Donar el salt de cultura a indústria cultural suposa oblidar massa camps. Indústria cultural implica rendibilitat d’acord amb una estructura industrial. És a dir, beneficis i sistema econòmic com a material definidor. Oblidar que existeixen una sèrie de paràmetres de difícil avaluació instantània significa perdre opcions per al futur i, també, opcions per al passat.
El futur, això que cada vegada sembla més llunyà. Això que cada vegada sembla més difícil d’assumir. La suposada falta d’opcions, l’emergència constant que obliga a no poder pensar més enllà de l’avui, la incertesa general i la cosa dels resultats no donen, de moment, massa vies a la imaginació i a les possibilitats d’escapada. O potser les donaran totes ja al final de la caiguda.
El passat, això que ens serveix per ressituar el nostre lloc i temps. Sense la opció a repensar el passat difícilment podrem entendre el nostre present. També la velocitat, i els desitjos imperials, es mengen l’opció a un diàleg crític i pausat sobre els múltiples orígens, com si fos tabú tocar segons quines coses a aquestes alçades de la història, com si no aprenguéssim a valorar les posicions crítiques com a definidores d’una societat madura.
I l’art. Què fer amb l’art. Doncs en aquest número d’A*Magazine presentem tres aproximacions, tres opcions, tres camps en els quals discutir, dialogar i repensar des de l’art. Paloma Checa s’acosta a "Pacific Standard Time", un projecte que neix amb la pretensió de modificar la història. Verónica Escobar analitza "Estilo indirecto", una exposició que ens parla d’utopies i projectes desestimats. I Sonia Fernández Pan s’acosta a la relació entre art i política i les seves paradoxes constants.
Fer un pas enrere perquè un lloc tingui pes en l’actualitat. Los Angeles lluita amb la seva pròpia imatge construïda, amb les indústries que han marcat l’esdevenir de la ciutat, per intentar incorporar-se al discurs crític, artístic i cultural de la realitat nord-americana i, per tant, global. Un pressupost d’uns deu milions de dòlars per a un projecte que busca redefinir una marca, reapropiar-se de la idea d’una ciutat.
Una exposició que proposa un viatge a possibles futurs passats. En un moment de necessitat d’idees, de projectes, de plans i de desitjos, l’exposició "Estil Indirecte" ofereix exemples del que no va sortir però que segueix tenint validesa com a possibilitat, com a opció i com a punt de partida per dialogar sobre la unidireccionalitat del nostre present.
Política, art, realitat, discòrdia i ficció. En un context social, i global, on la incertesa econòmica i política dominen el dia a dia és pertinent preguntar-se sobre el paper de l’art, sobre la connexió amb la política i amb l’esfera del capital. Quines pràctiques artístiques són polítiques? Com es defineix la política en art?
