close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

21 maig 2018
“Ordenant allò que està desordenat ofego qualsevol intent de fugida de la realitat”. Entrevista a Ignacio Uriarte

Carolina Jiménez

Traços infinits de llapis i bolígrafs BIC de colors; folis doblegats, desdoblats i apilats; carpetes ordenades en files i columnes; gomes disposades una darrere l’altra; el ritme constant del clic d’una màquina d’escriure; uns i zeros, zeros i uns. Ignacio Uriarte, l’oficina, l’esforç improductiu i la repetició que explora les petites variacions i que no impedeix inesperats descobriments. Nostàlgia, humor i resistència. Constel·lacions oposades i alhora complementàries. Entrevistem a l’artista per abordar els atributs que caracteritzen els universos polièdrics de la serialitat de la seva obra, xerrem de les velles i noves formes de treball, i fins i tot enxampem el punt a les Boiler Room.

*Imatge de portada: Negative Light Matrix, 2015. Tinta pigmentada sobre paper. 25 dibujos, 59,4 x 42 cm c/u
Cortesia White Space Beijing & NoguerasBlanchard, Barcelona i Madrid.

A Mac i el seu contratemps, Enrique Vila Matas recull una idea de Soren Kierkegaard sobre la repetició que vull comentar amb tu. Deia Kierkegaard: “la repetició i el record són el mateix moviment però en sentits oposats, ja que allò que es recorda es repeteix retrocedint, mentre que la repetició pròpiament dita es recorda avançant”. La repetició seria així un impossible, ja que en repetir s’acaba fent sempre una altra cosa. La repetició passaria com a expectativa, com a desig. En la teva obra, el gest repetitiu, l’ús conscient de la repetició i els seus procediments són una constant. Què és per a tu la repetició?

La repetició és un mètode que empro en gairebé tots els meus treballs. Mitjançant la repetició d’un sol gest quotidià per a crear un dibuix represento allò cíclic i repetitiu de la vida (laboral). En la meva obra, la repetició a més sol omplir un espai de forma regular, per exemple un dibuix monocromàtic. M’agrada la contradicció de que un espai ple sigui similar a un espai buit. La contradicció que sigui requerida molta feina per arribar a gairebé res m’agrada perquè, així, el dibuix, aparentment buit, pràcticament només es pot llegir com la representació del temps i l’esforç necessaris per fer-lo. Això àncora l’obra en la realitat banal i quotidiana del món laboral. Amb la repetició també intento representar el costat més humà que treu el cap quan un se sotmet a una disciplina fèrria. S’arriben a complir les regles fins a cert grau però no del tot. Hi ha unes variacions / desviacions dins d’uns rangs, com en l’experiment científic, en el qual també s’estableixen unes premisses i es repeteix l’experiment moltes vegades per determinar un rang de resultats. En el meu treball, el no compliment, la fluctuació dins d’uns paràmetres revela el costat humà del treball, l’estat d’ànim, les limitacions físiques … No s’expressen mitjançant el gran gest, sinó mitjançant milers de variacions / desviacions. El resultat podria anomenar-se tipologia d’errors – una altra visió una mica existencialista de la vida i del procés artístic. A nivell personal, la repetició també em permet la transcendència, una mica com en la meditació o el rés. La insistència en una activitat, l’observació repetida d’un fenomen, facilita el pensament i dóna la tranquil·litat per viatjar amb la ment d’una manera una mica més serena i ordenada.

M’agradaria entrar una mica en aquesta paradoxa, en aquest contrasentit que tanquen els teus procediments de repetició on s’identifiquen diverses poètiques i diverses relacions amb la realitat. D’una banda semblen celebrar el plaer per la mateixa repetició, alhora al·ludeixen a un rebuig a l’anquilosament, en un desig de regeneració o d’aquesta transcendència que assenyales. T’escric aquestes línies mentre escolto (via podcast de Ràdio Web MACBA) una de les teves peces sonores, Contar 8 horas, que em remet al techno i la seva capacitat de convertir la reiteració en un gest sublim. Com vas començar a treballar amb el so? Què hi ha de somàtic en el teu treball? I per curiositat, t’agrada el techno?

El plaer de la repetició és en certa manera masoquista. No sóc una persona ni ordenada ni disciplinada per naturalesa. Per això en la meva vida com a empleat d’oficina solia patir la rigidesa jeràrquica que t’obliga fer les coses una i altra vegada de la mateixa manera. Avui dia, en la meva pràctica artística, el sobrecompliment de les regles amb exagerada disciplina representa una mena de rebel·lió i resposta als meus traumes del passat. En algunes obres elevo el més mínim gest sense sentit a únic protagonista d’una obra complexa i monumental que obeeix (i per tant representa) unes estrictes regles d’ordenament.

En la peça sonora que tu esmentes, una veu compta durant vuit hores, a ritme d’agulla segonera. D’aquesta manera representa (i pateix) un típic dia laboral, però al seu torn crea una equivalència entre llenguatge i temps que a mi em sembla molt bonica i interessant. El meu interès pel so va començar amb el meu interès per la rutina. La rutina és una activitat repetida periòdicament i això es pot representar i percebre molt bé mitjançant el so. De fet, en la música, la majoria de nosaltres preferim que hi hagi un ritme, que no és altra cosa que una repetició periòdica.

Escolto tot tipus de música. El house i el techno prefereixo veure’ls a més d’escoltar-los, per exemple, en un Boiler Room o Against the Clock – dos formats a Youtube. Sento que la música es torna més viva si ets capaç d’entendre que són mans les que generen els sons.

Positive and negative diagonal glow, 2017. Bolígraf sobre paper. 8 dibuixos, 59,4 x 42 cm c/u Cortesia White Space, Beijing & NoguerasBlanchard, Barcelona i Madrid

Sempre que es parla de la teva feina es porta a col·lació que vas abandonar la teva antiga feina en una oficina i la teva carrera d’Administració d’Empreses. No obstant això, amb les noves formes de treball que ha portat el postfordisme, aquest abandonament se’m fa una mica borrós. Si acceptem l’argument que la divisió entre “temps lliure” i “temps de treball” és cada vegada menys perceptible, i encara més en el cas dels treballadors culturals (una ja no sap si llegeix o investiga, o si xerra o entrevista …), té sentit seguir associant la teva producció a l’oficina? (Reflexió que et llanço des del saló de casa meva, que és la meva oficina).

Per a mi té sentit. Està clar que l’oficina com la coneixem desapareixerà. En el futur el treball administratiu serà realitzat per algoritmes i els nous empleats d’oficina seran programadors capaços de perfeccionar el programari d’empresa i eradicar errors. De fet, en gran mesura ja és així. I el mateix passa amb l’obrer de fàbrica futur que serà substituït per robots i enginyers. La tendència existeix des dels anys vuitanta.

El que curiosament no hem superat és el lligam mental a l’oficina com a lloc real que segueix existint de vegades físicament, de vegades mentalment i de vegades en forma de programari. Per exemple, en els nostres ordinadors seguim usant el concepte d’escriptori, carpetes i paperera – tot ajudes mentals per poder seguir relacionant contingut i espai físic, per sentir-nos segurs i no perdre’ns en la desmaterialització (real).

Vivim en l’era analogital. Se’ns permet un grau de nostàlgia, una inclinació al món físic i a hàbits apresos. El millor exemple és l’ordinador mateix: si comparem un portàtil actual amb una màquina d’escriure portàtil de fa cent anys, veurem que hi ha poques diferències: mida i inclinació de la fulla o la pantalla, ordre i situació del teclat. El 90% és idèntic. Segons la meva teoria, aquest disseny va ser el que va evitar que sorgís un nou moviment ludista.

Efectivament, mateixa postura corporal, gairebé idèntics moviments de dits i ulls … Potser l’ésser humà necessita aferrar-se a un objecte reconeixible i assumible -la màquina d’escriure- davant d’una tecnologia -la computacional- l’escala de la qual se sostreu de la nostra capacitat de percepció i representació? ¿Potser era aquesta l’única manera d’intentar “salvar” aquesta distància impossible que, seguint a Günther Anders, existiria entre la capacitat de creació d’una tecnologia i la comprensió sobre el seu abast?

Abans de la introducció del PC, l’ordinador es retratava (i percebia) com un ens totpoderós que seria capaç de pensar de forma independent i de treballar amb l’ésser humà, però també de controlar-lo i lluitar contra ell. La pel·lícula 2001: Odissea a l’Espai és un bon exemple d’aquesta visió tan escèptica i alhora realista. Quan, en el 84, va arribar el PC i va substituir a la màquina d’escriure i la calculadora en els escriptoris de secretàries i comptables, se’ns va vendre com una super-màquina d’escriure. Com a cranc ermità, l’ordinador es va ficar en la pela de la màquina d’escriure difunta per usar-la com closca i protegir-se de qualsevol crítica. L’ordinador de sobte semblava inofensiu i ningú es va posar a pensar que aquesta màquina tan familiar en la seva forma es carregaria milions de llocs de treball i augmentaria el control i la pressió sobre treballadors i ciutadans en general.

I tornant a la pregunta: sí, l’ésser humà té una necessitat d’aferrar-se a les formes i maneres de fer que coneix i domina però va ser el poder, en aquest cas el món corporatiu, qui des de dalt va saber donar una aparença inofensiva a la revolució digital, fomentant la permanència de formes i hàbits coneguts, almenys a la superfície.

1s & 0s, 2014. Màquina d’escriure sobre paper. 128 dibuixos, 29,7 x 21 cm c/u Cortesia i8, Reykjavik & NoguerasBlanchard, Barcelona i Madrid

Apuntaves més amunt que avui se’ns permet cert grau de nostàlgia del món físic. I de resistència? És possible resistir des del cos, des del gest quotidià?

L’art ofereix moltes vies de resistència. Per començar no s’apliquen les regles de l’eficiència mandatòria que solen regir el comportament de l’homo economicus. De fet, és una estratègia força habitual de l’art conceptual donar-li la volta a aquestes regles i, per exemple, dedicar moltíssim esforç a aconseguir gairebé res. Això pot semblar banal però és un acte gairebé revolucionari. En el meu cas converteixo el gest quotidià, improductiu, en únic protagonista d’algunes obres que requereixen molt esforç. Engrandeixo el gest, el monumentalitzo. Alhora sotmeto el gest a una rutina fèrria. Ordenant allò que està desordenat ofego qualsevol intent de fugida o distracció de la realitat. Alhora, jo em distrec de la meva realitat fent aquests dibuixos meditatius. És tot bastant complex i ambigu però, tornant a la teva pregunta, veig el meu treball com una micro-resistència en clau humorística. La metàfora de la meva manera de treballar seria un nen a qui els pares li diuen “Posa’t recte!” i que reacciona caminant ultra-estirat i tes, de forma gairebé robòtica. És massa seriós per a ser pres seriosament, és una burla.

Quines coses es repeteixen en el teu dia a dia? Quina és la rutina del teu estudi?

Em llevo al voltant de les 7:00, de vegades abans, i faig una mica de música amb un seqüenciador i sintetitzadors. És una mena de jam session d’entre deu minuts i una hora. Com que sóc encara molt dolent, he decidit no guardar absolutament res i començar cada vegada de zero. Això ho repeteixo abans d’anar-me’n a dormir. Acostumo s anar al taller de 9:00 a 19:00 i dedico la major part del temps a dibuixar. Vaig canviant d’activitat / tipus de dibuix: per exemple, en un dia típic puc fer unes quatre hores un dibuix a màquina d’escriure i traçar després tres hores línies rectes sobre una taula de dibuix tècnic. Són activitats molt físiques i cal variar-les per tal d’evitar dolors d’esquena. Surto a dinar quan tinc gana i gairebé sempre li dedico una o dues hores a treballs més administratius que últimament tinc una mica descuidats: correspondència amb galeries, comptabilitat, etc. Com que tinc una agenda d’exposicions atapeïda, faig moltes obres pensant en espais específics i intentant crear una espècie de narració / composició. Altres vegades em dono el luxe de crear obres sense pensar en ningú i en res o fins i tot donant-li la oportunitat a una idea fluixa. De vegades aquestes obres acaben sent les millors.

Vierfarbüberlagerung, 2017. Bolígraf sobre paper. 84 x 59,4 cm  Cortesia Philipp von Rosen, Köln & NoguerasBlanchard, Barcelona i Madrid

Carolina Jiménez. Madrilenya. Abans d'arribar a l'art va ser periodista política, una actitud que segueix molt present en la seva gana per l'actualitat política. Al gener de 2012 va anar a Berlin per a participar en una residència de comissaris i s'hi va quedar cinc anys. Allà va comissariar diverses exposicions i va coordinar espais i projectes, més o menys independents. S'acaba de traslladar a Barcelona, on li agrada sortir a passejar amb la seva goseta Bruna, anar a comprar al mercat de Sant Antoni i suspendre el temps entre un tros de pizza i una bona conversa. De Berlin troba a faltar els seus parcs, els seus temps i el silenci hivernal. De Madrid, justament el contrari.

Publicacions

21 maig 2018

“Ordenant allò que està desordenat ofego qualsevol intent de fugida de la realitat”. Entrevista a Ignacio Uriarte

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)