El govern espanyol, en la seva versió PSOE abans i PP ara, porta un bon temps marejant amb una nova llei de mecenatge cultural. I tothom a l’espera, a veure si donen ja d’una vegada els incentius fiscals haguts i per haver als més poderosos i així poden, per fi, donar suport a la cultura. Un cop la llei estigui en marxa, apareixeran rics de sota les pedres que han estat molt de temps esperant per ajudar les propostes més independents, els centres de producció, les estructures pensades per a la professionalització dels joves artistes, les plataformes per al pensament crític i serà tot molt bonic, divertit i en 3D.
No és que les grans institucions es quedin, una altra vegada, amb tot el pastís, no és que les persones de diners seguiran guanyant pes en patronats i gaudint de festes ben xules quan els museus estan tancats. No, amb la nova llei tot funcionarà molt bé i tot el sector estarà cobert i tindrem cada un de nosaltres un sponsor de roba: simplement haurem de triar la marca i ells encantats de donar suport a la cultura.
Així que ja podem eliminar tot el suport públic que amb els mecenes que sortiran estarà tot en ordre. Que després resulti que els diners tinguin el seu origen ves a saber on, que hi hagi alguna cosa com el frau fiscal ... nosaltres no ens hi ficarem pas ni serem crítics, que gràcies a la llei de mecenatge ells seran els nostres protectors i, com deia Samuel Eto’o, res de mossegar la mà que et dóna de menjar.
En aquest número d’A*Magazine presentem una entrevista de Saioa Olmo a Roger Bernat, Xavier Acarín escriu sobre la biennal de Whitney a Nova York i José Raúl Camacho sobre Navid Nuur a Matadero a Madrid.
comentario
El dia 22 d’aquest mes de març, llegeixo al diari El País un article de David Trueba que titula “Cultura$”. (Així; amb l’S trencada de dòlar).
Permeteu-me -com intermediari d’ironies- que us en faci cinc céntims -ja que la cosa va de diners-. Diu Trueba: “Cultura es una palabra rimbombante a la que se recurre para exigirte dinero. Si como dijo mi admirado Mencken el patriota es aquel que no se conforma con amar mucho a su país, sino que además quiere cobrar por ello, la cultura sería, aproximativamente, un tesoro personal e intransferible pero a costa del cual todo el mundo quiere sacar tajada”.
Diu més coses. Per exemple: “¿Inversión en cultura? No, salvo que un ladrillo tenga derecho a exponerse en el Prado entre Velázquez y Goya, que quizá”. La idea em sembla exquisida i ell, amb aquest “quizá”, ens anima a no descartar-la. No sé que pensereu vosaltres, però jo crec que resultaria d’allò més actual una instal.lació en el Prado basada en un mur de rajoles amb la inscripció € al mig de cada totxo, com suggerint al visitant interessat un munt de pensaments, dels qual podrien ser-ne exemples el del diner invertit -malversat- en el totxo o del que ha quedat a deure tanta gent, "mentre rates i ratpenats campen pels racons de centenars d’obres deixades a mig fer", frase gràfica i afortunada que he llegit en algún lloc.
Però es que encara diu més de coses gracioses. Exemple: “Cuando a la gente le hablan de cultura identifica a un artista de éxito, por eso la palabra no sirve, porque señala un privilegio que nos han invitado a odiar”. I ho deixo aquí. Sense comentar. Que el lector -si n’hi ha algún- faci la tria: llegir l’article sencer o pensar pel seu compte que també es bo per entretenir les neurones.
És igual, però un comentari més sí que voldria afegir: Llegeixo que la xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya -8, potser 9-, disposaràn de 1.1 milions d’€ -a repartir com a bons germans- que els atorga el Departament de Cultura, sota el principi que “La Generalitat promou i coordina, l’Ajuntament decideix i el centre d’art programa i gestiona... Tots ells fixaran uns objectius quantificables”. La cronista del diari El Punt Avui del dia 23, Maria Palau, que ens ho explica, aventura amb seny que “no cal ser endeví per a comprendre que els centres s’han d’espavilar per captar més i nous públics. Treure rendibilitat a la cultura és, per Mascarell, condició sine qua non per deixar anar el diner públic”.
Qui estigui expectant per l’anunciada llei de mecenatge pot està tranquil; no necessitarem per res els succesors de Mecenes -siguin o no de bona geia- pel que fa a la petita àrea d’aquests centres. Els Ajuntaments, tenint en compte la seva sobrada solvència -econòmica i artística- demostraràn a l’Administració que pot posar el diner a la fresca ja que d’aquí a res presenciarem una desfilada ininterrumpuda d’esdeveniments d’art contemporani d’allò més contemporani que engresqueran a la gent a fer cúes impossibles tot deixant ingressos inimaginables. Al.leluia!
