Molts artistes es proposen explorar els límits del museu, qüestionar la institució o redefinir la pràctica artística. Però, sovint, no és des de les grans visions, sinó des de la simplicitat com es poden posar en dubte totes les categories que a priori semblen inamovibles. Xavier Le Roy a la Fundació Tàpies s’acosta a diverses preguntes clau sobre l’experiència artística.
Bruce Nauman ho va intentar creant passadissos impossibles que posaven l’espectador en situacions de gran incomoditat; Dan Graham va confrontar el públic amb la seva pròpia imatge; Abramovic/Ulay van obligar al visitant a entrar a la sala d’exposició per l’estret passadís que permetien amb els seus cossos nus. Si alguna cosa tenen en comú totes aquestes experiències és el fet que en certa mesura modificaven l’experiència de l’espectador i l’obligaven a comportar-se d’una manera diferent a l’habitual en un museu. Uns anys més tard, Rirkrit Tiravanija, Philippe Parreno i d´altres també van crear situacions noves en les institucions, cuinant o organitzant xerrades. De nou, el canvi en el temps i l’experiència de l’espectador modificaven completament el rol i la percepció de la institució.
Xavier Le Roy ens ofereix aquests dies la possibilitat d’experimentar la Fundació Tàpies d’una manera totalment diferent tant temporal com espaialment. La "Retrospectiva" que proposa prové de l’experiència retrospectiva dels intèrprets en relació a alguns solos de les seves coreografies. Sense vídeos, objectes ni documents desactivats (a excepció d’un dels espais), les sales buides de la Fundació estan ocupades per sis intèrprets que recreen fragments, inicien una conversa amb el visitant i li expliquen aspectes de la seva experiència personal en relació a la peça. En realitat, la simplicitat amaga un mecanisme una mica més sofisticat en el qual la posada en escena contempla no només les tipologies dels solos que s’evoquen i allò que s’explica, sinó també les entrades i sortides dels intèrprets en relació a l’entrada de nous visitants o l’equilibri entre els aspectes més interactius i els performatius.
Com a visitant o espectador, els codis són clars tant en un espai d’exposicions com en un teatre. Però què passa quan els codis s’intercanvien? Doncs que temps i espai es veuen totalment alterats. No hi ha cartel·les, ni textos explicatius, és únicament la vivència del que se’ns explica i el com ho incorporem a la nostra experiència el que genera una nova percepció en relació al treball de Le Roy i en relació a la pròpia institució. Despullats de teories, prejudicis o cuirasses, el visitant es veu confrontat a una experiència real. I, en aquest sentit, no pot deixar d’aparèixer la referència a Tino Sehgal, a qui A*DESK va dedicar un article fa temps i qui, per cert, va formar part de la companyia de Le Roy en diversos projectes. A les "situacions construïdes" de Sehgal pot passar que els guàrdies de seguretat del museu realitzen estranyes coreografies, que diverses parelles vagin recreant petons cèlebres de la història de l’art o que el visitant sigui preguntat per un nen sobre què creu que és el progrés.
A "Retrospectiva" podem saber què feien els diferents intèrprets en el moment en que Xavier Le Roy presentava alguna de les seves coreografies i podem dialogar sobre la nostra pròpia experiència. L’obra acaba fent-se a partir de les interpretacions, el temps i el propi espectador, és el resultat de la interacció entre públic i intèrpret. Des de la simplicitat i el contacte directe es redefineix què és l’obra i quins són els papers d’artista, espectador i intèrpret.
Pot sonar a tòpic, però és cert que vivim un canvi de paradigma. Existeix un conflicte entre la visió patrimonialista de l’art, d’aquells objectes i documents que cal preservar i una altra aproximació que respon a un canvi en les maneres de produir, distribuir, presentar, percebre i, per descomptat, preservar i col·leccionar. Tino Sehgal és present en el circuit artístic, però no permet que els seus treballs es comercialitzin de manera tradicional. Prima l’experiència present per sobre de la memòria. Des de la coherència, redefineix les convencions del mercat per evitar caure en el mateix parany que els conceptuals. Xavier Le Roy presenta les seves coreografies en teatres i també en el circuit artístic. Dóna pes a la presència, l’experiència i la representació. Els registres documentals són això, documents per ser consultats, no comercialitzats. Les preguntes resten pendents: quin és el paper de la institució?, de l’espectador?, de l’obra/la peça/el treball?. Propostes com la de Le Roy i d´altres posen en joc tots aquests interrogants.
comentarios
Alguns dels trets principals del comentari de Badia pel que fa a l’exposició que comenta, podrien ser els següents:
Experiències diferents d’allò habitual en un museu o institució.
Els registres documentals són això, documents per ser consultats, no comercialitzables.
Les preguntes resten pendents: quin és el paper de la institució?, de l’espectador?, de l’obra...?
És igual, però en un eventual intercanvi dialèctic fóra interessant recordar una altra “experiència diferent de l’habitual en un museu”; tan diferent, que els figurants o intèrprets no eren humans sinó gallines. Badia ben segur que se’n recordarà de Raport 2001, “la gran fira internacional d’art contemporani” celebrada a Barcelona i dissenyada per qui llavors era Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, l’ínclit, avui honorable, Ferran Mascarell. (A la qual gran fira ja m’hi vaig referí en un comentari l’octubre del 2011, arràn de l’article de Rosa Naharro “Pot l’art deixar de ser útil?” -en un altre i per un altre context)-.
Encara conservo la butlleta informativa del Palau de la Virreina, que pel que fa a la instal.lació del vestíbul -fetor inclosa (era el mes de juliol)-, deia: “Es tracta d’una torre-galliner, amb gallines, galls i pollets dissenyat com una llar feliç amb menjador, sofà i aparell de televisió. La trobada pretén constituir un punt, mes que no pas de trobada, de trobades per menjar, dialogar, intercanviar i reflexionar, entrar o sortir del mercat, passar per allà o activar-se”. Ho trec a col·lació perquè aquesta instal·lació -com les altres demostracions repartides per diverses contrades i institucions de la ciutat quasi bé tan lluïdes com aquesta però sense gallines-, tenia de bo que res no es comercialitzava. Però ai las!, l’èxit de l’esdeveniment va ser tan notable, que, malgrat que estava programat amb caràcter trianual, no s’ha repetit.
Una altra cosa. La comentarista es pregunta, “quin és el paper de l’obra”. Personalment, per moltes voltes que li dono -i interpreto que Le Roy i companyia, vist el que fan, m’estan donant la raó-, em sembla que ens trobem en un carreró sense sortida. I en un carreró sense sortida solament et queda una opció: tornar cap a l’entrada, on l’art queda dissolt en la trivialitat de la vida quotidiana, amb la seva vastíssima panòplia d’activitats de qualsevol tipus fins a l’inimaginable, incloent-hi aquestes “coreografies” de la Tàpies, que, entre altres significats, finalitats o funcions que els puguin ser atribuïdes, entenc que serveixen per combatre l’avorriment, xacra d’efectes devastadors.
“Vivim un canvi de paradigma”, diu Badia. Però malgrat el canvi hi ha qui espera “que en l’art del futur conviuran les formes tradicionals d’expressió artística amb les noves formes digitals i virtuals, i on la figura de l’artista tradicional serà ampliada cap a artistes interdisciplinaris i multidisciplinaris que col.laboraran amb profesionals de diferents disciplines, en col.lectius diversos, anònims o no, com ja succeeix ara. La complexitat, la hibridació i el mestissatge seran habituals en les noves formes de creació”. (“El futur és ara”, Manuel Guerrero, La Vanguardia, Cultura/s de 18.1.12).
És igual, però permeteu-me finalment al·ludir a David Trueba, que en el seu article”Compromiso”, publicat a El País de 27.3.12, diu: “Un artista comprometido se ha convertido en un artista paròdico... en un mundo en el que lo que cuenta son las listas de ventas, la popularidad y la versión más utilitarista del éxito”. I tocant aquest punt, la jove comentarista Maria Palau, en el seu article “Tàpies, un artista baratet”, aparegut al diari El Punt Avui de 8.3.12, apunta: “Però quina llàstima, i perquè no dir-ho, quina paradoxa, que malgrat el reconeixement mundial, el nostre gran artista català no ha aconseguit entrar mai en el ranking dels artistes més ben valorats del mercat de l’art”. Un veritable exercici d’aclaparador progresisme i exemplar conreu de l’hortet de casa.
Sembla evident que és precisament al bell mig de l’escandalós domini d’allò mercantil on adquireixen sentit “obres” com les de Le Roy, Sehgal i els altres. I mentrestant la població de les abelles pol.linitzadores, segueix minvant...
Benvolgut Manel Navarro,
Des d’A*DESK creïem que és important poder discutir sobre art, encara que els punts de vista no sempre coincideixin. Sabem que moltes propostes d’art contemporani no són sempre ben enteses i, per descomptat, no totes les propostes d’art contemporani tenen el mateix nivell d’interés ni d’honestetat.
No comentarem en detall els projectes que menciona, però sí que sembla important especificar que dins del món de l’art hi ha diferents circuits i diferents maneres d’entendre i concebre la pràctica artística. La diversitat és fonamental en qualsevol ecosistema i l’art contemporani no és diferent. Tan important és que existeixin pràctiques artístiques absolutament tradicionals, com que hi hagi propostes rupturistes que s’interroguin sobre les coses (de l’art i del món) i que s’atreveixin a fracasar també.
El paper que el mercat juga en tot això és el d’un element més que determina certes dinàmiques (hi ha una qúestió d’oferta i demanda, també) però que no escriu la història del art (encara que sigui la del present). No sembla tan crucial anar contra el mercat o donar-li el rol del dolent de la pel·lícula, però sí que és fonamental conéixer els mecanismes i sobretot no permetre que sigui aquest qui decideixi.
La proposta de Xavier Le Roy ens sembla una d’aquestes que posa en evidència certes dinàmiques i que planteja interrogants, i ho fa precisament emfasitzant un dels aspectes que de vegades és més complicat en art: la comunicació. La seva proposta no és en absolut críptica ni autoreferencial, sinó que emfasitza l’experiència i la comunicació, per això ens ha semblat tan rellevant.
Agraeixo a la revista la publicació del comentari i encara més la resposta. Fa que em senti correspost i acompanyat. Les discrepàncies, si n’hi han, són anècdota.
Tres breus apuntaments.
a) Què s’ha de fer perquè tots els homes participin dels bens culturals, si al mateix temps la cultura dels especialistes es fa cada vegada més inaccesible i complexa? (Oriol Domingo, La Vanguardia 7.12.08).
b) La diversidad és fonamental en qualsevol ecosistema. Però com a requisit indispensable és necessària la interacció entre les poblacions de materia viva. Cal acceptar que és un fet la convivència, però no hi ha “interacció” possible entre una performance (art contemporani actual) i una obra d’Antonio López (igualment art contemporani actual). Diversitat sí, peró interacció, no. Falla l’ecosistema. La gent es desorienta i fuig. Per això li dono la raó a Miquel de Palol quan diu: “La socialització de l’art ha fracassat, perquè els beneficis de la seva peripècia són invisibles per la població i per la seva consideració pública. Un cop l’ha tingut a l’abast, el primer que el públic ha fet amb l’art és menyprear-lo”. (Diari Avui, 8.4.04).
Diu: “De vegades el més complicat en art és la comunicació”. Per mi, en un fet artístic que mereix aquest qualificatiu, sempre hi ha comunicació. Exemple: Un barret o una espardenya confeccionats amb excel.lència. I subratllo l’expressió “excel.lència”. Naturalment dono per bona la definició segons la qual art és també “la qualitat inherent a tota labor ben realitzada”. (Herbert Read).
Pel que fa al mercat, afirma “que és fonamental no permetre que sigui el mercat que decideixi”. Això és possible? Jo quan sento la paraula mercat apreto a còrrer. És compulsiu tot i sabent que en depenc (que en depenem).
