Reclusos Contemporanis. Sobre treballar i “vendre’s”

El treball i com s’està transformant en la seva pròpia naturalesa, el que es considera treball, com, quan i on es realitza, les relacions laborals i les implicacions de tot això és un tema que ens preocupa i que dóna molt joc de reflexió per a economistes, sociòlegs i, naturalment, artistes.
Harun Farocki, per exemple, ha explorat els canvis en els processos de treball en les societats contemporànies i la manera en què es representen d’acord amb els paràmetres de la cultura visual dominant. Així ho reflecteix el seu últim projecte en col·laboració amb Antje Ehmann, Labour in a single shot, que ara mateix s’exhibeix a la Fundació Tàpies, fruit d’un taller realitzat a 15 ciutats del món, en el qual a partir de la investigació al voltant del tema del “treball”, va reunir una sèrie de vídeos d’1 o 2 minuts de durada, en un sol pla, que reflectien diferents formes de treball en el món, remunerat o no, material o immaterial.

Un tema que dóna per a molt, precisament ara que som testimonis de com degut a la pressió post-capitalista dels “mercats”, els drets laborals estan sota mínims i, si no li posem remei, també els drets humans començaran a posar-se en dubte, sota una barreja d’arguments al voltant de la seguretat i la sostenibilitat. Per això va ser un tant decebedor constatar que l’actual edició de Manifesta, que aquests dies té lloc a Zuric i que proposava el suggerent títol “What people do for money?” es quedava en una proposta poc incisiva en la qual, si, hi havia feina amb el context, els trenta artistes convidats a desenvolupar nous projectes col·laboraven amb professionals específics residents a la ciutat de Zuric i també amb diferents escoles d’arquitectura i cinema, però no, no acabaven d’aflorar les ambigüitats i el conflicte que un tema com aquest (treball-diners-vendre-poder) podia desplegar ja fos des d’un posicionament crític o prospectiu.

Més profund era l’anàlisi que van plantejar les VI Jornades Filosòfiques de Barcelona, coordinades per Xavier Bassa i Felip Martí-Jufresa, en què es va explorar la història del treball, de l’explotació i de la dominació disciplinària del capitalisme o, en altres paraules, de l’”esclavisme assalariat” que tan bé ha explicat Noam Chomsky.

Però, on som? L’arquitecta i professora de Princeton, Beatriz Colomina parla de com estar permanentment connectats i disponibles, en modo sleep però sempre en alerta i preparats per passar al modo on, ens converteix en “presos voluntaris”, en professionals l’oficina dels quals s’acaba solapant amb el lloc de descans, és a dir, el llit, on seguim mantenint-nos hiperconnectats i disposats a interrompre la son a les 3 del matí si cal per mantenir una videoconferència amb el Brasil o la Xina per després seguir dormint. Colomina, centrada en l’estudi de l’arquitectura en relació als mitjans, veu en aquesta forma de vida un antecedent ben peculiar: Hugh Hefner, el creador de Playboy, va convertir el seu llit rotatori en el lloc des del qual va construir el seu imperi econòmic i també en el centre de la seva mansió, i no precisament per practicar-hi sexe amb les playmates sinó com a lloc de control, equipat amb nevera, equip d’alta fidelitat, telèfon, arxivadors, bar, micròfon, dictàfon, auriculars, televisió, taula d’esmorzar, taula de treball i comandament per controlar les llums. Segons Colomina: “Els Estats Units de postguerra van introduir el llit d’alt rendiment com a motor de productivitat: una nova forma d’industrialització que avui està a l’abast d’un exèrcit internacional de treballadors dispersos, però interconnectats. És una nova classe de fàbrica, formada per dispositius electrònics compactes i coixins de sobres per a la generació sense descans”.

Al seu llibre 24/7. Capitalisme tardà i la fi de la son, Jonathan Crary va més lluny i observa com, als supermercats oberts 24 hores els set dies de la setmana i a l’estructura global que el sustenta i que exemplifica la producció i el consum non-stop, està a punt de unir-s’hi el subjecte humà. “La temporalitat 24/7 és un temps d’indiferència, en el qual la fragilitat de la vida humana és cada vegada més inadequada i el son no és necessari ni inevitable. En relació amb la feina, proposa com a possible i, fins i tot, normal, la idea de treballar sense pausa, sense límits. Aquesta en línia amb el que és inanimat, inert o el que no envelleix. Com una exhortació publicitària, decreta l’absoluta disponibilitat i, per tant, el caràcter ininterromput de les necessitats i de la seva incitació, com també la seva insatisfacció perpètua”. El futur que Crary albira és aterridor, a partir d’estudis científics (basats en l’observació del pardal de corona blanca que passa dies sense dormir per deixar llest el seu niu) destinats a ser aplicats en un entorn militar (apressa la necessitat d’un soldat insomne): “com ha demostrat la història, les innovacions relacionades amb la guerra acaben introduint-se d’una manera inevitable en una esfera social més àmplia i el soldat insomne resultarà el precursor del treballador o el consumidor insomne. Després d’una agressiva campanya publicitària, els productes per evitar la son es convertiran primer en un estil de vida i, finalment en una necessitat per a molts”.

I si tornem a plantejar la pregunta “què fa la gent per diners?”, segurament la resposta seria “qualsevol cosa i per molt pocs diners”. Esclaus i precaris. Com poden els artistes assenyalar, reflectir, respondre a aquesta situació? Com s’enfronten els artistes avui en dia a les imposicions dels poders polítics i financers? Quines són les ambigüitats? Aquestes són les preguntes que es plantejava l’exposició Yes, I Can! Un portrait du pouvoir, comissariada per Sébastien Planas al Centre d’Art Contemporain Walter Benjamin de Perpinyà i aquestes són les respostes o comentaris que els artistes ofereixen: Franco dins d’una urna, camuflat entre paperetes de vot (Eugenio Merino), dos policies antiavalots executant una acurada coreografia (Carlos Aires), una arma, un penis i una creu com les “passions” que motiven totes les accions (Taroop & Glabel), la combinació d’imatges icòniques i textos populars sobre el valor dels diners (Claire Fontaine) o les frases reivindicatives escrites sobre murs i més tard esborrades com per exemple, “Un poble ignorant sol triar un govern ignorant” (Adrian Melis). Com s’estableix la crítica? Com es pot formar part del sistema polític, financer, militar, religiós i al mateix temps mantenir la llibertat? Com és possible mantenir-se entre la resistència i la submissió?

Andrea Fraser és una altra de les artistes que sap jugar molt bé amb les ambigüitats i les contradiccions. Ella mateixa ha encarnat i interpretat els diferents papers, veus i jerarquies dels agents del sistema de l’art. La seva conclusió és clara: “No és qüestió d’estar en contra de la institució. Nosaltres som la institució. La qüestió és quina classe d’institució som, quina classe de valors institucionalitzem, quines formes de pràctica premiem i a quina classe de premis aspirem.”

A l’exposició que a l’Arts Santa Mònica celebra els deu anys de la Sala d’Art Jove i que, d’alguna manera, intenta identificar certs discursos i fils conductors, per elaborar una espècie de retrat robot i sumari de l’escena emergent a Barcelona durant aquests últims deu anys, identifica com un dels temes més significatius, el de la professionalització i la reflexió sobre el treball, el treball de l’artista i el treball en les societats contemporànies. Un bon exemple és la instal·lació Vull treballar de Ciprian Homorodean que reuneix centenars d’anuncis d’oferiments per treballar, en què el mateix artista, d’origen romanès, s’ofereix per fer les tasques més diverses. I així van desfilant temes com les lleis europees d’immigració, l’auto-explotació i la precarietat que no estableix diferenciacions entre treballs qualificats i no qualificats.

I conceptes oposats que van de la mà de la precarietat són emprenedoria i creativitat, les receptes màgiques, les grans trampes que es presenten per justificar aquest procés d’auto-explotació i culpabilització de tot aquell que no encaixa en el sistema. En el llibre Paradojas de lo cool, Alberto Santamaría explica com creativitat i cultura són utilitzats per recobrir la lògica del capitalisme d’una capa de sucre que el faci més desitjable i addictiu.

Identificar aquests processos és el primer pas per poder canviar-los. Així ho va fer l’any 1978 (i més tard al 2011), Mladen Stilinovic, l’artista de Belgrad recentment mort, en la seva performance Artist at work, en la qual embolicat en un llençol blanc i amb el cap descansant sobre un coixí, dormia en una galeria. La idea és clara: l’artista és un ésser improductiu en la dinàmica de la societat capitalista. Un acte de resistència avant-la-lettre al futur desolador plantejat per Jonathan Crary a 24/7.