{"id":22736,"date":"2013-09-10T13:00:10","date_gmt":"2013-09-10T13:00:10","guid":{"rendered":"http:\/\/a-desk.org\/magazine\/anti-anticatalanismo\/"},"modified":"2017-11-13T13:10:44","modified_gmt":"2017-11-13T13:10:44","slug":"anti-anticatalanisme","status":"publish","type":"post","link":"https:\/\/a-desk.org\/ca\/magazine\/anti-anticatalanisme\/","title":{"rendered":"Anti-anticatalanisme"},"content":{"rendered":"
\n
\n

\u201cEst\u00e0 prohibit fumar a les andanes del Metro\u201d era l\u2019\u00fanica frase que P. sabia dir en catal\u00e0. Vaig con\u00e8ixer a l\u2019artista al principi de la seva estada a Barcelona i repetia l\u2019exhortaci\u00f3 amb sorna, imitant la mateixa veu enllaunada que es pot escoltar a les galeries subterr\u00e0nies del ferrocarril. Podem pensar que, d\u2019entrada, ho feia com una burla cap al qu\u00e8 aquestes paraules representen: la cultura institucional i la preservaci\u00f3 de l\u2019ordre. Per\u00f2, per contagi, les seves paraules tamb\u00e9 esdevenien una burla cap al catal\u00e0 mateix, que, m\u00e9s que com un element cultural, l\u2019artista probablement estaria percebent com un mecanisme de l\u2019aparell d\u2019estat.<\/p>\n

Entre la comunitat art\u00edstica local, P. gaireb\u00e9 no hi devia sentir parlar el catal\u00e0 i, en contrapartida, aquesta llengua quedava impregnada dels mateixos missatges instructius i coercitius amb qu\u00e8 sentia que s\u2019utilitzava. Segons la seva percepci\u00f3, podria haver estat talment com si Barcelona dispos\u00e9s d\u2019un llenguatge especialitzat en relaci\u00f3 amb el \u201cmonopoli de la viol\u00e8ncia leg\u00edtima\u201d que Max Weber va apuntar com a definitori de la formaci\u00f3 estatal. I, si \u00e9s aix\u00ed, de llengua que les institucions catalanes s\u2019esmercen en preservar, haurem d\u2019admetre que, finalment, el catal\u00e0 hauria passat a percebre\u2019s com un llenguatge especialitzat per a la preservaci\u00f3 de l\u2019ordre.<\/p>\n

O si m\u00e9s no, amb aquesta consideraci\u00f3 \u00e9s que m\u2019explico perqu\u00e8 aquesta artista en q\u00fcesti\u00f3, aix\u00ed com tants d\u2019altres, i probablement una part important del sector de la creaci\u00f3 art\u00edstica contempor\u00e0nia a Barcelona, hem acostumat a desdenyar les peculiaritats culturals catalanes. Un context art\u00edstic que d\u2019entrada estaria abocat a l\u2019an\u00e0lisi cultural i fascinat pels particularismes locals, les cultures minorit\u00e0ries i el discurs postcolonial, com pot ser que hagi tendit a adoptar posicions que tant sovint, art\u00edsticament per\u00f2 tamb\u00e9 pol\u00edticament, semblen estar m\u00e9s a prop de l\u2019anticatalanisme<\/i>?<\/p>\n

NACIONALISME DE L\u2019OPRIMIT<\/h3>\n

\u201cHi ha \u2018catalanistes\u2019 perqu\u00e8 hi ha \u2018espanyolistes\u201d<\/a>, va escriure Joan Fuster l\u2019any 1980\u00a0[1<\/a>]. Segons l\u2019assagista valenci\u00e0, figura clau del catalanisme de la segona meitat del segle XX, el nacionalisme catal\u00e0 no hauria sorgit espont\u00e0niament ni s\u2019hauria estructurat de manera aut\u00f2noma, sin\u00f3 que ho hauria fet com una reacci\u00f3 envers el nacionalisme espanyol i l\u2019eliminaci\u00f3 de drets dels catalans que amb aquesta ideologia s\u2019hauria dut a terme. Sent aix\u00ed, la cultura catalana es podria comptar entre les cultures oprimides que, segons Hal Foster, han despertat l\u2019inter\u00e8s a artistes d\u2019arreu, especialment a partir de la d\u00e8cada de 1990 i amb la irradiaci\u00f3 del qu\u00e8 anomena el\u00a0\u201cparadigma de l\u2019artista etn\u00f2graf\u201d<\/a>. Segons el cr\u00edtic nord-americ\u00e0, en el context de la globalitzaci\u00f3, els artistes han percebut les cultures oprimides com uns indrets des dels quals subvertir les cultures dominants, i han procedit interessar-se, aix\u00ed, per \u201cl\u2019altre cultural oprimit, postcolonial, subaltern o subcultural\u201d\u00a0[2<\/a>].<\/p>\n

Per\u00f2 si tornem a Fuster, ens adonem que, quan es refereix al catal\u00e0 no ho fa tant per parlar d\u2019una\u00a0cultura<\/i>\u00a0oprimida, sin\u00f3 que d\u2019un \u201cnacionalisme oprimit\u201d. Segons l\u2019escriptor, \u201cels nacionalismes-estatals han tingut la missi\u00f3 hist\u00f2rica de fer-se la guerra els uns als altres\u201d i, per aquesta ra\u00f3, \u201ctan repugnant \u00e9s un nacionalisme com l\u2019altre\u201d. Tot i aix\u00ed, Fuster creu que \u201chaur\u00edem de fer una concessi\u00f3 al nacionalisme dels oprimits: de les nacionalitats oprimides\u201d. I el cas del nacionalisme catal\u00e0 el considera, per tant, leg\u00edtim, com \u201cun mal menor\u201d, ja que, al capdavall, el culpable n\u2019\u00e9s l\u2019espanyolisme\u00a0[3<\/a>].<\/p>\n

Recorrem, per\u00f2, a Ernest Gellner, antrop\u00f2leg i te\u00f2ric del nacionalisme, per adonar-nos que, si apliquem la prerrogativa de Fuster, en realitat qualsevol nacionalisme hauria de passar a ser considerat com \u201cun mal menor\u201d. Segons Gellner, l\u2019habilitat del nacionalisme \u00e9s presentar la formaci\u00f3 estatal com a quelcom que \u00e9s natural i propi per una cultura determinada: \u201cel nacionalisme sost\u00e9 que [estat i naci\u00f3] estan fets l\u2019un per l\u2019altre\u201d\u00a0[4<\/a>]. Sense la q\u00fcesti\u00f3 de l\u2019estat el nacionalisme no t\u00e9 sentit i, aix\u00ed, podem pensar que la difer\u00e8ncia que planteja Fuster entre uns \u201crepugnants nacionalismes-estatals\u201d i uns \u201cnacionalismes oprimits\u201d no t\u00e9 ra\u00f3 de ser. La mateixa ideologia nacionalista porta impl\u00edcita l\u2019exist\u00e8ncia d\u2019estat i, un nacionalisme sense estat, no pot tenir cap altra vocaci\u00f3 que la de voler-ne aconseguir un de propi.<\/p>\n

Probablement, Fuster tamb\u00e9 hagi considerat el nacionalisme catal\u00e0 com un \u201cmal menor\u201d en tant que el veu \u201ct\u00edmidament reivindicatori\u201d\u00a0[5<\/a>], i probablement passatger, que es dissiparia una vegada que aquest assol\u00eds la seva fita. Per\u00f2, segons Gellner, aix\u00f2 \u00e9s improbable que passi, ja que, en el moment que es disposa d\u2019un estat, el principi nacionalista segueix vetllant perqu\u00e8 els seus principis no es vegin violats i es mantingui la congru\u00e8ncia entre la unitat nacional i la pol\u00edtica. Per un nacionalista catal\u00e0, per tant, la mala not\u00edcia \u00e9s que als ulls de Gellner no hi ha exempci\u00f3 per a la v\u00edctima, i que la frase de Fuster \u201chi ha catalanistes perqu\u00e8 hi ha espanyolistes\u201d \u00e9s, efectivament, tan certa com tamb\u00e9 ho \u00e9s el seu revers: \u201chi ha espanyolistes perqu\u00e8 hi ha catalanistes\u201d.<\/p>\n

Al nacionalista catal\u00e0 no s\u00e9 fins a quin punt li semblar\u00e0 una bona not\u00edcia, en canvi, que, als ulls de P., la cultura catalana ja hagi esdevingut perfectament articulada com a nacional, fins a tal punt de confondre-la per una d\u2019estatal i que en cap cas la perceb\u00e9s com una d\u2019oprimida. Tot i que amb la contrapartida que aquesta cultura li resulti anodina i ben poc interessant. Als artistes etn\u00f2grafs o multiculturalistes no crec que sigui el nacionalisme pr\u00f2piament o les aspiracions sobiranistes el qu\u00e8 els tira enrere a l\u2019hora d\u2019atendre les particularitats de la cultura catalana amb els seus projectes. Es tracta de quelcom que se\u2019n deriva i que \u00e9s l\u2019articulaci\u00f3 de la cultura com a nacional, que passa per presentar-la com un tot autosuficient, congruent, protegit institucionalment i com a natural per una comunitat determinada. Tal i com assenyala\u00a0Zygmunt Bauman<\/a>: \u201cper transformar-se en nacional, la cultura havia de comen\u00e7ar negant que consistia en un projecte, havia de disfressar-se de naturalesa\u201d\u00a0[6<\/a>].<\/p>\n

L\u2019\u00e8mfasi que les institucions catalanes posen en una interpretaci\u00f3 de la cultura en clau nacional, al costat de l\u2019impacte relatiu \u2013o, en tot cas, mest\u00eds- que el catal\u00e0 t\u00e9 en molts \u00e0mbits socials, no pot generar sin\u00f3 \u00e9s desafecci\u00f3 cap al costat oficial de la dicotomia. En qualsevol cas, per una bona quantitat de persones que hem integrat una quantitat important de patrons culturals identificables com a catalans en el\u00a0formatejat<\/i>, i que, alhora, som afins al relativisme i al discurs multicultural, segueix sent inquietant a dia d\u2019avui trobar una posici\u00f3 en qu\u00e8 situar-nos al respecte d\u2019aquest debat: entre un\u00a0catalanisme<\/i>\u00a0que s\u2019ha tendit a disfressar de v\u00edctima i de \u201cmal menor\u201d, per\u00f2 que al cap i a la fi procedeix a l\u2019articulaci\u00f3 nacional dels elements culturals amb la mateixa \u201crepugn\u00e0ncia\u201d que han fet els estats-naci\u00f3; i un\u00a0anticatalanisme<\/i>exacerbat que, salvant alguns altaveus oficiosos i oficials \u2013o potser degut a aquests mateixos-, segueix inundant la vida quotidiana.<\/p>\n

\"\"<\/span><\/p>\n

SENSE AMBAIXADORS NI ETN\u00d2GRAFS<\/h3>\n

\u201cVivim en uns temps en els que ja \u00e9s possible utilitzar la Ikurri\u00f1a com Jasper Johns va utilitzar la bandera americana, \u00e9s a dir, amb distanciament cr\u00edtic-ir\u00f2nic i amb abs\u00e8ncia de sentimentalisme\u201d\u00a0[7<\/a>]. Peio Aguirre publicava aquesta declaraci\u00f3 de Txomin Badiola l\u2019any 2000, en un article en qu\u00e8 tractava a l\u2019entorn del \u201cfactor local\u201d que en aquells moments comen\u00e7ava a proliferar entre els artistes del Pa\u00eds Basc. Per \u201cfactor local\u201d considerava la utilitzaci\u00f3 d\u2019iconografia local en els projectes art\u00edstics, que \u00e9s una constant en el cas de\u00a0Badiola<\/a>: \u201cencaputxats, l\u2019Atl\u00e8tic, cartells hist\u00f2rics del nacionalisme basc, Oteiza, imatges de la \u2018cultura de la viol\u00e8ncia\u2019, etc.\u201d, els quals l\u2019artista tracta indistintament a \u201cl\u2019apropiaci\u00f3 de drag-queens o l\u2019est\u00e8tica del camuflatge de New York\u201d\u00a0[8<\/a>].<\/p>\n

En una entrevista coet\u00e0nia amb Manel Clot, Badiola posava \u00e8mfasi en aquesta \u201cdimensi\u00f3 pol\u00edtica\u201d que ho envaeix tot en el paisatge cultural basc i que resulta ineludible al mateix temps que hi compareix \u201cpostmodernitzada\u201d i amb una esquizofr\u00e8nia creixent entre \u201cel que es defensa i la manera de viure\u201d\u00a0[9<\/a>]. \u201cEl desig, la irracionalitat i la fragmentaci\u00f3 del subjecte\u201d s\u00f3n aspectes que, segons Aguirre, defineixen l\u2019obra de Badiola, tot i el seu \u201cfactor local\u201d\u00a0[10<\/a>]. O, precisament, a trav\u00e9s aquest mateix i degut a una experi\u00e8ncia amb la cultura nacional que ha esdevingut irremeiablement esquin\u00e7adora i traum\u00e0tica; pel conflicte de l\u2019acci\u00f3 terrorista, tal i com assenyala Aguirre, per\u00f2 tamb\u00e9 pels pactes que la cultura basca ha establert amb la globalitzaci\u00f3 i precisament per mitj\u00e0 de posar en joc les arts visuals, amb el Guggenheim de Bilbao com a buc ins\u00edgnia.<\/p>\n

\"\"<\/p>\n

En qualsevol cas, segons Aguirre, Badiola, aix\u00ed com tamb\u00e9 Asier P\u00e9rez, Jon Mikel Euba, Ibon Aranberri, I\u00f1aki Garmienda o Asier Mendizabal, han donat lloc a una \u201cmirada antropol\u00f2gica i sociol\u00f2gica\u201d del seu context que aproxima a l\u2019artista \u201cal rol d\u2019ambaixador cultual o pol\u00edtic\u201d. Aix\u00ed mateix, considera que des d\u2019aquesta posici\u00f3, s\u2019estaria utilitzant l\u2019art \u201ccom un mitj\u00e0 que permet renegociar el concepte d\u2019identitat i de nacionalisme, sense que per aix\u00f2 s\u2019hagi de tractar l\u2019assumpte de manera agressiva, excloent o dogm\u00e0tica\u201d\u00a0[11<\/a>].<\/p>\n

Hal Foster prev\u00e9 a l\u2019artista etn\u00f2graf que, quan recorre a la cultura oprimida amb la seva expectativa de subversi\u00f3 de la cultura dominant, no acabi per sobreidentificar-se amb l\u2019altre cultural i alinear-lo segons els propis par\u00e0metres i sup\u00f2sits. Per aquesta ra\u00f3 li demana dist\u00e0ncia cr\u00edtica i la capacitat de posar en relaci\u00f3 la representaci\u00f3 de l\u2019alteritat amb un an\u00e0lisi del seu propi punt de vista; aix\u00f2 \u00e9s, la pr\u00f2pia trama cultural, on l\u2019artista es troba igualment immers quan entra en interacci\u00f3 amb l\u2019altre cultural. \u201cEmmarcar a l\u2019emmarcador quan aquest emmarca a l\u2019altre\u201d \u00e9s el conegut suggeriment que, finalment, Foster fa a l\u2019artista etn\u00f2graf a l\u2019hora d\u2019adaptar-se al \u201ccontradictori status de l\u2019alteritat\u201d\u00a0[12<\/a>].<\/p>\n

Amb el \u201cdistanciament cr\u00edtic-ir\u00f2nic i amb abs\u00e8ncia de sentimentalisme\u201d que pregona Badiola al respecte de la Ikurri\u00f1a, aix\u00ed com amb la consideraci\u00f3 d\u2019Aguirre que en les obres dels artistes bascos dif\u00edcilment es pot interpretar un \u201cestar a favor o en contra\u201d al respecte de la cultura nacional\u00a0[13<\/a>], aquests \u201cambaixadors\u201d i etn\u00f2grafs dels propis entorns culturals haurien aconseguit eradicar, com a m\u00ednim, la sobreidentificaci\u00f3 reductora de la que parla Foster. En relaci\u00f3 amb les particularitats locals, els seus projectes es poden considerar en bona part com uns temptejos, entre els que la q\u00fcesti\u00f3 nacional de la cultura, m\u00e9s que com un mon\u00f2lit autosuficient, hi seria explorat com un espai m\u00e9s de negociaci\u00f3 amb la difer\u00e8ncia.<\/p>\n

No entrarem ara a valorar els corresponents projectes en detall. En el nostre cas, assenyalar la relaci\u00f3 que aquests artistes mantenen amb el \u201cfactor local\u201d sols vol servir per contrastar-ho amb la situaci\u00f3 a Catalunya, on, justament, el perill de la sobreidentificaci\u00f3 que assenyala Foster, probablement s\u2019ha de substituir pel seu contrari: el perill de la desidentificaci\u00f3. Un exc\u00e9s de dist\u00e0ncia envers la cultura catalana i, en especial, vers els elements i s\u00edmbols identificables com a nacionals, hauria fet pr\u00e0cticament desapar\u00e8ixer aquestes q\u00fcestions dels relats que efectuen els artistes sobre les pr\u00e0ctiques culturals i les construccions identit\u00e0ries. I aix\u00f2, tant pel que fa al treball d\u2019artistes aut\u00f2ctons com pel que fa al dels artistes etn\u00f2grafs forans.<\/p>\n

Enfront d\u2019una cultura nacional que s\u2019estableix com un cont\u00ednuum, pr\u00e0cticament sense fissures, que es presenta com a aliena a la discrep\u00e0ncia, el mestissatge, i com a quelcom a preservar immaculat, podem pensar que el subjecte contemporani fragmentat i la ironia de Badiola ho tenen m\u00e9s dif\u00edcil per trobar-hi un lloc. Contr\u00e0riament, entre els pocs projectes que em v\u00e9nen a la ment i que fan refer\u00e8ncia expl\u00edcita a aspectes de la cultura nacional, ocupen un lloc especial els de perfil caricaturesc, com \u00e9s el cas de \u201cTothom estima a Catalunya\u201d (2008), d\u2019Ana Garc\u00eda-Pineda o b\u00e9 l\u2019auca de David Bestu\u00e9 i Marc Vives,\u00a0\u201cMoments rellevants de la Catalunya contempor\u00e0nia\u201d (2005)<\/a>.<\/p>\n