Estem en un moment de canvis rapidíssims. La realitat supera la ficció pel que fa a generació d’inputs. Vaixells que s’enfonsen, bancs que són reflotats, llocs web que es tanquen, polítics als jutjats, protestes locals que passen a ser globals en segons, projectes abans utòpics que ara reben finançament directament dels seus futurs participants ... alguna cosa està passant, i està passant ara.
En un procés de canvi constant, la crítica (i la crítica d’art més tradicional) no sap com posicionar-se. Necessitem temps! És veritat. Necessitem que ens llegeixin! També és veritat. No interessem a ningú! I aquí tenim els nostres dubtes ... No serà a l’inrevés? No serà que en alguns sectors més tradicionalistes no els interessa el que està passant? No serà que la comoditat del saber com funcionen les coses ha dilapidat bona part de la capacitat crítica i la capacitat d’acció? No serà que el que es tem és que hi hagi altres vies que desconeixem?
La crítica necessita, com no, de l’autocrítica. Necessita replantejar-se constantment també en les seves formes, en la seva comunicació i en el seu llenguatge. I en un món on la criticalitat comença a ser dominant, la crítica no pot perdre la seva capacitat... crítica.
En aquest número publiquem tres nous textos. Lorena Muñoz-Alonso analitza la situació de la crítica després d’un parell d’esdeveniments sobre el tema a Londres. Montse Badia s’acosta a l’exposició comissariada per Kaspar König a Colonia i Oriol Fontdevila analitza l’obra de Perejaume en el context de la Pedrera a Barcelona.
La crítica de l’art sembla ser aquest context en permanent crisi, en dubte constant sobre la seva necessitat i la seva funció. En una situació on els poders econòmics són encara més poder, en un moment on les grandíssimes institucions poden seguir creixent i els altres poden desaparèixer, en un moment on les distàncies entre mercat, institució, comissariat i independència semblen més que relatives és important estar atents a la reflexió sobre què s’espera de la crítica i què vol fer la crítica amb les seves limitades possibilitats d’acció.
Kaspar König es jubila i ho fa amb una exposició col·lectiva al Museu Ludwig de Colonia, la institució que ha dirigit durant dotze anys. Amb "Before the Law", König torna a fer una declaració de principis: l’art ha de parlar sobre els grans temes, més enllà de les circumstàncies. I el tema és, en aquest cas, la condició humana.
L’espai artístic de La Pedrera, a Barcelona, presenta una exposició de Perejaume. Si ja el 1999 el MACBA li va dedicar una retrospectiva, el moment actual rep el treball d’un artista que es mou entre el llenguatge, el paisatge, la poesia i s’interpreta des d’un nacionalisme caricaturista. El salt de l’art conceptual a l’enginy és, a vegades, complicat.
