CASCATENG
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)
MONTSE BADIA
http://www.montsebadia.net

A la Montse Badia mai li ha agradat estar-se quieta, per això sempre ha pensat en viatjar, entrar en relaicó amb altres contextos i prendre distàncies per a poder pensar millor el món. La crítica d’art i el comissariat ha estat una via des de la que posar en pràctica el seu convenciment en la necessitat del pensament crític, de les idiosincràsies i els posicionaments individuals. Com si no podrem qüestionar l’estandardització a la que ens veiem abocats?

06 febrer 2017

Bubble House. Design Studio Chrysalis Revista Playboy, abril 1972, p. 118 / Playboy Magazine, april 1972 © Richard Fish

Tenim un problema amb el sexe. En lloc de considerar-lo un aspecte més de la vida, una cosa natural i objecte de gaudi, comunicació i intimitat, per a la societat actual el sexe és un tabú o bé un element susceptible de ser explotat comercialment. Repressió i/o explotació. Per això és tan important i necessari reivindicar-lo, ja sigui des de posicionaments LGBT com des d’una heterosexualitat crítica amb el present neoliberal.

1000 m2 de desig. Arquitectura i sexualitat és una exposició comissariada per Rosa Ferré i Adélaide de Caters per al CCCB, que es proposa un recorregut per diferents moments de la història en els quals l’arquitectura ha tingut en compte espais específics per al desig. I en aquesta recerca són tan importants les presències com les absències. La forta presència del segle XVIII i l’absència del XIX deixen ben retratats l’esperit del moment. També destaca la precisió de les comissàries a l’hora de delimitar molt bé el seu objecte d’estudi, per exemple, deixant de banda el tema de la prostitució, que hagués obert múltiples vies paral·leles d’investigació.

Un dels grans èxits de l’exposició és el dels destacats, el subratllar determinats moments que és molt pertinent rellegir des de la nostra contemporaneïtat. Ara que des de la teoria crítica, els activismes polítics i l’arquitectura es parla d’espais urbans inacabats i re-apropiats, és fonamental revisar (o descobrir per primera vegada) a Fourier i als situacionistes. Per tant, el valor d’aquest treball curatorial no rau només en la mirada històrica o l’establiment de genealogies, sinó, sobretot, en la seva rellevància actual, en la possibilitat de considerar propostes del passat per poder repensar quin tipus d’espai i de societat volem construir.

En una exposició que té l’arquitectura com a eix principal, l’arquitectura de la pròpia exposició, dissenyada per Sabine Theunissen (habitual col·laboradora de William Kentridge en els seus projectes operístics) és un dels seus atractius, creant seccions i espais que generen un recorregut ple de sorpreses i delits, tant pel seu disseny espacial com pels documents, imatges i referències que van apareixent.

"Pensar sobre el sexe és el major i potser l’únic i autèntic plaer per a tots els mortals", escrivia, l’any 1785, Jeremy Bentham, el mateix que va defensar la teoria de l’utilitarisme, però també el que no va publicar en vida la majoria dels seus textos en els que defensava la llibertat sexual, l’emancipació de la dona i la despenalització de l’homosexualitat. Bentham, el creador del panòptic, l’espai de control per excel·lència que en ple segle XXI és una bona imatge de la societat tecnològica i del big data. Però abans d’arribar a Matrix, el panòptic va ser també recollit a les arquitectures imaginades de Claude-Nicolas Ledoux o al saló de reunions del castell de Silling, protagonista de Les 120 Jornades de Sodoma del Marquès de Sade. Perquè els espais tipifiquen pràctiques i defineixen rols. Al segle XIX, en què la dimensió social de la sexualitat està regulada per l’església o la ciència mèdica, Charles Fourier inventa arquitectures que tenen en compte les passions i contribueixin a l’emancipació col·lectiva. Són els falansteris, on la sexualitat s’integra en la vida de la col·lectivitat d’una manera harmònica i regulada, no hi ha repressió perquè no hi ha culpa, no hi ha monogàmia ni adulteri i hi ha voluntaris eròtics practicants de l’amor caritatiu. Les seves propostes es van implementar al París de les galeries cobertes del Louvre i el Palais-Royal, més tard eliminades amb la reforma urbanística de Haussmann.

Les utopies i la democratització sexual de Fourier van ser recuperades pels moviments contraculturals dels 60 i 70, per comunitats com Drop City a Colorado, la primera comuna hippy rural, una proposta DIY que incloïa les cúpules geodèsiques de Buckminster Fuller i que es vincula a tota una genealogia de projectes arquitectònics i de disseny d’aquests mateixos anys d’Archigram, Ettore Sottsass o Nicolas Schöffer, un artista la recuperació crítica i historiogràfica del qual l’exposició reivindica. Utopia, contracultura, necessitat de repensar-se, anar contra l’establishment... ¡Que n’és d’important revisar la història més recent per veure’s reflectit en ella i poder replantejar el present d’una manera crítica!

1000 m2 de desig té moments brillants, com la incorporació de la investigació de la historiadora de l’arquitectura i professora a la Universitat de Princeton, Beatriz Colomina sobre el paper de l’arquitectura moderna a la revista Playboy. Ja ens en vam fer ressò a l’article que vam dedicar a la feina però ara al CCCB no només es tracta d’esmentar el llit-despatx de Heffner, sinó de veure’l, de poder tocar-lo. I en relació al sexe, l’arquitectura a Playboy s’introdueix com un element de seducció, com és l’apartament de solter del Playboy, per passar a una veritable sexualització de l’arquitectura, que va més enllà dels interiors per actuar com a preceptors, assenyalant exemples d’arquitectura moderna que encaixarien en aquest estil de vida. I és clar, no és casualitat que de cop i volta aparegui Sean Connery com James Bond i un parell de noies amb les que porta a terme un joc de seducció i lluita coreografiada a la casa Elrod. I això ens porta a pensar com, al James Bond més contemporani (el de Daniel Craig), l’arquitectura és un lloc amagat, aïllat i totalment tecnologitzat (soterranis abandonats i inaccessibles que alberguen les oficines dels serveis secrets o grans complexos enmig de deserts llunyans). Però aquest és objecte d’un altre estudi...

I arribem al present. Quin lloc ocupa el sexe en l’arquitectura, a part de les formes fàl·liques que han dominat l’imaginari col·lectiu des del principi dels temps? Les fantasies contemporànies són fragmentàries com el nostre present (i és potser en aquesta part en la qual l’exposició perd precisió). Hi ha espais ocupats, parcs temàtics per a l’amor en els quals està tot pautat; hi ha espais lúdics, cambres fosques que desapareixen al ritme que creix el món de les aplicacions de contactes i hi ha clubs en què la combinació d’espai-llum-so genera un desplaçament del sexe a una experiència col·lectiva equivalent. Magnífic, per cert, el text del catàleg en què Pol Esteve estudia aquest fenomen que neix al Paradise Garage de Nova York i continua en els nostres dies. I hi ha sobretot molt sexe virtual, relacions asèptiques i distants, segures. Hi ha també mentides, la possibilitat d’inventar-noves identitats i els riscos i nous dilemes morals que això comporta. Som responsables dels nostres actes al món virtual? Recentment, l’excel·lent obra El Inframundo abordava aquests aspectes al Teatre Lliure, i, per cert, comptava amb una meravellosa escenografia d’Alejandro Andújar a partir d’espais transparents que representaven el món real i el virtual.

La qüestió subjacent en tots aquests exemples són els interrogants que es plantegen sobre el paper que en cada moment ha jugat el sexe, la importància que se li ha donat i el lloc que ha ocupat a l’esfera pública, a partir dels pensadors, arquitectes i governs que l’han tingut en compte. I també el paper que des dels poders establerts consideren que ha de jugar ara mateix, com a element que cal controlar perquè no s’escapi dels esquemes de producció i consum que regeixen el nostre present.


moderació a priori

Aquest fòrum és moderat a priori: la seva contribució no es mostrarà fins que no hagi estat validada per l'administrador del lloc.

Un missatge, un commentari?
  • (Per crear paràgrafs, deixeu simplement unes línies buides.)


A*DESK | contact@a-desk.org