Doncs ja som al número 100 d´A*Magazine. Hem entrat en la tercera xifra, cosa que ens obligarà a canviar alguns elements de programació del web per tal que funcioni millor. La veritat és que no pensàvem arribar a aquesta xifra, tot i que potser seria més adequat dir que la veritat és que no pensàvem en el futur. A*DESK funciona en present, funciona amb un ímpetu i cert caos que demana de la distància curta. Arribem al número 100 i fem com si no passés res, seguim igual. Amb la mateixa inseguretat que al primer número.
Moltes persones han escrit aquí, la rotació de noms ha estat important. I, de moment, així seguirem. No hi han tantes plataformes que obrin les portes a noves veus, que s’entenguin com a espai per a la crítica però que acceptin que també és important una renovació. De vegades ens equivoquem, però sempre intentem créixer i aprendre, parlar sobre els textos i l’edició, sobre els lectors, parlar sobre art i el seu sistema. Dialogar i proposar, equivocar-se però ser conscient d’aquesta possibilitat.
I, encara que a priori sembli contradictori, a A*DESK estem contents de veure que el treball i els diàlegs que es materialitzen en els textos presentats (i que paguem) es repica en altres llocs a la xarxa. Per ser una plataforma de producció de continguts que afecti, el ressò dels continguts és important. Així que donem les gràcies a tots aquells companys de viatge que, a més de llegir-nos, reprodueixen els nostres articles per a altres lectors.
En aquest número d’A*Magazine publiquem textos que vénen a ser el que som: una sèrie de preguntes i intents d’anàlisi d’allò artístic, les estructures, les seves formes i les seves idees. Verónica Escobar escriu sobre nostàlgia i mercat, Paloma Checa sobre emoció i Warhol, Andrea Pacheco apunta a Amèrica Llatina donant resposta a un text anterior de Marti Manen, i Ángel Calvo presenta la preocupant situació de l’art a Galícia.
La relació entre el mercat i la imatge no-digital revela una interessant paradoxa: un món tecnòfil dominat per una nostàlgia analògica. L’obsessió pel passat domina bona part de les tendències culturals i les modes consumistes del moment. On neix aquesta atracció per allò obsolet?
Les Polaroid de Warhol, com a sistema per mantenir l’emoció i el record, cobren una nova vida en l’actualitat. La seva difusió en diversos centres d’art i museus en el món respon a la voluntat de l’Andy Warhol Foundation per tal que l’artista segueixi sent un dels definidors d’una època que és també la nostra. A Madrid, Warhol té ara una presència múltiple.
L’anomenada "marca Espanya" va perdent pes a Amèrica Llatina. Si tradicionalment les relacions culturals han estat marcades per un passat colonial, en aquest moment la situació és encara més complicada -si podia ser-ho més- amb posicions fortes que defineixen l’esdevenir cultural i artístic, així com molts possibles plans.
La crisi serveix com a excusa per desmuntar el sistema de l’art i la cultura. Les xarxes de biblioteques, els museus i centres d’art, pateixen si no passen a ser comparses i màquines propagandístiques. Galícia, lloc que va reformular una xarxa interessant al voltant de la cultura, observa com tot se’n va en orris. La precarietat s’institucionalitza i el futur és cada vegada més incert.
