close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

18 juliol 2018
Veure el que no hi és: una vindicació de l’absència

Joan M. Minguet

“— Té els ulls oberts— va dir.

  — És el que fan quan moren –va explicar Ingrid-. Obren els ulls, però no hi veuen.”

Austin Wright

Samuel Beckett diu en algun lloc que el silenci no existeix fins que és nombrat. El silenci, per l’escriptor irlandès, era un abisme insondable. John Cage diria que el silenci simplement no existeix, ni tan sols quan l’esmentem. La música del segle XX va plantejar-se debats i va proposar obres en les qual l’absència del so —o la itinerància entre el so i el silenci— esdevenien crucials.

I l’art? La visualitat sembla tan sòlida en comparació amb la música! Les coses són allà perquè les mirem (o perquè elles ens vegin, com diuen aquells versos de Machado), fa la sensació que el silenci visual no existeixi, que no puguem deixar de mirar, encara que de vegades sembla que no veiem res.

L’experiment de l’Alexandra Laudo, “Una certa foscor”, el projecte amb què va guanyar una de les convocatòries del Comisart i que ara s’exhibeix al Caixafòrum de Barcelona, és una proposta curatorial de gran intel·ligència. I necessària. Acostumats a anar a les exposicions a mirar imatges, objectes o vídeos, entre més, Laudo ens convida a què ens aturem sobre els dispositius previs en què encapsulem aquesta mirada: el marc, la projecció, la peanya, l’obra penjada, la cartel·la, la pròpia exposició, el centre d’art… Com si diguéssim, l’absència (la mudesa?) de les imatges que són allà però les acabem percebent  de manera ordinària, amb displicència, apàtics.

Escric que la proposta és necessària. Tinc la impressió que en la nostra època, on el regnat de la visualitat és indiscutible, immersos en els models de l’homo vidensde Sartori, de la mosaic cultured’Abraham Moles, de l’icononauta de Gian Piero Brunetta, de la societat panòptica de Foucault, i de tantes altres aportacions que subratllen el paradigma multivisual o pluricònic dels nostres temps, hem d’aturar-nos a pensar sobre els mecanismes de la visualitat. Els mecanismes contemporanis i el seu tribut respecte a aquells mecanismes heretats: la contemplació submisa de l’art del passat, els museus com a cementiris desideologitzats de l’art, la sacralització quasi religiosa de l’objecte artístic…

Confesso que el punt de partida del projecte, el robatori de la Gioconda l’agost del 1911 i que el forat que va deixar al Salon Carré sigui el més visitat de la història dels museus, em va captivar d’entrada. És un fet del que parlo a les meves classes com a símptoma de moltes coses. Si la gent anava a mirar “l’absència d’un quadre”, què veia? Diguem-ho clar: la paret, uns claus i una cartel·la, és a dir, els dispositius de l’exposició previs a la pròpia exposició, allò que proporciona suposadament la possibilitat de la mirada. Em ve el cap l’afirmació de MacLuhan, el mitjà és el missatge, no és important què veiem, sinó on i com ho veiem. En aquest sentit, no crec que pel públic d’aleshores fos significatiu el Veronese de dalt, el Correggio de la dreta o el Ticià de l’esquerre que havien acompanyat la Mona Lisa de Leornardo fins a la seva sostracció.

No seria aquest el malaurat naixement abans d’hora del museu espectacle, el de la mirada buida i l’esforç nul? Els escrits d’art han insistit en les (presumptes) veritats i han foragitat els dubtes; en les concordances més que en les dissonàncies. Però és imprescindible afrontar les negacions, les pèrdues, les paradoxes que el nostre ofici ens ofereix.  No com a estratègia retòrica o no només com a tal. En la visualitat contemporània hem de reflexionar sobre l’artista del no-res; la voluntat d’escapar de la voràgine del sentit; la possibilitat que les peces que no condueixen enlloc siguin, precisament, les que formulen preguntes més irreverents i rupturistes; cal respondre a alguns aspectes de la crisi de la representació; i, sobretot, com ens proposa Laudo, hem de repensar la mirada contemporània. Tal vegada en la línia que ens assenyala Rancière quan diu que mirar és el contrari de conèixer.

Acabo amb un dubte. Comisart s’ha convertit en un fenomen curatorial de grans suggestions: furgar en la col·lecció d’art de “la Caixa” (el veritable museu d’art contemporani català, si se’m permet la “semiboutade”) per a repensar-la. No sé si la reivindicació de l’absència que Alexandra Laudo fa amb el seu projecte ha estat massa constret per la pròpia convocatòria, o la institució. Intueixo que el display de l’exposició, aquesta provocació a la mirada del qui busca obres i no troba més que “parets” (llegeixis dispositius), hagués funcionat millor alterant molt més els cànons de l’exposició d’art contemporani. Potser m’equivoco.

En tot cas, aquesta “certa foscor” és, mutatis mutandis, una “certa resplendor” en el panorama expositiu català.

 

Joan Maria dona classes d'art contemporani, crítica d'art i teoria del cinema a la UAB des de 1993. Però sempre ha sabut que l'art s'ha d'estudiar, pensar i analitzar a peu d'obra. Ha intentat aplicar els seus estudis sobre Miró, Dalí, les avantgardes, el circ i el cinema dels primers temps en exposicions, llibres, vídeos, articles i, sobre tot, classes i debats. Entre 2010 i 2016 presideix l'Associació Catalana de Crítics d'Art, des de la qual va procurar que la veu de la crítica es fes escoltar. L'any 2010 va publicar el llibre de poemes "Pensacions", que també dona nom al seu bloc.

Publicacions

18 juliol 2018

Veure el que no hi és: una vindicació de l’absència

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)