close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

12 febrer 2018
Som el color de la terra

Juan Canela

Llegia fa uns mesos, en algun diari, que els pobles enfonsats sota les aigües dels pantans construïts a la dècada dels 50 i 60 del passat segle tornaven a emergir a causa d’una de les pitjors sequeres que es recorden. La imatge mostrava un grup de persones que van sortir a la força dels nens d’aquells pobles, que tornaven ara a tocar les seves arrels sobre el fang ressec. Víctimes de la tristesa i del desarrelament, són només algunes de les incomptables històries en la memòria oblidada dels pantans de la Península Ibèrica. Una història que sol escriure’s en singular, impertorbable, sense fissures, sense marge a qüestionar-la, asseverant que el progrés només té una manera d’avançar. Res més lluny de la realitat. La història té tantes esquerdes com l’àrid fang sobre el qual ara tornen a marcar-se les petjades. No només les pedres van ser sepultades sota l’aigua en aquelles construccions realitzades pels presos del franquisme – alguns enterrats en les pròpies preses – sinó també tants relats, tradicions, identitats i formes de vida. M’agrada pensar en aquests pobles tornant a emergir després de tants anys com un avís, com una mena d’alerta terrestre. Com si fos l’alarma d’un Smartphone que avisa que alguna cosa falla. Ah, sí, ja. Per a què el dispositiu funcioni i salti l’alarma, avui mor gent a les mines a cel obert de diferents llocs d’Àfrica extraient el preuat coltan. Mineral de sang en diuen.

Quan vam començar a creure’ns el centre del món, que podem controlar-ho tot al nostre gust, que la Terra és un il·limitat recurs per a què el progrés i el consum avancin implacables? Si al començament dels temps dels humans vam ser animals insignificants que no exercíem més impacte sobre l’ambient que una guineu o una medusa, avui en canvi, en la qual des de la geologia es coneix com era de l’Antropocè, ja hem demostrat què som capaços de fer. Científics, pensadors o filòsofs porten anys enredats amb el terme, discutint quan comença, quin és el seu efecte real o si podem revertir-lo. Ja no hi ha dubte que amb les nostres accions estem incidint de manera irreversible en el planeta, la qüestió és com enfrontem aquest moment, com posicionar-nos radicalment davant els errors de la civilització, com pensar en una ontologia política.

Els pantans es buiden, les glaceres es fonen, els deserts avancen implacables. L’escalfament global no era un conte. Allò fonamental ara és entendre la complexitat de l’assumpte més enllà del simple fet ecològic. Quina és la relació entre el desastre mediambiental i les urgències sociopolítiques que ens envolten? Conversant fa uns dies amb l’artista britànic John Akomfrah, en referència a la seva última pel·lícula[i] que, d’alguna manera, és la seva resposta a l’Antropocè, comentava que “ser un súbdit metropolità que creix a l’Europa de la postguerra, especialment en aquest racó d’Europa , significa viure en la rutina d’estar exposat al monòxid de carboni cada dia, tenir tot tipus de metalls en l’aigua que beus i menjar fruita plena de coses indescriptibles. Aquesta va ser la meva infància a Anglaterra, i vull donar-li sentit a això novament perquè aquesta és la manera de començar a entendre la civilització global que tenim. Intento entendre com es podria arribar a una altra definició entre centre i perifèria, entre allò industrial i el subdesenvolupament amb un altre idioma, una altra narrativa que no sigui econòmica. Per descomptat, tot això té en el fons allò que un podria anomenar l’Antropocè; la pregunta és: ¿quina és la implicació de la superposició? Què ens permet traslladar-nos entre tots dos mons? ”

Més enllà del relat lineal i de les dualitats del pensament modern, entendre que el món està compost per fets, moments, temporalitats i fins i tot ontologies que se superposen és essencial per entendre’ns d’una vegada per totes fora del centre de l’univers. Però, a més, aquesta crida a una dimensió planetària, comprendre la complexitat global i superposada que habitem, no pot polititzar-se eficaçment sense una anàlisi de les relacions capitalistes i colonials. Avui el monstre del neo-extractivisme i l’aparell del lucre escometen de nou amb força, combinats amb els poders dels mals no redimits del passat colonial. Hem de revisar les respostes del passat, però també reconèixer la persistència de les lluites, i això vol dir també acceptar i defensar la complexitat. Necessitem nous relats que esbossin com arribem al que som avui, i que produeixin noves formes de donar sentit a la nostra situació.”Som el color de la terra” clamava el Subcomandante Marcos al final d’un dels seus discursos pronunciats al Zócalo de la Ciutat de Mèxic al març de 2011. I aquesta enunciació, aquesta relació entre la resistència i la terra, entre la lluita per la pervivència de certes maneres d’entendre el món i com ens relacionem amb aquest món es fan essencials avui. A Lauramarca, prop de Cusco, Mariano Turpo sosté tres fulles de coca, una sobre l’altra, a la mà dreta i mana el seu alè amb l’ajuda de Pukuy cap a Ausangate, el més important Tirakuna (que podríem traduir com Éssers Terra) del territori, per a demanar la seva ajuda. “Pukara, ets el meu lloc, les autoritats m’escoltaran, t’ho estic demanant.” En la seva lluita contra la Hisenda opressora, a més de parlar amb advocats i jutges, organitzar el sindicat i les vagues, parlar davant de les masses en el dia del treballador peruà i enfrontar-se a l’hisendat a les corts, Mariano Turpo emergeix com a runakuna costat dels Éssers de la Terra, que són part integral de la seva lluita política. Tot i que els llibres d’història no el recullen, sembla que Ausangate i altres tirakuna van ser part essencial en el procés pel qual la hisenda Lauramarca va ser expropiada i va passar a ser una cooperativa estatal per als pagesos locals.La història de Mariano i el seu fill Nazario l’explica Marisol de la Cadena, antropòloga peruana amb la qual he tingut l’oportunitat de conversar i col·laborar arran d’un dels meus últims projectes. De la Cadena descriu el anthropo-not-seen – l’anthropo-cec seria la traducció sonora més propera – com el procés de creació del món a través del qual els mons heterogenis que no es van fer mitjançant la divisió entre humans i no humans van ser ambdós obligats a fer aquesta distinció i la van superar. L’antropoè-cec[ii] va ser el procés de destrucció d’aquests mons i la impossibilitat d’aquesta destrucció. Els primers i evidents creadors de l’antropo-cec van ser persones com Cristóbal d’Albornoz – un canonge molt conegut per les seves activitats d’”extirpació d’idolatries”, una de les pràctiques mitjançant les quals va sorgir el Nou Món habitat per humans i naturalesa redimible, totes creacions de Déu. Però la desobediència dels andins – runakuna amb tirakuna – va continuar al mateix temps que va canviar històricament. Avui, cinc-cents anys després de Cristóbal de Albornoz, els Éssers Terra s’enfronten a nous eradicadors: les companyies mineres, agents de l’Antropocè que tradueixen els tirakuna com muntanyes i com a font de minerals, i per tant com a riquesa. A diferència de les seves contreparts colonials, aquestes companyies tenen el poder de desfer muntanyes, desviar rius o buidar llacs.Necessitem redimensionar les inqüestionades premisses ontològiques de tall racionalista i dualista que sostenen el món modern. Si volem canviar el món, primer ens cal canviar la idea de realitat que el defineix. És urgent generar espais de pensament sobre allò que constitueix la realitat, i poder imaginar i desvetllar altres realitats que han estat descartades en l’inexorable avanç del capitalisme. Rescatar o imaginar altres formes de comptar, de narrar, d’entendre el món. Altres formes que segurament ja existeixen, però que han estat i són rebutjades i hem decidit deixar de veure. Ja sabem, com bé explica Silvia Federici, que el sistema capitalista s’assenta sobre l’assassinat de les bruixes, de les heretges, de les remeieres, de les desobedients, de les bruixes. D’aquelles que, al cap i a la fi, representaven altres possibles formes de comprendre el món.Llavors, antropoquè? Segurament seria més apropiat pensar en totes les dinàmiques de força i poder en curs, de les quals la humanitat és una part, col·laborant amb altres terrans per fer florir acoblaments rics en múltiples espècies. Tentacles estrets, formes obertes, cicatrius. Antrobscè, Extractivocè, Capitalocè… o Chthulucè, com proposa Donna Haraway. Ja hem demostrat del que som capaços, dèiem. L’era de destrucció està passant no només per als humans, sinó també per a infinitat d’altres éssers. Intentem llavors que sigui el més curta i lleu possible, i reconstruïm els refugis a força de gestos, paraules i conjurs multiterrenys.

 

[i] Purple (2017) és una videoinstal·lació immersiva de sis canals que aborda el canvi climàtic i els seus efectes en les comunitats humanes, la biodiversitat i el desert. Es podrà veure al Museu Nacional Thyssen-Bornemisza del 20 de febrer al 25 de març.

[ii] Marisol de la Cadena, Runakuna: humanos pero no solo, text per a la publicació del projecte Cale, Cale, Cale, Caaaale!!, Tabakalera, Donostia, 2018

*Imatge de capçalera: John Akomfrah. Still frame from Purple, 2017. Six screen film installation © Smoking Dogs Films; Courtesy Lisson Gallery

Juan Canela és comissari independent. Després de moltes voltes, fa uns anys que viu a Barcelona. Entén el comissariat com un espai de treball que es bifurca en diversos formats - exposicions, accions, trobades, llibres, xerrades, ràdio, passejos, ball, - en el qual allò performatiu té un paper rellevant. Entén l’escriptura com una vessant més de la seva pràctica curatorial.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)