La velocitat amb què se succeeixen els esdeveniments està gairebé posant en dubte una eina com Twitter. Les bombes informatives cauen una rere l’altra, els temes a tractar duren cinc minuts fins que arriba el següent i saltem al nou, que l’anterior ja ha quedatt desfasat. O s’opina ràpid o es perd el torn. Encara que, al final, el que és perdre es perdrà tot. Qui sap. A Twitter l’arxiu no interessa.
En aquest context de velocitat, Damien Hirst té els seus cinc minuts. Se’ls guanya amb el control de les eines de difusió de la informació, utilitzant les paraules (o la manca d’elles) adequades per tal que la seva cosa no sembli massa complicada i pugui entrar en les maneres de comunicació habituals. Geni, boig, provocació, art i diners. Sense oblidar home i blanc.
Després tocarà veure la capacitat del sector art per articular un debat interessant, discutir idees clau o no tan clau sobre què suposa l’art avui, els seus rols, processos i la seva recepció. Idees que, també, obliguen a repensar el tipus de contacte amb els visitants de les exposicions: si la comunicació és com és, si el llenguatge dominant és el dels media, què fer amb les exposicions? Ha de jugar l’exposició amb les mateixes paraules? És l’exposició un context per a altres tipus d’aproximació? Seran les exposicions que no segueixin els cànons definits pels media considerades informació?
Hirst, exposicions, contacte i formats. I, a l’altra banda, propostes que busquen altres ritmes o parteixen d’una altra idea del que és un impacte. És important que l’espectre sigui ampli, que existeixin diverses possibilitats. Res és excloent, encara que alguns siguin visibles i els altres invisibles. En aquest número d’A*Magazine presentem tres situacions. Alba Mayol s’apropa a l’enrenou de Damien Hirst a la Tate Modern, Haizea Barcenilla analitza el simposi al voltant del significat del públic en art realitzat recentment a Bilbao de la mà d´ENPAP i consonni, i Oriol Fontdevila s’acosta a una proposta de dos temps i emplaçaments per part de Job Ramos al Bòlit de Girona.
Damien Hirst a la Tate Modern. La suma d’aquests dos elements és una de les millors definicions del que és un blockbuster en art contemporani. La persona i el lloc. Milers de preguntes, comentaris, anàlisis, ràbia continguda i menys continguda apareixen en el moment que Damien Hirst més ho necessita. Si Dalí controlava els mitjans amb les seves frases carregades i el seu bigoti, Hirst ho fa amb el capital i un posat voluntari de gamberro gairebé estúpid.
Sota el títol de "Going public, telling it as it is?" la xarxa europea de productors d’art públic ENPAP va presentar a Bilbao el seu primer programa públic. Un títol narratiu, amb una sèrie d’implicacions que desvetllen les línies de treball, els dubtes i els reptes als quals s’enfronten les productores d’art públic en una Europa que veu reduir els comuns a marxes forçades.
Bòlit presenta un projecte de Job Ramos dividit en dos espais: Per una banda una exposició amb objectes que neguen l’element documental que a vegades volem otorgar a l’art. Per l’altra, Ramos situa l’espectador d’art a l’escenari d’un teatre per tal que després entri a l’espai que hi ha just a sota on experimentar una obra que no sabem si es representa o està enregistrada. Sons i control, desde les referencies a una ràdio amb càrrega política fins al teatre de les relacions del dia a dia.
