s’ha aconseguit: potser et van donar aquesta posició per complir quotes. Segur que et fan fora quan tinguis fills o deixis de veure’t jove, o quant descobreixin que dubtes del projecte. Potser va ser simple bona sort, una ratxa, res estable o que surti d’una mateixa. Aquesta fragilitat que fa que barallis dur i sense esperança. Aquest tipus de dubtes són els que ens foten i trenquen, és el tipus d’inseguretat que hauríem de vèncer. Corrien per internet les fotos d’unes tote bags en què es llegia: “bring yourself with the confidence of a mediocre white man”. Crec que totes entenem per on va la broma. Els dubtes d’un altre tipus, de tenir la raó, ens acosten a les altres històries.

Els feminismes són teories i pràctiques del dubte. La incertesa d’avançar sense referències històriques. O si les hi havia, van ser esborrades i han hagut de ser recuperades per les mateixes persones que estaven absents del relat. Els feminismes consisteixen sovint en pactes i ruptures, recuperacions i salts cap endavant. Teories i pràctiques que poden canviar i han canviat el món. Sovint no és necessari – fins i tot pot sobrar- anunciar les coses com “feministes”. Es pot oferir i posar en pràctica des dels gestos i les maneres de fer. Potser les dones treballem des de moltes opressions. Escric aquest mateix text omplint-lo de dubtes i inseguretats, “potser”.

Una eina d’opressió històrica que vivim les persones socialitzades com a dones segueix sent l’amor. Estimar algú situa en una vulnerabilitat absoluta. Estem educades i construïdes en això de la cura i l’amor romàntic. Les formes d’estimar segueixen sent un dels eixos de molts feminismes: com podem deconstruir la història del príncep blau, de l’heterosexualitat i la monogàmia, de la dona realitzada a través de la parella o la maternitat? Acabar amb la idea de que el punt de referència és sempre algú, alguna cosa, mai una mateixa. Com si les nostres experiències i referències no fossin vàlides ni suficients. Això d’haver de ocupar-se de l’amor i les emocions des de la teoria i la pràctica pot sonar a passatemps per a senyores riques. Però parlar d’amor és parlar de vida quotidiana, d’espai públic i privat, intimitat i política.

Non-slave tenderness, de Lucía C. Pino a l’Espai 13 de la Fundació Miró, tenia algun d’aquests elements: fragilitat, dubte, potència i força. Control de la situació i emocions. Només el títol ja remet a una força possible i nova: poder ser tendra sense ser esclava d’allò que protegeixes i cuides. Sense dependre. Un so embolicant en sala tota l’estona com una abraçada, cables- entranyes a la vista, escampats per terra. Llums intenses però que no feia mal mirar directament, trencaments i plecs. La tendresa com a acte brutal, més fort que la por, més fort que qui domina. La nostra tendresa és nostra, la sentim, ens fa tremolar però també dóna calor. Poder sentir això en un món tan merda i desolador.

Faig referències a dones artistes que dubten, a les quals els hi tremola el pols, parlo de vulnerabilitat i de no tenir les coses clares. Un equipatge que, com diu Maggie Nelson, està marcat pel gènere. Ens marca el gènere en el món de l’art, a l’hora de, per exemple, tenir càrrecs importants com dirigir centres i museus?

Recentment es va viralitzar la notícia de que tres directives de museus i centres d’art internacionals serien cessades (cosa que seria, d’altra banda, impossible a Barcelona, ​​on no hi ha cap dona dirigint cap dels principals centres d’art). Helen Molesworth, curadora cap al MoCA de Los Angeles, María Inés Rodríguez del CAPC de Bordeus i Laura Raicovich, directora executiva del Queens Museum. A les tres les conviden a anar-se’n dels seus llocs de treball. Els highlights dels seus “errors” podrien bé entendre’s com males qualitats si ets tia. O persona en general, però resulten qualificatius bastant marcats de nou per equipatges de gènere. Em prendré la llibertat de traduir les acusacions a una llengua feminista, i plantejant la situació com si el museu fos una parella tipus Dick. Ja que a les dones se’ns vincula sempre amb allò ‘emocional (i, per tant, inestable i irracional) fem com que el museu en el qual curres és la teva parella. El teu Dick. Tot amor i emocions, lliurament absoluta que acaba en drama o amb una dona aixecant-se enfadada de la taula i abandonant el sopar.

Helen Molesworth, “va desautoritzar al museu”. Traducció: Vaja, vaja … La Helen es va posar massa insistent en posar al mateix nivell l’obra de dones i grans genis sagrats. Aquí vas ferir sentiments, Helen. Ja sabem que la masculinitat és fràgil, fa aigües per totes bandes. No calia assenyalar que les dones poden ser igual de bones (o fins i tot, wow, millors) que un home en la seva professió. María Inés Rodríguez era “molt demandant ”. És a dir, molt needie. De les que et demana cosetes, que moguis el cul. Això als nòvios i als museus els posa nerviosos perquè, de sobte, invertir temps i recursos en coses que no semblen importants, desorienta molt. Laura Raicovich va resultar ser “massa política”. Aquí també la liem. Massa política, massa killjoy, massa poca dissimulació en la teva posició. Les ties en política són unes xungues. Com se t’ocorre opinar, Laura. Totes fora per excés. Massa alguna cosa.

Sempre he volgut entendre els feminismes com gestos de generositat i amor des de la ràbia. Com una cosa que permet ser esquerda i destral a la vegada, vulnerabilitat i potència en allò personal i en allò col·lectiu. Potser seria més fàcil entendre’ns si, a part de reconèixer i acceptar les diferències, ens acostéssim també des de la vulnerabilitat, des de les nostres esquerdes i parts trencades, amb incertesa. Sabent que el joc i les seves regles tenen truc i que les mateixes partides es juguen amb diferents cartes.

Quan creus posseir la veritat, sense dubtar ni sospitar del que et ve donat, acabes sent com en Dick: creus que tot el que tens ho has guanyat simplement amb el teu esforç i voluntat. Com si el sistema funcionés igual per a tothom.

És a dir, et creus la polla, Dick.

 

Segueix citant a Annie Sprinkle.

Publicacions

26 març 2018

No tinc excusa ni solució, excepte per a permetre’m els tremolors

19 desembre 2016

Buscant problemes

15 novembre 2015

The writer is present

15 juny 2015

Àliens i Biennals

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)