Estem en un moment de canvis rapidíssims. La realitat supera la ficció pel que fa a generació d’inputs. Vaixells que s’enfonsen, bancs que són reflotats, llocs web que es tanquen, polítics als jutjats, protestes locals que passen a ser globals en segons, projectes abans utòpics que ara reben finançament directament dels seus futurs participants ... alguna cosa està passant, i està passant ara.
En un procés de canvi constant, la crítica (i la crítica d’art més tradicional) no sap com posicionar-se. Necessitem temps! És veritat. Necessitem que ens llegeixin! També és veritat. No interessem a ningú! I aquí tenim els nostres dubtes ... No serà a l’inrevés? No serà que en alguns sectors més tradicionalistes no els interessa el que està passant? No serà que la comoditat del saber com funcionen les coses ha dilapidat bona part de la capacitat crítica i la capacitat d’acció? No serà que el que es tem és que hi hagi altres vies que desconeixem?
La crítica necessita, com no, de l’autocrítica. Necessita replantejar-se constantment també en les seves formes, en la seva comunicació i en el seu llenguatge. I en un món on la criticalitat comença a ser dominant, la crítica no pot perdre la seva capacitat... crítica.
En aquest número publiquem tres nous textos. Lorena Muñoz-Alonso analitza la situació de la crítica després d’un parell d’esdeveniments sobre el tema a Londres. Montse Badia s’acosta a l’exposició comissariada per Kaspar König a Colonia i Oriol Fontdevila analitza l’obra de Perejaume en el context de la Pedrera a Barcelona.
comentario
“La crítica no sap com posicionar-se”, dieu. Tan pel que fa a aquesta afirmació o a d’altres que s’inclouen a l’editorial, el cas és que em venen ganes de comentar-la, des d’un punt de vista però, de més altura que el meu. M’estic referint a l’escriptor José Ángel Mañas que, de manera molt suggestiva i clara ens ofereix quelcom a tenir en compte en el seu article “¿El fin de la dictadura del culturetado?” aparegut al diari El País del día 26.1.12, la qual lectura completa em permeto recomanar.
Comença amb una cita molt oportuna: “ A veces los creadores somos como los osos de Alaska a quienes se les derrite el hielo bajo los pies. Gritamos, pero eso no evitarà que el hielo siga derritiéndose”.
Després de fer un repás del que ha estat la figura de l’artista en les diferents etapes de la història, acaba amb un recordatori de Malraux i Semprún -respecte sempre per la figura de Semprún-, ministres que patrocinaren una política que amb el pas del temps ha esdevingut un luxós dispendi de l’estat del benestar: la política de la subvenció.
“Esta es la situación de la cual salimos”, diu. I just a la sortida ens trobem enfront d’una realitat de la qual molts no s’han adonat i d’altres no volen adonar-se: “La cibercultura o internautismo”, apuntant a l’article l’enfrontament de la còpia lliure i els drets d’autor, el gran debat actual.
I afegeix: “...hace tiempo que asumí que estoy entre los perdedores: las minas tradicionales se están cerrando y yo me cuento entre quienes luchan para defender un anacrónico medio de subsistencia”.
I acaba dient quelcom que crec que és bo reproduir textualment: “Lo que sí quería resaltar es la curiosidad de que, por primera vez en la historia reciente, el colectivo de artistas, vamos a llamarlos clásicos, se han encontrado con una situación descaradamente retrógrada y reaccionaria. Y eso, para quienes están acostumbrados a ser la vanguardia cultural de nuestras sociedades, es una situación insólita e incómoda, de la que no saben como salir. Yo sospecho que será con los pies por delante. Así que vayamos entonando un requiem y esperemos que los vencedores se muestren piadosos. La batalla, tal y como está planteada en estos momentos por los “culturetas” está perdida de antemano”.
Malgrat tot i ben conscient renuncio a la cibercultura. Al costat de “los perdedores”, com Mañas, torno a Rancière... o millor, als nostres primers pares que dibuixaven a les parets escenes de caça que cobejaven. Agafo el carbonet i em disposo a dibuixar un arbre... ¿aviat espècie en extinció?
