Un impuls invisible. Cardiff i Bures Miller al Palacio de Cristal

“No et perdis els treballs de Tino Sehgal, Pierre Huyghe i Janet Cardiff. M’han dit que s’han superat a si mateixos.” Aquesta va ser l’advertència de l’artista Alicia Framis a Enrique Vila-Matas just abans que aquest emprengués el seu viatge a Kassel per participar a Documenta 13, experiència que, amb gran sentit de l’humor i no exempta d’ironies, l’escriptor va ficcionar més tard a la seva última novel·la Kassel no convida a la lògica, publicada a principis d’aquest any.

FOREST (for a thousand years…) és la instal·lació sonora que van presentar els canadencs Janet Cardiff i George Bures Miller al parc Karlsaue de la ciutat alemanya. Es tractava, en paraules de Vila-Matas, d’una gresca bèl·lica que reconstruïa els bombardejos que va patir el parc i que van arruïnar la ciutat durant la Segona Guerra Mundial. Una ficció o artifici auditiu que rememorava un capítol històric en un temps i espai específics. Juntament amb aquesta peça, els artistes van presentar també Bahnhof Video Walk, un passeig acústic-videogràfic a l’interior d’una estació de tren, en al·lusió als vagons de deportats que van ser enviats als camps de concentració, i que recorda els vídeo walks amb els que els artistes es van donar a conèixer als anys vuitanta i noranta. Després de recórrer Documenta i viure les obres de Cardiff i Bures Miller i d’altres tants artistes, l’escriptor -o la seva jo ficcionat – arribava a la certesa que “L’art era, en efecte, una cosa que m’estava succeint, passant en aquell mateix moment. I el món de nou semblava inèdit, mogut per un impuls invisible. ”

Aquest mateix impuls invisible que sospita Vila-Matas és el que tornem trobar a la instal·lació “El hacedor de marionetas“, que Janet Cardiff i George Bures Miller han creat per al Palacio de Cristal, al Parc del Retiro. La peça consisteix en una roulotte amb matrícula canadenca estacionada enmig de l’edifici vuitcentista de vidre i metall, sobre la qual s’han col·locat dos grans altaveus giratoris, rematats amb el toc surrealista d’un paraigua, que emeten sons embolcalladors i que contribueixen encara més l’ambient d’irrealitat: des de murmuris femenins i sorolls que semblen provenir de la natura, fins el cantar dels ocells o la pluja en caure; passant pel teclejar d’un piano i l’estrèpit d’un avió. L’espectador és convidat a seure a rosegades butaques com si estigués en un teatre i encoratjat a participar de l’espectacle i convertir-se en voyeur. El primer que observem és un teatret amb un pianista i una cantant d’òpera. Ja ens avisa que és l’art del veure i escoltar el que domina tota la instal·lació.

Des de la part posterior de la caravana presideix l’escena una dona inconscient – sembla una reproducció de Janet Cardiff, tan veraç i inquietant com les rèpliques humanes de l’artista Ron Mueck – i vestida amb una camisa de dormir blanca. Més inquietant encara em semblà estant allà el debat que va sorgir entre els assistents que es trobaven al meu voltant, en què alguns asseguraven que la jacent era real, fins i tot una senyora al meu costat va ratificar que respirava. El cert és que com si d’una bella dorment es tractés (no sabem en realitat si està morta o adormida), es contraposa a tot el que l’envolta. Al seu voltant, en un impuls creatiu, marionetes i titelles de tota mena s’acumulen a l’interior de la caravana, amb moviments desenfrenats que contrasten amb la idea de quietud i mort. Al costat dels seus peus un rocker autòmat toca la guitarra. Al costat oposat, un ninot assegut en un taula escriu de forma compulsiva, mentre al seu costat, les tecles d’un piano són premudes per una mà invisible. Es tracta de l’”Hacedor de titelles”, entestat en la seva tasca d’insuflar vida a objectes inerts, com si fos el doctor Frankenstein o la mateixa Mary Shelley alliberant els seus fantasmes.

Tot s’acumula a l’interior de la roulotte i res sembla ser gratuït: gran quantitat de llibres, entre ells, un exemplar de Native American Testimony, de l’antropòleg Peter Novolok; dibuixos d’anatomia i tot tipus d’artefactes amb cables visibles; il·lustracions d’Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift i fins i tot un vaixell de fusta que naufraga sobre un vestit d’encaix blanc; antics exemplars de la revista National Geographic i una gran varietat d’objectes, inclosos plats, tasses i una llauna buida de sopa.

“El Hacedor de marionetes” és una ficció onírica, plena d’al·lusions a l’art il·lusionista i la màgia, a la literatura, al cinema cinètic, a la dansa moderna i a Pina Bausch i la seva introducció d’elements dispars. Com en molts dels seus treballs anteriors, el so, la narrativa i l’escenografia hi són molt presents. Ho hem vist en peces anteriors, quan van crear un teatrí (Teatre de joguina, 1997) o construir l’interior d’un cinema en miniatura (L’Institut Paradís, 2001). També recorren sovint a allò fantasmagòric i l’horror, com en la peça Killing Machine, que va donar títol a l’exposició que es va inaugurar l’any 2007 al MACBA de Barcelona i que va consistir en la recreació d’una màquina de tortura. Aquí el terror es manifesta en la quietud del personatge principal, en el sense sentit i misteri que envolta tota l’escena i en el so que acompanya la nostra mirada concentrada en cada detall.

Janet Cardiff i George Bures Miller són el que s’anomena artistes sonors, i és en realitat el so, juntament amb la idea de teatre i performance, el que articula tots els seus treballs. Per a John Cage, pioner en aquesta disciplina artística, l’important era inserir l’individu en el flux de tot el que succeïa i que l’espectador es tornés més receptiu davant el que l’envoltava. “El hacedor de marionetas” aconsegueix a través de la sinestèsia del teatre, la música i els sorolls, generar una narració capaç d’estimular l’espectador a embastar una història pròpia a través del que veu i escolta.