CASCATENG
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)
DAVID G. TORRES
http://www.davidgtorres.net

David G. Torres porta un temps insistint en pensar què va passar en els últims seixanta i primers vuitanta: COUM Transmissions i Chris Burden, Siouxsie i Valie Export, Dead Kennedys i Linda Bengish, Radio Futura i Talking Heads. Com una última batzegada d’utopia, de no importa què facis i com ho facis. A partir d’aquí ha intentat fer algunes coses, exposicions, textos... Sempre ha buscat pensar críticament, al revés, a contrapèl. I alguna vegada, quasi aconseguir-ho.

06 desembre 2013

El Dilema. Olle-Mataix. Foto:Juande­ Jarillo Quin és el dilema queda clar des de l’entrada de l’exposició en el text de sala: que la celebració de la feina feta des dels centres d’art de Catalunya que explica aquesta mostra coincideix amb el tancament o retallada de molts d’ells i, encara més enllà, amb una nova remodelació política del centre que acull l’exposició "Un dilema. L’art contemporani i la inversió en la incertesa", Santa Mònica (després de tants canvis ja no sé com anomenar-lo, Centre d’Art Santa Mònica, Arts Santa Mònica o Santa Mònica a seques).

Així que Jeffrey Swartz, comissari de la mostra, s’ha esforçat per no esquivar el dilema. I la millor manera que ha trobat per fer-ho és afirmar la qualitat dels treballs dels artistes que s’han produït en aquests anys a la xarxa de centres d’art. A partir d’aquí, també ha intentat fer un breu diagnòstic de quins són els principals interessos desenvolupats pels artistes a Catalunya: la insistència en processos analítics i poètics; allò urbà i allò humà; allò domèstic i allò quotidià, i la responsabilitat política i social. Però és un breu intent que queda reduït al text inicial, perquè després hi ha tant d’esforç en assenyalar aquesta puixança i valor de molts treballs que s’ha oblidat de contextualitzar-los.

Hi mínimes referències en les cartel·les a l’origen de molts projectes, el context en què es van donar o breus referències a l’exposició de la que van formar part. I tot just hi ha fulls de sala o cartel·les que expliquin la lògica de moltes peces que sí que ho necessiten. Ho necessita el projecte de Josep Maria Martín (tret que li dediquis l’hora que dura el vídeo), ho necessita el projecte de Democràcia (a conte de què salta aquest xaval entre tombes?) I sobretot els projectes educatius i publicacions d’artistes que requereixen més que una vitrina. Segurament també ho necessitaven Antoni Llena o Francesc Abad que sí que tenen cartel·les explicatives, però: per què uns sí i altres no, quan tots semblen tractats amb un democràtic ús de l’espai? Simptomàticament, per als que vulguin buscar referències, la peça de Francesc Abad és un retrat personal de la precarietat, de la seva, mostrant les nòmines dels seus ingressos que no tenen res a veure amb la seva pràctica artística. Aquest també és el dilema.

Més enllà de la qualitat de les obres, més enllà de tornar a veure Santa Mònica amb les finestres obertes, amb una passarel·la massa anys oculta i de nou airejada respectant la remodelació dels arquitectes, l’exposició queda desarticulada i exigeix un esforç excessiu per recordar els recorreguts temàtics que Jeffrey proposava al principi del text que dóna inici a l’exposició. I no obstant això, ha intentat tornar a un terreny en el què els artistes hi tinguin un espai, que les peces i les propostes siguin aquí. Així, anul·la la tendència tan instaurada a fer de nou un "Llibre blanc de l’art de Catalunya" i al mateix temps esquiva la tendència a les exposicions documentals com "La qüestió del paradigma". Aquí no hi ha paradigma sinó dilema.

Un dilema que té fins i tot el seu símbol: la cèlebre Roulotte de Can Xalant, que durant tants anys va estar a l’exterior d’aquest centre de producció de Mataró, i que ha estat la seva icona, -el símbol d’una etapa en què s’apostava per la producció i el coneixement-, ara és a la terrassa de Santa Mònica, just davant de la Conselleria de Cultura. I ara, aquí, aquest símbol, com se’ls acostuma a passar als símbols en canviar de context, ha mudat de significat. Jeffrey ha assenyalat que ha implicat un gran esforç i salvar molts obstacles portar aquesta roulotte i instal·lar-la aquí. Teresa Sesé, en el seu article sobre la reorientació del centre i obertura de l’exposició, recordava que Antonio Ortega ha insistit en què el problema del Santa Mònica és que està just davant de la Conselleria de Cultura i que el conseller de torn, enlloc de veure altres centres, veu aquest cada dia en arribar al despatx, i pensa què podria fer-hi.

El gest no és només propietat de l’artista, el comissariat també pot estar fet de gestos. De gestos i de compromís. I hi ha moltes maneres d’entendre el compromís. La que visibilitza aquí Jeffrey té a veure amb posar per sobre de tot la necessitat de desenvolupar projectes i contextos de treball. Així, només pot haver volgut situar aquí la roulotte per escarni, vergonya o per a, almenys, recordar a aquells que la veuen diàriament que seguim aquí.


moderació a priori

Aquest fòrum és moderat a priori: la seva contribució no es mostrarà fins que no hagi estat validada per l'administrador del lloc.

Un missatge, un commentari?
  • (Per crear paràgrafs, deixeu simplement unes línies buides.)


A*DESK | contact@a-desk.org