close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

20 gener 2012
És Barcelona una capital de l’art contemporani?

David G. Torres

Ahir coincidien diverses activitats relacionades amb art a Barcelona: la presentació d’ARCO, la primera sobre una sèrie de conferències a propòsit de Miró a la seva fundació … I una activitat patrocinada per La Vanguardia a CaixaForum que volia reflexionar sobre el dinamisme artístic de la pròpia ciutat , on participaven Nimfa Bisbe, Joan Fontcuberta i Bartomeu Marí: “És Barcelona una capital de l’art contemporani?”. Una pregunta que et deixa glaçat. Com deixen glaçat les xifres que d’inici i a boca de canó va deixar anar Fontcuberta: a l’informe que sobre l’estat de l’art havia realitzat l’associació d’Artistes Visuals de Catalunya fa uns anys resulta que un 43% dels artistes facturen menys de 3.000 € a l’any de la seva activitat i un cinquanta i pocs menys de 6.000 €. Així no hi ha panorama artístic ni res que s’hi assembli. Oblidant que sobre altres agents de l’art (comissaris o crítics) ni tan sols hi ha xifres. A primer cop d’ull la primera conclusió és que no hi ha motor laboral, no hi ha professió. A continuació es van citar els dèficits de sempre: l’educació no està a l’alçada, no hi ha formació de públics, la premsa no fa cas o només atén escàndols, la crítica (ja ha quedat clar, ni tan sols hi ha xifres sobre la seva activitat) no existeix, estem en mans del vaivé dels polítics perquè no hi ha polítiques culturals amb vista i basades en l’interès general (el tema Canòdrom flotava en l’aire) … Josep Massot, de La Vanguardia, que moderava l’acte va instar a Bartomeu Marí a revelar el pla que el Macba ha realitzat per l’Ajuntament i Generalitat sobre el futur dels equipaments artístics de la ciutat. Caldrà esperar al 7 de febrer quan es donarà a conèixer. Potser hauria estat més útil ajornar la trobada un parell de setmanes.

També es va parlar de la pesada llosa de la internacionalització. De nou molts culpables i moltes preguntes en l’aire: per què no hi ha galeristes de Barcelona a fires internacionals? per què no hi ha artistes a biennals internacionals? Encara que aquestes preguntes o inquietuds llançades a l’aire en el fons semblaven rebotar com un boomerang: on es compra, quins artistes i a quines galeries? A qui s’exposa? I rebotaven, perquè el públic sí que va exigir més activitat a les institucions.

Això de la internacionalització és ja pesat. Bartomeu Marí va donar una dada curiosa: “Arxiu universal” va ser una exposició que no va itinerar i que no va tenir catàleg, amb algunes peces que només es van poder veure aquí, i això va provocar la recepció de públic d’altres llocs que van venir a Barcelona a veure justament aquesta exposició. Per a què viatjar a Londres a veure coses que després puc veure a Barcelona? I aquesta és la clau en forma d’una altra pregunta que rebota: què fem? Què oferim? Si és que anar a algun lloc a veure coses té alguna cosa a veure amb l’art. Fontcuberta va acabar la seva intervenció esmentant internet i que les maneres de distribució del coneixement estan canviant, així que potser no tingui gaire sentit parlar d’institucions artístiques. Al cap i a la fi una mirada a la platea desvetllava una mitjana d’edat per sobre de la quarantena. Una cosa que hauria de fer preguntar als organitzadors sobre l’interès de l’esdeveniment.

No hi ha crítica, els mitjans no fan cas, els polítics són efímers … Kennedy exigia als americans que no preguntessin què podia fer Amèrica per ells sinó que podien fer ells per Amèrica. Una altra pregunta que rebota: què fem? I, què fan? No n’hi ha prou amb llençar pilotes fora.

http://www.davidgtorres.net

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)