CASCATENG
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)
DAVID G. TORRES
http://www.davidgtorres.net

David G. Torres porta un temps insistint en pensar què va passar en els últims seixanta i primers vuitanta: COUM Transmissions i Chris Burden, Siouxsie i Valie Export, Dead Kennedys i Linda Bengish, Radio Futura i Talking Heads. Com una última batzegada d’utopia, de no importa què facis i com ho facis. A partir d’aquí ha intentat fer algunes coses, exposicions, textos... Sempre ha buscat pensar críticament, al revés, a contrapèl. I alguna vegada, quasi aconseguir-ho.

14 octubre 2013

En una fantàstica entrevista d’Emili Manzano a Santiago Auserón, el cantant de Radio Futura relatava el seu pas per la Universitat de Vincennes l’any 1977 per assistir a les classes de Gilles Deleuze. En ella recorda les matinades per trobar lloc, el fum, l’aglomeració, l’expectació, els gestos de Deleuze, el pensament elèctric, ràpid... I un cartell al fons de l’aula que alertava dels carteristes i al qual algú havia afegit amb retolador un afegitó: "alerta amb els lladres del concepte". Un detall, segons Auserón, molt ’frenchy’.

Aquesta podria ser una bona definició d’allò ’frenchy’: més que la ironia, el sarcasme, o també una ganyota amb sorna que no pot evitar marcar una distància intel·lectual enfront d’un fenomen real, o també més literalment, el retolador a la paret, aquesta cosa décontracté, despentinada, una mica brutota, sense que es noti la intenció, però amb tota la intenció, i, per descomptat, el fum, l’aglomeració i el gest.

Per tot això la gran exposició retrospectiva de Pierre Huyghe al Centre Pompidou em sembla molt ’Frenchy’. El retolador que alerta del concepte és aquí l’absència de muntatge: l’exposició s’ha muntat directament sobre les restes de l’exposició anterior de Mike Kelley. Fins i tot, i heus ací el gest de complicitat ’Frenchy’, s’han oblidat posades algunes cartel·les. Per descomptat que hi ha intenció, dissimulada, de reüll. També hi ha gest, el més evident, l’elegant i famèlic gos blanc amb una pota rosa que es passeja per les sales; també les abelles o les formigues que surten de petits forats de la paret. I hi ha concepte. Encara que no està aclarit ni explicat, i així l’exposició sembla un recorregut per múltiples capítols anecdòtics a través dels vídeos i projectes que Pierre Huyghe ha realitzat en els últims 20 anys i que l’han convertit en l’artista exemplar de la seva generació prenent el relleu de la generació de Sophie Calle i companyia.

S’hi troben els projectes fets als Estats Units, que cal conèixer una mica amb antelació per discernir exactament en què va consistir aquesta interrupció en el real que va provocar una celebració festiva inventada per l’artista en un poble remot. Hi ha el projecte de l’últim Documenta, el benaurat gos i un vídeo que registra el procés de la vida en un parc de Kassel. I hi ha, amagat, com si gairebé no hagués estat res, el cèlebre projecte d’Ang Lee. Però què més hi falta de les coses ’ frenchys’ que hi havia a la classe de Deleuze, segons Auserón? ¿Fum? No hi ha fum, però sí que plou i neva dins la sala, recomponent un cicle vital accelerat. ¿Aglomeracions? Sí que n’hi ha. Em comenta un amic gens ’Frenchy’ que l’exposició és un autèntic fenomen i que hi ha joves que van a passar-hi el dia... La veritat és que un dimecres al matí estava ple de gent, molts joves, que no estaven exactament visitant l’ exposició.

Perquè això sí, hi ha alguna cosa hipnòtica, seductora, envolvent; una mena d’atmosfera que fa de l’exposició de Pierre Huyghe quelcom especial. Aquí està el gran què: entre una exposició feta aprofitant el muntatge d’una altra (i que recorda tant a aquelles intencions inicials del Palais de Tokyo quan no volia parets falses ni muntatges específics sinó aprofitar el que tenia), sense claus ni ajuda per a la lectura dels treballs, els vídeos i projectes de Pierre Huyghe poden semblar una suma d’anècdotes críptiques, però exerceixen una fascinació que impel·leix a preguntar-se per això, a buscar, a seguir mirant i a trobar somriures còmplices quan, enmig d’una sala, la vida apareix de sobte, encara que aquesta tingui la forma d’un gos escanyolit que es rasca les puces.


moderació a priori

Aquest fòrum és moderat a priori: la seva contribució no es mostrarà fins que no hagi estat validada per l'administrador del lloc.

Un missatge, un commentari?
  • (Per crear paràgrafs, deixeu simplement unes línies buides.)


A*DESK | contact@a-desk.org