Fundat per Victor Jou, és un lloc on els músics es poden trobar per assajar, es creen nous grups, i poden realitzar gravacions. Treuen el segell discogràfic Edigsa Zeleste, una escola de música i una agència de contractació, tot això porta irremeiablement al renaixement del rock català.

Entre 1969 i 1982, va ser el bar on comencen a tocar músics que després van a Zeleste, com Rocky Muntañola, entre altres. El Bar l'Enagua és un lloc de contracultura i música en viu, on comencen moltes de les llargues nits.

Fundat l'any 1869, fou una entitat representativa del moviment dels ateneus populars impulsats per la societat civil catalana. Durant els seus anys d'activitat ha estat focus de creació i difusió cultural, d'obres teatrals i de manifestacions musicals. Als 70, el Casino La Aliança del Poblenou va jugar un paper actiu en donar a conèixer artistes de la Nova Cançó.

Eren l'àgora de la contracultura barcelonesa, era el lloc on quedar, on fer plans, parlar de projectes, reivindicar, manifestar-se (la vaga d'actors hi va tenir lloc), exposar-se (les desfilades d'Ocaña), divertir-se. Era el ritual on confluïa tot. Els bars de la zona (Bars - Zurich, Moka, American Soda, Pizzeria Rivolta, Café de la Ópera, Drugstore Liceo, London, Café de Brasil, Hotel Orient, Cosa Nostra, Bodega Bohemia, La Paloma, Jazz Colon, Les enfants terribles) eren els llocs de trobada obligats.

Va ser un lloc on es barrejava la transgressió, el glamour i la intel·lectualitat. Oferia una programació de cabaret amb transformistes, cantants i actors que tenien molt a prop al públic. Estava impulsat pel col·lectiu Roba Estesa i es va inaugurar el 24 de novembre de 1978. Cabaret i música en viu anaven de la ma. Entre altres, hi van actuar Lindsay Kemp, Christa Leem, els Colombaioni, Tortell Poltrona, Loles León, Gato Pérez i Oriol Tramvia.

Les matinals del Festival de Música Progressiva al Saló Iris (a on es celebraven velades de boxa i lluita lliure) van ser molt populars entre la gent jove. Més tard, el Festival va tenir lloc a Granollers (1971) i a Sallent (1972) on es ven celebrar sis hores de música progressiva.

El lloc on es podia comprar roba, llibres, discos... que definien una altra manera de viure.

S'instal·len Onliyú i Els Joglars

Va ser assentament contracultural, que tenia l'estació dels ferrocarrils i el bar com a punts de trobada. Al casino es van dur a terme moltes activitats culturals i creatives i, amb el temps es van desenvolupar moviments cooperatius, escoles bressol, etc.

Ubicada prop del Parc Güell, al barri de La Salut, la Miranda va ser una comuna on vivien persones amb ideologies d'esquerres. Una d'elles va ser el poeta Pau Maragall.

Pepe Otal, que tenia un teatre de marionetes a Villa María, al barri de Vallcarca (1973-74), després es va instal·lar a un edifici que va ocupar a la Barcelona, on va instal·lar-se amb un grup d'amics i col·laboradors.

Pepe Ribas, Xefo Guasch, fotògraf i estudiant de arquitectura funden La Ceca, al Born, on comparteixen espai amb alguns dels futurs membres del Col·lectiu Video-Nou, una cooperativa de vídeo independent i un dels col·lectius llibertaris més actius de Barcelona en aquells anys.

Va ser una comuna que va funcionar al Tibidabo, entre els anys 1976 i 1982, on vivien professors, periodistes, metges, estudiants, militants o exmilitants de grups d'esquerres i que vivien a partir d'un concepte de família no nuclear i de criança compartida.

Va ser una publicació que es va concretar en tres butlletins (el darrer publicat al 1976) orientada a donar suport a persones afectades per la Ley de Peligrosidad.

Al pis llogat per Montesol es retroben Nazario, Miquel Farriol i Javier Mariscal i segueixen publicant en un estat d'efervescència creativa, festes i underground.

Nazario, Javier Mariscal, Miquel Farriol, habituals del bar London funden una comuna al carrer Comerç, amb el nom de El Rrollo com a col·lectiu. Editen el primer número de la revista El Rrollo Enmascarado que posa les bases del que ells mateixos van definir com a underground ibèric. La presentació clandestina del còmic La Piraña Divina de Nazario al festival Canet Rock origina el segrest del còmic per part de la policia i el desmantellament del pis de Comerç. Mentre alguns dels membres van a Eivissa, Nazario torna a Huelva.

És un edifici dissenyat per Oscar Tusquets i Lluís Clotet, de manera experimental per fomentar que els veïns socialitzessin. Es va construir entre els anys 1966 i 1970. La façana destaca pels diferents volums i elements decoratius. Els espais no eren massa grans però es caracteritzaven pels seus desnivells i diferents trams d'escales dins d'un mateix pis. Promogut per la família Briongos, s'ubicava al barri del Guinardó (al carrer Gènova cantonada amb Bruselas). Hi van viure Pau Maragall, Joan Brossa, Marta Pessarrodona, Anna Briongos, Victoria Combalía, Victor Jou (més tard fundador de la sala Zeleste) i Xavier Sust, entre altres. La música, les festes i els sopars comunitaris eren habituals.

Una de les primeres comunes coneguda, va ser la de Pau Riba i Mercè Pastor al Tibidabo al 1969. La policia la va tancar al 1970 i la parella es va mudar a Formentera

Apareix a l'octubre 1974 (impulsada per Pepe Ribas, Toni Puig, Ana Castellar, Quim Monzó, Luis Racionero, Albert Abril, Claudi Montañá, dissenys de Cesc Serrat) . El primer número es presenta el 23-4-1976 a La Rambla. La redacció al carrer Aribau era un punt de trobada. La revista experimenta tres etapes diferenciades: de l'octubre del 1974 al juny del 1975 és una etapa pop i underground; del setembre del 1975 al novembre del 1976, és el que Pepe Ribas anomena etapa freaks. Sorgeixen els grups de treball de temes concrets, com antipsiquiatria, ecologia, cinema super 8, naturistes, sexualitat lliure, etc. ). Entre els anys 1976 i 1978, els grups de treball es transformen en col·lectius i es vinculen als moviments llibertaris. Al juliol del 1977 tenen lloc les Jornades Llibertàries al Parc Güell, al Saló Diana i als Ateneus Populars. Entre setembre del 1978 i maig del 1980 és una etapa de moviments socials (sindicals, ràdios lliures, insubmisos, liberació gay, autonomia obrera...).

Amb el subtítol "La revolución proletaria y el renegado Kautsky" va ser una revista editada per Bruno Montané i Roberto Bolaño l'any 1977. El mateix any, Bolaño publica Montón de estrellas fracasadas, un recull de la seva obra poètica (1975-1977)..

Va ser una revista de premsa contracultural i còmix underground publicada a Barcelona per “Producciones Editoriales” entre 1974 i 1980, el fill petit de la família, Juanjo Fernández, la va dirigir. Va ser una revista que es va transformar a passes agegantades, primer donant cabuda a dibuixants, fotògrafs i il·lustradors com Ceesepe, Nazario, El Hortelano, Montxo Algora, Ouka Lele, García-Alix, Peret, Pérez Sánchez i, més tard, obrint-se a altres formes culturals, com va ser el punk-rock. Pau Maragall amb el pseudònim de Pau Malvido escriu alguns articles de referència pel pensament contracultural. Un d'ells "Nosotros los malditos".

Va ser un setmanari musical, de difusió nacional, publicat a Pamplona entre 1968 i 1979 i, posteriorment, a Barcelona, fins al 1984. Va informar i opinar principalment sobre música pop i rock.

Revista de l'escola Eina.

Dirigida per Angel Casas, 1974, centrada en la música destacà, entre altres, pels articles de Claudi Montañá sobre els moviments underground. Va ser el un punt de referència pels amants de tota mena d’estils musicals, ja que s’hi podia trobar en un mateix número articles sobre Lou Reed, Lluis Llach, Tangerine Dream, Raimon, Nico, David Allen, Deep Purple, Sisa, Santana, Pau Riba, Rolling Stones, Bob Marley, Bruce Springsteen, King Crimson, Maria del Mar Bonet, Robert Wyatt, David Bowie o Elton John, entre altres. Es publicaren articles i critiques de discos de la música “laietana” que tot just començava en aquells anys, i també sobre els músics i grups que just abans van ser pioners: la “música progressiva” Destaquen les editorials de Àngel Casas, on parla de la actualitat del moment, la situació del país, de la censura post-franquista, dels problemes per sobreviure dels musics locals, de les prohibicions i les multes, imposades per les autoritats.

Durant la celebració de les Jornades Llibertàries, la revista Ajoblanco va publicar el diari gratuït Barcelona Llibertària.

La revista d'interiorisme i disseny Hogares Modernos va comptar amb l'escriptor Manuel Vázquez Montalbán com a cap de redacció i entre els anys 1969 i 1972, l'escriptor va escriure una sèrie d'articles, "Las andanzas de Jack el Decorador", en els que sota aquest pseudònim parodiava amb ironia el "nou consumisme" petit burgès del moment.

Va ser l'estil musical batejat per Gato Pérez per denominar als grups que sorgien a l'entorn de Zeleste, caracteritzats per la diversitat estilística i musical.

Va ser el primer espai multidisciplinari en què tant es podia veure una actuació musical i ballar com veure una exposició o una pel·lícula experimental i prendre un entrepà. Era un centre del món contracultural, dels anarquistes, de la música dura, etc., un espai dirigit per a la gent del underground. Les autoritats el van clausurar diverses vegades. El local era un laberint d'espais que pujaven i baixaven, situat al costat del mercat del Born. El va inaugurar Esqueixada Sniff. Almodóvar hi va mostrar els seus primers curts amb un projector d'aficionat. Sense micròfon, narrava els diàlegs i cantava les cobles de la Piquer. Dibuixants de còmic van fer una exposició amb les obres penjades a les parets (com Nazario i altres). El grup Macromassa (Juan Crek i Victor Nubla) hi fan un concert l'any 1976. L'últim dels concerts va ser gravat amb un magnetòfon Revox i es considerat el primer disc auto-editat.

Va tenir lloc el 26 de juliol de 1975 i va ser el festival de rock a l'aire lliure més concorregut i transgressor de l'època. No es van obtenir els permisos per fer-lo fins a l'últim moment. Hi havia parades on es venien còmics i revistes (El Rrollo Enmascarado, Ajoblanco, Star, Vibraciones) i també collarets i llibres de ioga.

Ubicat al carrer Ros de Olano, 6 cantonada amb Major de Gràcia). El col·lectiu Cuc Sonat hi organitza concerts, 1976

Fundat per Victor Jou, és un lloc on els músics es poden trobar per assajar, es creen nous grups, i poden realitzar gravacions. Treuen el segell discogràfic Edigsa Zeleste, una escola de música i una agència de contractació, tot això porta irremeiablement al renaixement del rock català.

Aquesta petita sala situada darrera de l'oficina principal de correus va ser lloc de trobada de dissidents polítics i de cabaret, a finals dels anys 70, l'indret de presentació de grups de música com Correo Viejo, amb Carlos Carlos Segarra, Joe Luciano, Pedro Martínez, "Bolas", Pete Ernest. Molts anys després, l'any 1993 es convertirà en una associació de cultura contemporània, especialitzada en art i noves tecnologies.

Revista satírica autogestionada centrada en la lluita obrera i veïnal i contra l'especulació. L'impulsa al 1975, Alfons López.

Va ser un exemple de còmic/musical autogestionat per Gaspar Fraga, amb la col·laboració de Juan Ramón Guzmán. El primer número es va titular Frank Zappa (1976) i va consistir en cançons il·lustrades per Roberto Durán i Max. Altres números posteriors van ser Lou Reed & The Velvet, amb il·lustracions de Nazario que van ser utilitzades sense permís pel propi Lou Reed; Pink Floyd, amb dibuixos de Montesol, Mariscal, Evelio Gómez, Max, Guzmán i Juan Soteras.

Era la botiga que distribuïa tots aquests còmics. Coneguda com el temple del còmic underground, s'ubicava al carrer Esparteria 17. Dirigida per Jaume Fargas es va convertir en un espai on vendre còmic i lloc de trobada pels amants i artífex del gènere.

Revista i editorial de poesia fundada per Xavier Sabater, l'any 1976. Va tenir com a col·laboradors a Pere Marcilla, Grupo Taller de Marionetas, Vicente Gil i Alfredo Balsach, entre altres. L'any 1978 l'editorial va ser legalitzada.

Un dels primers còmic underground. Tenia la seu a un pis de Comerç 64, que compartien Nazario, Javier Mariscal, Miquel Farriol i altres). El Rrollo Enmascarado es caracteritzava per un costumisme irreverent i provocatiu envers la manca de llibertat sexual i la doble moral. El Rrollo Enmascarado va ser segrestat per escàndol públic. Els autors d'aquests còmics eren Miquel Farriol, Bordill, Pàmies, Pepicheck, Francesc Capdevila (Max), Mariscal i Roger.

Còmic que va sortir a la separata de la revista Nueva Dimensión dirigida per Luis Vigil.

Còmic que també va ser segrestat, suspès i multat.

El seu autor, Nazario, el ven de manera clandestina a Canet Rock. El segrest que la policia fa d¡aquest còmic va ser el detonant perquè els seus artífex s'instal·lin a Eivissa a la masia Can Americano que havia llogat Mariscal i deixin el pis-comuna del carrer Comerç.

Impulsada per Angel Alonso Tomás, promotor i professional de l'àmbit teatral i audiovisual i guionista de cinema i realitzador de televisió, dirigeix la Villarroel entre 1972 i 2010. Van programar dramaturgs exiliats o censurats pel franquisme. Van actuar La Cuadra de Sevilla, Los Goliardos, obres de teatre polític d'esquerres, s'hi van realitzar assemblees, jornades antipsiquiatria, que van comptar amb la presència de Guattari i Basaglia (entre el 17 i el 23 de juliol de 1978), en el bar hi va haver trobades amb associacions feministes o alcohòlics anònims, entre altres. Al costat hi havia la llibreria Èpsilon que va ser un referent de l'underground.

A principis dels anys 70, té lloc la renovació Institut del Teatre, dirigit per Hermann Bonnin, s'inicia un procés de catalanització i ampliació dels departaments de dansa contemporània, mim i pantomima, titelles i marionetes. S'obre al llenguatge audiovisual i a les ciències teatrals. Vaga d'actors i directors de teatre a tot l'Estat i manifestació a La Rambla, gener 1976. Els actors van sortir al carrer per reclamar una política municipal de teatre i unes condicions laborals més justes, amb subsidi d'atur, per exemple. Neix l'Assemblea d'Actors i Directors que organitza el festival Grec'76, amb el lema "per un teatre al servei del poble", va ser el primer exemple d'autogestió teatral Es produeix una escissió a l'Assemblea d'Actors i Directors i neix l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle (ADTE), que serà qui organitzarà un Don Juan Tenorio al Born, al novembre del mateix any 1976. Després de negociar amb l'Ajuntament i amb les associacions de veïns del barri de la Ribera, la ADTE va sanejar el Mercat del Born, llavors en desús i van dur a terme la representació del Don Juan Tenorio, amb cada escena dirigida per un director diferent i amb els principals papers representats per actors i actrius diferents, en alguna ocasió, canviant fins i tot el gènere. Pau Riba, Oriol Tramvia, Carme Elias, Sílvia Munt, Mario Gas, Vicky Peña, Ricard Borrás, Ocaña van ser alguns dels nombrosos intèrprets i participants de l'esdeveniment. Aquest esdeveniment va consolidar el barri de la Ribera com a lloc clau de la cultura underground.

L'any 1975, es produeix una vaga d'actors i directors de teatre a tot l'Estat i una manifestació a La Rambla, al gener del 1976. Els actors van sortir al carrer per reclamar una política municipal de teatre i unes condicions laborals més justes, amb subsidi d'atur, per exemple. Neix l'Assemblea d'Actors i Directors que organitza el festival Grec'76, amb el lema "per un teatre al servei del poble". Va ser el primer exemple d'autogestió teatral

Es produeix una escissió a l'Assemblea d'Actors i Directors i neix l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle (ADTE), que serà qui organitzarà un Don Juan Tenorio al Born, al novembre del mateix any 1976. Després de negociar amb l'Ajuntament i amb les associacions de veïns del barri de la Ribera, la ADTE va sanejar el Mercat del Born, llavors en desús i van dur a terme la representació del Don Juan Tenorio, amb cada escena dirigida per un director diferent i amb els principals papers representats per actors i actrius diferents, en alguna ocasió, canviant fins i tot el gènere. Pau Riba, Oriol Tramvia, Carme Elias, Sílvia Munt, Mario Gas, Vicky Peña, Ricard Borrás, Ocaña van ser alguns dels nombrosos intèrprets i participants de l'esdeveniment. Aquest esdeveniment va consolidar el barri de la Ribera com a lloc clau de la cultura underground.

Situat al carrer Sant Pau en un edifici que havia estat un cinema, el Diana. Va ser una experiència tan breu com intensa (1977-78), impulsada per Mario Gas, Carlos Lucena i Albert Dueso. D'alguna manera, la seva història és la història de la ciutat de Barcelona, del que podria haver estat i no va ser. Va ser singular perquè va reunir un grup molt divers de persones: joves que estudiaven a l'Institut del Teatre, actors i actrius amb una carrera professional clàssica més consolidada, persones vinculades a la CNT, àcrates i altres "freakies". Al juliol del 1977 s'hi van celebrar els debats de les Jornades Llibertàries (que també tenien lloc al Parc Güell i als Ateneus Populars). La seva riquesa va raure en la seva diversitat: dels seus membres i del seu programa, amb una gran varietat de continguts (que van incloure des del Living Theatre, fins a Shakespeare, passant per les Jornades Llibertàries, concerts de Rock & Roll, representacions dels Indios Yaquis, dijous de ball o passes de pel·lícules com El fantasma del paraíso o Los tres mosqueteros), la amplitud d'horaris (en sessions matinals, de tarda, nit i matinada) i la diversitat de públics.

Organitzades per la CNT i la revista Ajoblanco es van celebrar entre els dies 22 i 27 de juliol de 1977. Al Saló Diana es van fer els debats i trobades, així com a alguns Ateneus Popular i al Parc Güell, on van tenir lloc les accions més lúdiques i festives. La revista Ajoblanco va publicar el diari gratuït Barcelona Llibertària. El Col·lectiu Video-Nou va enregistrar i filmar totes els esdeveniments.

Ubicat a una estació de metro en construcció, es va presentar la primera obra de temàtica homosexual. Va ser una iniciativa del director teatral Iago Pericot, l'actor Sergi Mateu i el músic Santi Arisa.

L'estudi impulsat per Ricardo Bofill l'any 1963 que comptava amb un equip multidisciplinari, amb enginyers, urbanistes, dissenyadors gràfics, sociòlegs, escriptors, directors de cinema i filòsofs. En l'equipo inicial hi havia Anna Bofill, Salvador Clotas, Ramón Collado, José Agustín Goytisolo, Joan Malagarriga, Manuel Núñez Yanowsky, Dolors Rocamora i Serena Vergano.

En aquesta institució històrica s'hi van presentar exposicions paradigmàtiques, de vegades en col·laboració amb els Instituts de Cultura Estrangers a la ciutat (Institut Alemany, Institut Francès, Institut Italià) que hi van presentar les sèries d'exposicions Nuevos comportamientos artísticos, coordinades per Simón Marchán (1973) o Leer la imagen). També va acollir la presentació, els debats i les exposicions sobre Video-Art (1978, en col·laboració amb l'Institut del Teatre de Barcelona).

Va ser una figura clau, impulsor de botigues taller estudi com Snark Bazaar i l'editora de disseny Snark Disseny amb Ricard Aleu i Gabriel Mora. Snark Disseny va ser una editora de disseny de referència amb obres recuperades de Rietveld, Giacomo Balla, Hoffmann, Salvador Dalí i altres. Arquitecte, dissenyador, interiorista, editor i dibuixant, va ser un personatge polifacètic que també va exposar a la Sala Vinçon i va organitzar exposicions al COAC. Precisament, als arxius del COAC es conserva la història d'exposicions paradigmàtiques, els llegats de dissenyadors i arquitectes que van fer una tasca conceptual i transdisciplinar (com el propi Roqueta) i també les col·laboracions amb els Instituts de Cultura Estrangers a la ciutat (Institut Alemany, Francès, Italià).

Destaca també Carles Riart, amb uns treballs de disseny més conceptuals, com projecte Serie de muebles componibles para ser montados rápidamente por usted mismo (1974) i autor de RiartBD i més tard de la botiga/punt de trobada Mobles 114 i Gris, juntament amb el cineasta Bigas Luna.

Destaca també Carles Riart, amb uns treballs de disseny més conceptuals, com projecte Serie de muebles componibles para ser montados rápidamente por usted mismo (1974) i autor de RiartBD i més tard de la botiga/punt de trobada Mobles 114 i Gris, juntament amb el cineasta Bigas Luna.

Destaca també Carles Riart, amb uns treballs de disseny més conceptuals, com projecte Serie de muebles componibles para ser montados rápidamente por usted mismo (1974) i autor de RiartBD i més tard de la botiga/punt de trobada Mobles 114 i Gris, juntament amb el cineasta Bigas Luna.

Dissenyadors gràfics com Salvador Saura, juntament amb Carles Camps, Xavier Franquesa, Jordi Pablo i Santiago Pau col·laboren en el que podem anomenar Grup de Gràcia.

1973-1983 - Vinçon va ser una botiga de disseny regentada per la família Amat des de l'any 1957 i renovada per Fernando Amat l'any 1967. Inaugura La Sala Vinçon, l'any 1973, a l'espai que havia estat estudi del pintor Ramon Casas, i durant 10 anys va desenvolupar una programació heterogènia on hi van exposar els artistes més representatius de l'escena conceptual catalana, noms rellevants del disseny, etc.

Dirigida per Maria José Wynn va ser la primera galeria underground, al barri de la Ribera. Es trobava al carrer Assaonadors, 37. Les exposicions anaven acompanyades d'esdeveniments i festes. "Gran Hotel" va ser la primera exposició individual de Mariscal. Ocaña va ser un altre dels artistes que hi van exposar.

Va ser un espai de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra. Va funcionar entre 1978 i 2018. Impulsat per Teresa Camps, professora a la UAB i artistes i alumnes voluntaris. Va néixer amb la voluntat de posar en contacte l'art i els artistes amb els estudiants d'Història de l'Art de la UAB. Va ocupar una sala buida de la Universitat, la B5-125 fins al 1981. Durant la seva trajectòria va ocupar passadissos, vestíbuls, emplaçaments a l'exterior del campus. Sense pressupost fix, es caracteritzava per la flexibilitat d'adaptació i ocupació d'espais. Va generar una gran complicitat artistes i estudiants, amb la seguiment de Teresa Camps. En total s'hi van fer 92 exposicions i a la dècada dels 70 hi van tenir forta presència les pràctiques conceptuals.

Situada al Carrer Casanova, 264, la Galeria G funcionava com una galeria comercial, però oferia altre tipus d'obra: múltiples, objectes, imatges, accions i instal·lacions. Dirigida per Manel Valls, va aplegar un grup d'artistes que aviat van passar a anomenar-se "Col·lectiu G", amb Benet Ferrer, Eulàlia Grau, Jordi Benito, Jordi Pablo, Carles Pujol, Vicenç Viaplana i Ferran García Sevilla, entre altres. Més tard van seguir mostres individuals dels mateixos artistes . La galeria va editar documents, serigrafies, objectes, múltiples d'aquests projectes. També va potenciar contactes internacionals mitjançant la intervenció al Museo de Malpartida, de l'artista W. Vostell i la participació d'artistes del seu grup a la X Biennal de París. La galeria va romandre oberta entre els anys 1975 i 1978.

. Les peces de Muntadas: Cadaqués, Canal Local (26-29 de juliol de 1974) i Distrito Uno (1976) són clars antecedents de les primeres televisions comunitàries.

Dirigida per Marisa Díez de la Fuente, al carrer Consell de Cent, va incloure a la seva programació artistes joves i formats de documentació dels treballs d'artistes com Eugènia Balcells o Muntadas i vídeos de las performaces de Jordi Benito, per exemple.

Es va inaugurar l'any 1970. Dirigida per Angèlica Casellas va decidir fundar-la després d'un viatge a Londres que va ser molt inspirador. Ubicada al vestíbul del cinema Aquitània, permetia el contacte amb un públic no especialitzat. Va dur a terme un programa d'intervencions artístiques en el qual van participar, entre altres, Silvia Gubern i Angel Jové i, més tard, hi van exposar artistes conceptuals com Muntadas, Carlos Pazos. Des de la seva situació poc habitual va aconseguir activar unes propostes dinàmiques i poc convencionals i fer-se un lloc en crear una audiència.

Seguint la voluntat de Joan Miró de fer de la Fundació que duia el seu nom un Centre d'Estudis i Informació sobre Art Contemporani, l'any 1975, es va dedicar un espai concret, amb el nom Àmbit de Recerca a la potenciació dels artistes joves i experimentals. Com a organisme autònom vinculat a la Fundació, el seu funcionament es dividia en comissions específiques i interdisciplinàries que treballaven el seu programa. Es van fer exposicions com "L'objecte, l'art i el medi ambient" i "Art Sociològic", entre altres.

Al carrer Amadeu Vives, va ser un espai "ocupat" per mostrar treballs de Jordi Benito (1972), Carles Pazos (1973), Jordi Pablo o Fina Miralles.

La videocàmera, que Muntadas va portar de Nova York, va ser una eina fonamental per deixar constància i també per definir una nova manera de fer i d'entendre la pràctica artística i social. Moment també de les ràdios lliures (Ona Lliure va ser una de elles, al 1978) i les primeres experiències de televisions comunitàries. Les peces de Muntadas: Cadaqués, Canal Local (26-29 de juliol de 1974) i Distrito Uno (1976) en són clars antecedents. Així mateix, artistes com Eugeni Bonet i la majoria dels artistes conceptuals (Rabascall, Miralda, Benet Rossell, etc.) van experimentar i treballar amb el format fílmic ja fos de manera individual o col·lectiva. Els membres del Taller d'Arquitectura també van dur a terme projectes cinematogràfics de marcat caràcter experimental.

Planteja la seva pràctica com una contribució utilitzant els mitjans tecnològics de comunicació, per la descentralització del poder i l'enfortiment de la cultura de base. Alguns dels seus treballs van ser: "Jornades Llibertàries Internacionals" (1977), "Projecte inicial d'estudi de les formes de vida i cultura popular als barris de Barcelona" (1977), "Campanya d'intervenció vídeo al barri de Can Serra, a l'Hospitalet" (1978), "Programa d'intervenció vídeo en la campanya pro ateneus populars i llibertaris" (1978), "Projecte per al Servei de Vídeo Comunitari" (1979), entre d'altres.

Bar Biblioteca que es trobava al carrer Riereta, 8. Va ser un local llibreria per dones, és per tant, el primer projecte editorial feminista, La Sal Edicions de les Dones

Iniciativa de Martí Rom i Joan Martí Valls -responsable del cineclub Informe 35, a la Sala dels Escolapis de Balmes/Travessera de Gràcia. Té lloc entre 1974 i 1982. Van organitzar el material fílmic de Pere Portabella i Nunes, des d'un pis de la Rambla del Prat. Més tard, produeixen pel·lícules a través de la Cooperativa de Cinema Alternatiu amb Llorenç Soler.