CASCATENG
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)
DAVID G. TORRES
http://www.davidgtorres.net

David G. Torres porta un temps insistint en pensar què va passar en els últims seixanta i primers vuitanta: COUM Transmissions i Chris Burden, Siouxsie i Valie Export, Dead Kennedys i Linda Bengish, Radio Futura i Talking Heads. Com una última batzegada d’utopia, de no importa què facis i com ho facis. A partir d’aquí ha intentat fer algunes coses, exposicions, textos... Sempre ha buscat pensar críticament, al revés, a contrapèl. I alguna vegada, quasi aconseguir-ho.

25 gener 2014

Pisuerguismo és un terme que va aparèixer quan dirigia la revista, "el Butlletí", del Centre d’Art Santa Mònica. El terme en si, que fèiem servir de manera col·loquial per a qualificar cert tipus d’articles, se li va ocórrer (com tantes coses) a Antonio Ortega. Amb ell ens referíem a una certa forma d’edició que regia la publicació: si d’alguna manera un artista que exposava allà tenia a veure amb, posem per cas, una reflexió sobre el cos o l’economia, dedicàvem un article o una sèrie d’articles a parlar del cos com a tema en altres artistes, o de l’economia de l’art, és a dir, ja que el Pisuerga passa per Valladolid...

Una fórmula aplicable a qualsevol àmbit (de fet recull el que es fa des de sempre en periodisme), que tracta simplement d’estirar els temes i les idees, però també d’un intent perquè les idees circulin, s’ampliïn, canviïn de direcció i dialoguin creant discurs. I és una fórmula d’edició o d’escriptura crítica sobre art i cultura que també apliquem a A*DESK. Si al "Butlletí" formava part d’una estratègia per donar contingut al centre, aquí la intenció és una altra. Es tracta d’expandir i aprofundir en temes, de portar les crítiques d’art i els comentaris culturals més enllà, traçant contextos històrics i de discussió.

Aquest pisuerguismo apareix com un autèntic statement sobre determinada manera d’entendre l’escriptura crítica en l’actualitat. D’entrada perquè deixa enrere algunes qüestions que ja semblen antigues. La dicotomia entre opinió i informació queda desbaratada: la segona ja no és qüestió, simplement perquè l’accés a la informació no és una cosa restrictiva en l’era internet, i la primera opera en l’ordre de la discursivitat, del discurs i la discussió oberta.

Si la crítica és detonant, va més enllà de l’hipertext per esdevenir narrativa i així deixa enrere l’espai tancat i molt estret entre l’obra com a cosa en si mateixa i la sensibilitat del receptor, en aquest cas el crític, aquesta crítica feta de pura subjectivitat, a partir del gust, la impressió i la pinzellada. Davant d’això la crítica es pot reafirmar com a gènere literari, però no per un vuitcentista caràcter subjectiu ni per ser autònoma, sinó perquè en posar-se en dubte a si mateixa i aparèixer com un relat obert, capaç de generar connexions, és just el contrari: un gènere híbrid, tolit, fet de pedaços (compartint així interès i genealogia amb el comissariat). I llavors podrem començar a entreveure la crítica com una forma de creació, de producció cultural, de pensament i d’escriptura en contemporaneïtat.


moderació a priori

Aquest fòrum és moderat a priori: la seva contribució no es mostrarà fins que no hagi estat validada per l'administrador del lloc.

Un missatge, un commentari?
  • (Per crear paràgrafs, deixeu simplement unes línies buides.)


A*DESK | contact@a-desk.org