Les festes patronals que es repeteixen cada estiu en els pobles i ciutats del nostre entorn poden semblar un tema poc interessant per a l’art contemporani. Una multitud embriagada que segueix amb fervor les tradicions del terr\u00f2s \u00e9s potser el m\u00e9s allunyat al p\u00fablic cr\u00edtic i aut\u00f2nom que busca el sector art\u00edstic. Per massa trivial o, fins i tot, per reaccionari, el fenomen de la festa no sembla digne de traspassar les portes del museu. \u00c9s m\u00e8rit d’Itziar Barrio (Bilbao, 1976) haver sabut mostrar com d’erroni \u00e9s d’aquest prejudici.<\/p>\n
\nFins a principis de setembre s’ha pogut visitar a l\u00b4Artium una instal.laci\u00f3 d’Itziar Barrio titulada “Detr\u00e1s, al final de la comparsa”. La mostra, comissariada per Blanca de la Torre, s’ha emmarcat dins del programa Praxis, que emfatitza el car\u00e0cter processual de l’activitat art\u00edstica mitjan\u00e7ant el (lloable) recurs d’obrir les exposicions al p\u00fablic des del mateix inici del seu muntatge. Aix\u00ed, al llarg dels mesos de juny, juliol i agost els visitants d\u00b4Artium han tingut l\u00b4ocasi\u00f3 d’anar comprovant els progressos en la instal.laci\u00f3 canviant d’Itziar Barrio. Una estructura ha dominat la sala des del comen\u00e7ament, emergint d’una de les seves parets. Es tracta d’una txosna, la tradicional barra de bar en forma de caseta que es converteix en el centre de les festes populars del Pa\u00eds Basc, habitualment gestionada per una comparsa (o quadrilla). Dins de l’estructura s’hi han anat projectant els v\u00eddeos que l’artista ha gravat en diverses de les festes patronals de Vit\u00f2ria: les dels barris d\u00b4Errekaleor i Judizmendi, al juliol, i les de La Blanca, que tota la ciutat celebra a principis de agost. En el proc\u00e9s s’han realitzat uns “tallers de falses quadrilles” en els quals els participants havien d’inventar el s\u00edmbol d’una comparsa. El resultat: set imatges a manera de particulars signes o icones de la festa. El contingut final de la sala es completa amb dues intervencions m\u00e9s: una pancarta que versiona els caracter\u00edstics cartells de les txosnas i una cantonada fosca que es refereix a l’inevitable rac\u00f3 de totes les festes, amagatall d’all\u00f2 prohibit.<\/p>\n
Aquest proc\u00e9s complex i multidisciplinari pel qual Itziar Barrio acosta al museu la festa patronal quedaria viciat irremeiablement si l’artista no sab\u00e9s resistir-se a la temptaci\u00f3 d’adoptar una de les dues posicions seg\u00fcents: contemplar la festa “des de dalt” o “des de dins”. Hauria caigut en la primera opci\u00f3 d’haver optat per l’estrat\u00e8gia de la r\u00e8plica a l’hora d’exposar els elements caracter\u00edstics de la festa. L’estructura central \u00e9s reconeixible per al p\u00fablic precisament perqu\u00e8 t\u00e9 la forma essencial d’una txosna, per\u00f2 no pret\u00e9n ser c\u00f2pia de les txosnas reals, sin\u00f3 alguna cosa aix\u00ed com el seu m\u00ednim com\u00fa denominador, la seva abstracci\u00f3. L’artista conjura d’aquesta manera la temptaci\u00f3 d’elaborar una r\u00e8plica fidel de l’original, gest que l’hagu\u00e9s aproximat al mecanisme dels antics museus de ci\u00e8ncies naturals i etnografia, on diversos h\u00e0bitats humans (“primitius”) es mostraven davant l’espectador congelats amb arts de taxid\u00e8rmia. La conversi\u00f3 d’un horitz\u00f3 d’esdeveniments i expectatives socials en una escena pintoresca, suposa la seva violenta subordinaci\u00f3 a un discurs que pret\u00e9n explicar des d’una posici\u00f3 de superioritat amagada. No \u00e9s aix\u00f2, afortunadament, el que se’ns presenta.<\/p>\n
Tampoc cau Itziar Barrio en la temptaci\u00f3 oposada, la que tement contagiar d’una as\u00e8psia impostada cerca capbussar-se en l’objecte mateix, revivint-lo des de dins. En el cas de la festa, es recorreria aqu\u00ed a l’escenificaci\u00f3 de l’\u00e8xtasi festiu, oblidant que l’artista no pot reproduir en solitari les condicions hist\u00f2riques i comunit\u00e0ries que el causen. El cam\u00ed cap a aquesta pretesa immediatesa no condueix sin\u00f3 a un espectacle m\u00e9s o menys grotesc (penseu en l’accionisme vien\u00e8s), que no t\u00e9 res en com\u00fa amb l’aut\u00e8ntica festa, on la figura del p\u00fablic no existeix.<\/p>\n
Fugint d’aquestes dues temptacions, Itziar Barrio es mant\u00e9 en un equilibri dif\u00edcil entre el documentalisme (que aporta la voluntat descriptiva de la primera) i la teatralitzaci\u00f3 (que comparteix l’\u00e0nim apropiacionista de la segona), incorporant elements de totes dues i presentant-los en f\u00e8rtil contradicci\u00f3 des d’una posici\u00f3 que \u00e9s externa, s\u00ed, per\u00f2 que est\u00e0 situada tamb\u00e9 al mateix nivell que els que celebren, en concret: “detr\u00e1s, al final”. El lloc que tria l’artista a l’hora d’afrontar el tema, expl\u00edcit des del mateix t\u00edtol de la instal laci\u00f3, \u00e9s un lloc marginal, \u00e9s a dir, situat al marge de la festa, en el seu l\u00edmit o, millor, al revers de tot all\u00f2 que es veu a simple vista, al seu revers. Itziar Barrio s’entesta aix\u00ed en deixar parlar a la comparsa que marxa davant d’ella, limitant-se a assenyalar de manera indirecta els seus secrets, la seva cara oculta, la qual consisteix en la seva dissimulada condici\u00f3 de constructe social. En efecte, la festa reclama sempre per a si mateixa l’aura d’all\u00f2 immemorial i es presenta com l’expressi\u00f3 inevitable d’un poble. S\u00f3n aquestes pretensions naturalitzants les que queden en dubte quan es revela la festa com un proc\u00e9s de construcci\u00f3 col.lectiva de significats. A aquest prop\u00f2sit de l’artista serveix amb especial fortuna la inscripci\u00f3 de la mostra en el programa Praxis, que, com hem dit, permet al p\u00fablic observar el gradual treball de muntatge en sala: \u00e9s la forma mateixa de la instal.laci\u00f3, abans fins i tot que el seu contingut, la que assenyala el car\u00e0cter processual (no eventual) i constructiu (no natural) de tot significat. La proposta art\u00edstica i el seu objecte adquireixen aix\u00ed una relaci\u00f3 d’isomorfisme.<\/p>\n
La posici\u00f3 marginal escollida per l’artista pot ser, en bona mesura, producte inevitable de les seves circumst\u00e0ncies: Itziar Barrio, nascuda a Bilbao, s’ocupa d’unes festes patronals que no s\u00f3n aquelles amb les quals ha crescut; que no s\u00f3n les seves, se sent un temptat a escriure. Per\u00f2 \u00e9s justament en el moment de citar aquest possessiu (“les seves festes”) quan l’an\u00e8cdota trivial s’eleva a estrat\u00e8gia significativa. Al documentar unes festes que no s\u00f3n les “seves”, al situar-se “darrere” de la comparsa, Itziar Barrio assenyala a un fenomen que resulta essencial a la festa, entesa -en la seva funci\u00f3 tradicional- com a proc\u00e9s de construcci\u00f3 identit\u00e0ria. Per a qu\u00e8 pugui sorgir un “nosaltres” renovat del centre mateix de l’\u00e8xtasi festiu \u00e9s necess\u00e0ria la invocaci\u00f3 d’un “ells” que es construeix per via negativa: els que no s\u00f3n “d’aqu\u00ed”, els que no saben amb certesa com ballar, com vestir o com beure. Un “ells” fantasmal, que es convoca com un esperit pervers per\u00f2 impotent al voltant de la comunitat festiva, imprescindible perqu\u00e8 aquesta renovi la seva identitat grupal. El “ells” i el “nosaltres” s\u00f3n les dues cares d’una mateixa ficci\u00f3.<\/p>\n
\u00c9s a aquesta dualitat inseparable a la qu\u00e8 fa refer\u00e8ncia l’enigm\u00e0tic lema de la pancarta que penjava a la sala d’Artium, al costat de la txosna. S\u00b4hi podia llegir “Lo mismo, lo nuestro” i, sota, “Los hombros de los que bailan”. Per entendre totalment per qu\u00e8 la primera expressi\u00f3 sintetitza amb encert l’experi\u00e8ncia festiva dels participants ha de recordar-se la naturalesa ritual de la festa. Com tot ritu, la festa (i ens referim sempre a la festa patronal i similars) consisteix en la reactualitzaci\u00f3 peri\u00f2dica d’un esdeveniment de car\u00e0cter m\u00edtic en el qual es reconeix una comunitat, la festa repeteix cada any “el mateix”, \u00e9s a dir : “all\u00f2 nostre”. Per descomptat, el de menys \u00e9s el contingut concret del suposat esdeveniment primigeni. Molts vitorians ignoraran que les festes de La Blanca celebren el fet que la muntanya Esquilina de Roma aparegu\u00e9s nevada un 5 d\u00b4agost del segle IV. No obstant aix\u00f2, els esdeveniments pautats que es repeteixen any rere any s\u00f3n suficient per si sols per commemorar “alguna cosa” que funda el nexe comunitari. Si hem de creure a Ren\u00e9 Girard, aquest “alguna cosa” \u00e9s sempre un crim. Encara que el mite tracti de camuflar de mil maneres, l’origen de tota comunitat consistiria en el linxament d’una v\u00edctima innocent, marcada amb els signes del “altre”, que posteriorment fou compresa com a divinitat o com a heroi fundador. L’origen de la festa, i de la comunictat que la celebra, est\u00e0 banyada amb sang i injusticia.<\/p>\n
La festa conserva un remanent de la viol\u00e8ncia ritual a la impl\u00edcita exclusi\u00f3 que sempre exerceix. Els que no pertanyen a la comunitat festiva nom\u00e9s poden veure “los hombros de los que bailan”. Aquesta expressi\u00f3 de la pancarta est\u00e0 presa del cap\u00edtol XV de Fiesta, on Hemingway narra l’esclat dels sanfermines amb el chupinazo, i escriu: “En aquella massa compacta, l’\u00fanic que es distingia era el pujar i baixar dels caps i les espatlles dels que ballaven “. La cita no pot recollir millor all\u00f2 monstru\u00f3s, all\u00f2 ca\u00f2tic, all\u00f2 informe de l’experi\u00e8ncia dels qui celebren, que sembla que s’aglutinin en un sol cos. El col.lapse de les relacions socials ordin\u00e0ries, que regulen i sostenen la individualitat, eleva (temporalment) l’obligaci\u00f3 de sublimar i canalitzar els impulsos. Com recorda el rac\u00f3 fosc que Itziar Barrio presentava a la sala d’Artium, per al cos \u00fanic de la comunitat festiva no regeixen els tab\u00fas d’all\u00f2 escatol\u00f2gic, del sexe o l’agressi\u00f3. Aquesta llibertat \u00e9s transit\u00f2ria, i seria innocent interpretar-la com una emancipaci\u00f3. El seu paper consisteix, de fet, a refor\u00e7ar les normes que trenca, les quals tornen a reimplantar-se quan acaba la festa. L\u00b4exaltat cos transgressor esdev\u00e9 ordenada comunitat, i aquesta s’oblida ben aviat del fosc revers d’exclusi\u00f3 i viol\u00e8ncia que amaga la cara dels seus s\u00edmbols. Nom\u00e9s cal recordar.<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"
Les festes patronals que es repeteixen cada estiu en els pobles i ciutats del nostre entorn poden semblar un tema poc interessant per a l’art contemporani. Una multitud embriagada que…<\/p>\n","protected":false},"author":1396,"featured_media":10814,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"_relevanssi_hide_post":"","_relevanssi_hide_content":"","_relevanssi_pin_for_all":"","_relevanssi_pin_keywords":"","_relevanssi_unpin_keywords":"","_relevanssi_related_keywords":"","_relevanssi_related_include_ids":"","_relevanssi_related_exclude_ids":"","_relevanssi_related_no_append":"","_relevanssi_related_not_related":"","_relevanssi_related_posts":"","_relevanssi_noindex_reason":"","footnotes":""},"categories":[6782],"tags":[5665,5800],"coauthors":[],"acf":[],"yoast_head":"\n