close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

28 febrer 2018
PEDRES, PALS, CATEDRALS

Caterina Almirall

Un viatge a Madrid, a finals de febrer 2018.

A- Hola, saps? Sempre que vaig a Madrid em sento com un amfibi de travessia pel desert: amb el fred i el sol la pell i la gola se m’assequen i ressequen. Potser, sóc un amfibi. Aquest any ARCO ha estat bastant normal, tranquil. Recórrer la fira es podria assemblar a un passeig per un paisatge desconstruït: pedres, pals, blocs de ciment, minerals, plàstics i materials orgànics, taques de líquids estranys, sòlids i viscosos. La pràctica artística com un intent d’organitzar i categoritzar el món en el que vivim a partir dels materials i les formes que els contenen. O potser de imaginar-ne de nous, sigui el que sigui el que això vol dir. Com a eines i estratègies el misticisme, la cultura popular i la ciència ficció. Fora de la fira, a la ciutat, també ressona aquesta voluntat d’establir un diàleg plàstic, material, orgànic.

P- Hola, jo sóc una pedra, o potser una roca. He travessat paisatges mil·lenaris i he arribat fins aquí. Avui podem seure i parlar, tu m’expliques el futur i jo et parlaré d’un món imaginari en el qual els llocs no tenen noms perquè no tenen límits.

L- Ei, hola, jo sóc un líquid. No sóc cap líquid en concret, sóc la idea d’un líquid. De fet, ni tan sols sóc líquid ara mateix, m’he quedat sec, sòlid -com tu- per tal de poder representar tots els líquids. Sóc d’un color indefinit, tirant a groc pàl·lid, i una mica llefiscós, com si fes molta estona que m’he vessat aquí damunt.

V- Mmmhhh jo, en canvi, sóc un color… sóc el color verd. Represento el món natural, però també represento el futur, represento tot allò on us podeu projectar per esdevenir altres. Represento l’esperança, represento la vida, la vida orgànica. Sóc molsa, sóc moc i sóc arbre, sóc croma, sóc gens i sóc fongs. Sóc l’esplendor, la selva i els transgènics. Sóc, en definitiva, el color de moda.

A- Els amfibis tenen la particularitat que al llarg de la seva vida segueixen un procés de metamorfosis. També són els primers vertebrats que es van adaptar a una vida semi-terrestre, l’avantguarda de la vida terrestre! Dins de la fira hi ha una secció que es diu el futur… The Future. La Chus Martínez, una de les comissaries, explica que el futur no és allò que ha de venir, sinó una proposta per imaginar, a partir del que som, què podem fer i on podem anar. Qualsevol intent de predicció del futur revela el present en el que vivim. Una feina de l’avantguarda, sens dubte! Una avantguarda que vol ser transversal, transgeneracional, transdisciplinar i potser fins i tot transgènere.

L-  Tot molt trans-, tot molt post-…, oi? Com si, en el fons, no sabéssim reconèixer els límits que cada forma verbal indica: on acaba el passat i on comença el present? A Centro Centro també parlen d’això amb l’exposició Adverbios Temporales. Sí, el títol és una mica bàsic, però hi ha peces molt xules… que desborden en l’espai envaint-se mútuament. Molt líquid tot, tot i que potser poc fluid… Navegues entre obres que de vegades es volen fondre en una sola, recorrent mons més o menys virtuals, més o menys reals. Grosse Fatigue és un vídeo fantàstic de Camille Henrot en el qual narra visual i textualment una possible ordenació subjectiva de l’univers, una mena d’enciclopèdia, un vessament d’imatges a ritme de spoken word molt i molt seductor, de colors brillants, pastels, simultanis i en tot moment conjuntats amb les ungles pintades d’una mà que disposa objectes davant la pantalla. Aquesta visualització d’objectes va en consonància amb How happy a Thing can be i, tot i que són molt diferents, es corresponen. Aquesta és la peça de Cecil B. Evans, també un vídeo, en el qual algunes coses tenen una conversa i al final unes tisores ballen hipnòticament enmig d’un solar abandonat, mmmm. A Mindplace Thoughtstream, la video-instal·lació de Shana Moulton, els objectes, en canvi, serveixen de portals per accedir a altres mons, en un viatge interior i exterior a la vegada, com si tinguéssim l’oceà dins el cap, i hi poguéssim accedir tot recitant un mantra. Que podem, potser? Ja ho heu intentat? Potser funciona! Regina de Miguel tanca l’exposició com un cop d’aire fred amb la seva pel·lícula Decepción. Aquesta peça no té res de ciència ficció, és el resultat d’un viatge real a l’Antàrtida, concretament a l’illa que dona nom a la peça. Un nom que és fruit d’un malentès, un engany, però no d’una ficció. A mi em fa pensar en com la imaginació té sempre una relació directa amb algun element real, conegut, tangible, material, esborrant així els límits entre una i l’altra. Icebergs, volcans, lava, oceà i científics que miren de trobar coses on sembla que no hi viu res més que organismes extremòfils i un present abismal.

V- Jo que sóc a tot arreu aquí i ara, senyalant el demà, i dins les vostres ments us puc dir que hi ha un lloc on podeu veure realment quin és el color del futur: el verd. Per això l’Antàrtida és en blanc i negre, perquè tot sembla mort. En canvi el verd conjuga molt bé amb l’estat general excepcional present, un combinat entre eufòria, esgotament i hiperestimulació. Tot i que, si realment voleu donar pas al demà, al possible, al post, a l’hiper… torneu al fons verd-croma de l’exposició The Future

P- Un futur sense censura? Com serà la precarietat del futur? Morirem al futur? Ha vingut algun col·leccionista del futur a comprar obra dels artistes que exposen a la fira? Una vegada vam parlar sobre pintures que volien afectar el futur, no sé ben bé què volíem dir amb això, suposo que tenia a veure amb la idea de que l’art sempre es llegeix en present i per tant està sempre descontextualitzat. És precisament en aquest desplaçament que podem aprendre alguna cosa de la manera  com fem significativa la nostra relació amb el món. Però ara, instal·lats en aquest present tant futurista en imaginació i tan retrògrad en maneres de fer, navegar per les propostes de l’art contemporani a finals del mes de febrer, a la ciutat de Madrid, pot ser com una bufetada seca a la cara.

L- A la cara de qui?

A- Ja s’ha proposat moltes vegades la idea d’entendre el “món de l’art” com un ecosistema. A l’exposició de Generaciones, a la Casa Encendida, hi ha una peça que m’ha fet pensar en tu, la del Serafín Álvarez, que es diu Umbral, i que té forma de roca gegantina.

P- Sí, ja, però és una roca artificial.

A- Bé, sí, artificial, però tots hi reconeixem una roca, fosca, negra, com de petroli, com acabada de néixer de les entranyes de la terra. Aquesta peça proposa entendre el paisatge com una entitat en sí mateixa. Interroga així la relació amb la idea d’alteritat, a partir d’una recerca en mons de ciència ficció i fantasia. Has d’entrar dins la roca que és una cova per veure “el cor” de la peça: un vídeo-joc creat pel propi artista i que és un passeig per tots aquests paisatges animats. La roca-cova indica per tant un límit en l’espai. Un dins i un fora. Delimita un cos del qual formes part quan t’endinses a la cova. Quan formem part d’aquest nou cos-cova podem pensar que el nostre propi cos és un ecosistema; quan ens alimentem, o quan respirem, estem en relació amb altres organismes amb els que intercanviem bacteris, gèrmens, formes, substàncies, estats. Així podem veure que estem formats per altres organismes que, a la vegada que viuen en nosaltres, són part de nosaltres, ens ocupem i ens donem forma mútuament.

Regulació i des-regulació, censura i llibertat, bellesa i lletjor, passat i futur, present i absent…

V- Mmmm… sí, és clar. Però hi ha alteritats que no funcionen bé quan es troben, per exemple futur i censura… Junt, és com una indigestió, no?

A- Sí, és que la característica principal de la idea de l’ecosistema és la seva complexitat: la hiperinformació, la postveritat, la hiperconectivitat, la transdisciplinarietat… conformen aquest ecosistema que anomenem “art”. Per això, tot i que anem a Madrid a veure “les últimes tendències”, també busquem les canyes de cervesa més ben tirades i mengem les especialitats tradicionals que serveixen als bars, com el famós bocata de calamares que, per cert, encara que tallat en forma d’aros no ho sembli, és l’animal més intel·ligent del món!

V- Vaja, però tot i així no acabo d’entendre el que ha passat amb l’obra dels presos polítics, que l’han censurada…

P- Bé, suposo que té a veure amb aquesta complexitat. Amb els límits dels efectes d’aquest ecosistema, amb els límits de la realitat i la ficció: els presos polítics són reals, existeixen, però l’obra del Santiago Sierra “només és art”, saps? Bé, això diu la seva galerista.

V- Mmmm…. No, realment no hi ha qui ho entengui, és com si existís en una altra dimensió.

A- Sí, si les dues dimensions es toquessin, per exemple: el Rei mirant l’obra dels presos polítics, es produiria una mena de curt-circuit, i alguns fan el que sigui per evitar que això passi, com censurar-la i tal.

L- Bé, ara parlant d’altres dimensions, al MNCARS es va acabar una exposició que es deia Rosi Amor que també era com una mena de viatge entre la dimensió del llenguatge i la dimensió material. La vau veure?

P- Després de tant de futur, que ens parlis d’una cosa del passat se’m fa estrany…

L- Potser ajuda a entendre una mica aquesta idea de la complexitat. En David Bestué, l’artista d’aquesta exposició, vol fer “poesia sense paraules” i per això busca la dimensió física del llenguatge. El que fa en David és pulveritzar uns objectes vells per donar-los una nova forma, que és l’aparença d’un nou objecte que, a la vegada, està extreta, mitjançant un motlle, d’un altre objecte vell.  En David parla de la relació amb la ciutat, amb el país i amb com relatar la història (el passat, el present i el futur) des de dins, o des de baix, i en constant transformació. No la història projectada, homogènia i institucional, sinó la de la memòria popular que s’explica des de l’estómac de la ciutat.

A- Aquesta idea m’agrada. És fràgil i menys pomposa que tot aquest futur verd croma aclaparador del que parlàvem abans. En tot cas, per pensar el futur l’hauríem de pensar, també, des d’aquesta història diversa i complexa que creix de sota els nostres peus i dins la nostra panxa. Que no vulguem pulveritzar una catedral per construir un museu.

Caterina Almirall acaba de néixer en aquest món, però abans havia viscut en altres móns, semblants i paral·lels, líquids i sòlids. De cada món ha après alguna cosa, i n’ha oblidat alguna altra. Aprendre és desaprendre. En tots aquests móns l’ha atrapat una teranyina que ho embolica tot, alguns en diuen ‘art’... Embolicar, desenredar, teixir i destrossar aquesta malla ha estat la seva ocupació en cada un d’aquests planetes, i es tem que ho serà en cada un dels que vindran.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)