![\"\"](\"http:\/\/a-desk.org\/wp-content\/uploads\/2026\/09\/220281-595x397.jpg\")
<\/a><\/p>\nEls carrers s\u00f3n nostres<\/strong><\/h3>\nLas calles son nuestras<\/em> [Els carrers s\u00f3n nostres] es va anomenar la nostra primera resid\u00e8ncia d’art. La proposta era oferir fons de producci\u00f3 i acompanyament per a projectes a l’espai p\u00fablic adre\u00e7ats a dones i cossos feminitzats. No ten\u00edem un espai f\u00edsic, per\u00f2 si el nostre territori era el carrer, la ciutat es podia convertir en el nostre primer espai. El que s\u00ed que necessit\u00e0vem eren recursos. Aleshores vam recon\u00e8ixer una cosa que hav\u00edem ignorat: ten\u00edem capital cultural. Coneixements, experi\u00e8ncies, relacions i persones disposades a compartir all\u00f2 que sabien. Vam decidir posar-ho en moviment. Vam organitzar un taller de portafolis i, amb una quota accessible, vam reunir els nostres primers fons. Despr\u00e9s van venir festes, rifes, venda de cervesa i venda d’obra. Va ser un descobriment fonamental: els recursos es podien produir col\u00b7lectivament i, sobretot, havien de circular.<\/p>\nNosaltres no \u00e9rem prec\u00e0ries com ens havia fet creure el sistema; necessit\u00e0vem metodologies a l’al\u00e7ada de les nostres necessitats. Vam deixar d’esperar legitimitat i vam comen\u00e7ar a cercar complicitats. La nostra aspiraci\u00f3 m\u00e9s gran era la nostra pr\u00f2pia exist\u00e8ncia. Tamb\u00e9 vam haver d’aprendre una cosa m\u00e9s dif\u00edcil: estar juntes al dissens.<\/p>\n
Perqu\u00e8 l’autonomia no vol dir abs\u00e8ncia d’estructura. Si vol\u00edem romandre en el temps, necessit\u00e0vem un model organitzatiu a l’al\u00e7ada de les nostres idees. All\u00f2 col\u00b7lectiu ens abra\u00e7ava, per\u00f2 all\u00f2 comunitari ens explicava millor. Vam comen\u00e7ar a parlar de co-responsabilitat, reciprocitat i generositat. Construir col\u00b7lectivament no vol dir tornar-nos iguals.<\/p>\n
La nostra lluita no podia limitar-se a aconseguir m\u00e9s representaci\u00f3 de dones dins de l’art. Tan important com disputar qui entra a un museu era defensar els drets sexuals i reproductius de les dones i el dret a viure i treballar amb dignitat. No vol\u00edem que m\u00e9s dones entressin al mateix sistema, sin\u00f3 preguntar-nos quin sistema necessit\u00e0vem construir.<\/p>\n
En aquest proc\u00e9s va apar\u00e8ixer una distinci\u00f3 fonamental: la difer\u00e8ncia entre riquesa i abund\u00e0ncia. Vam aprendre a pensar l’abund\u00e0ncia com un arbre de pr\u00e9ssecs. Un arbre d\u00f3na fruits i aquests fruits arriben per als ocells, els insectes, els \u00e9ssers humans i la terra. Ning\u00fa necessita tenir tots els pr\u00e9ssecs perqu\u00e8 l’arbre sigui abundant. L’abund\u00e0ncia existeix precisament perqu\u00e8 circula.<\/p>\n
Al principi vam portar aquesta idea gaireb\u00e9 a l’extrem. Tots els fons anaven a projectes, artistes i activitats. Nosaltres qued\u00e0vem fora de l’equaci\u00f3 i ignor\u00e0vem tota la feina que feia possible que La Revuelta exist\u00eds. Fins que vam entendre que aix\u00f2 tamb\u00e9 reprodu\u00efa una forma de viol\u00e8ncia molt coneguda: esperar que les dones sostinguem projectes, comunitats i institucions gratu\u00eftament.<\/p>\n
La circulaci\u00f3 tamb\u00e9 ens havia d’arribar a nosaltres. Recon\u00e8ixer la nostra feina, pagar-nos honoraris i construir condicions dignes no era abandonar els nostres principis. Si els recursos arriben a les artistes per\u00f2 no a les treballadores que fan possible l’espai, encara no hi ha abund\u00e0ncia. Si hi ha cura per a unes i esgotament per a altres, encara no hi ha comunitat. I si la dignitat no arriba per a totes, aleshores no \u00e9s dignitat. \u00c9s privilegi.<\/p>\n
![\"\"](\"http:\/\/a-desk.org\/wp-content\/uploads\/2026\/09\/220282.jpg\")
<\/a><\/p>\nSalari<\/strong><\/h3>\nAl principi ens pag\u00e0vem amb prou feines una fracci\u00f3 dels diners que reb\u00edem: vam arribar a establir que nom\u00e9s l’1% dels fons es podia destinar a salaris. Totes ten\u00edem altres feines i de vegades aport\u00e0vem part d’aquests ingressos per sostenir la col\u00b7lectiva. Per\u00f2 va apar\u00e8ixer el cansament. I amb ell van arribar els reclams sobre el temps, les responsabilitats i el valor de la nostra feina. Aleshores vam comen\u00e7ar a preguntar-nos: com parlar de drets laborals dins d’una col\u00b7lectiva autogestionada i autosostenible, on els recursos sempre eren limitats?<\/p>\n
Vam mirar al nostre voltant. Qui rebia un salari just treballant en cultura a Guatemala? Qui tenia seguretat social, vacances o possibilitat de pensar en una jubilaci\u00f3? I va apar\u00e8ixer una definici\u00f3 que va transformar la nostra manera d’entendre’ns: \u00e9rem treballadores culturals.<\/p>\n
No \u00e9rem dones que estimaven tant l’art que estaven disposades a treballar-hi gratu\u00eftament. Amb el nostre temps, coneixements, cossos i treball sostenim una part de la cultura. I si \u00e9rem treballadores, aleshores ten\u00edem drets. Aix\u00f2 va significar reduir projectes quan no hi havia recursos, posar xifres al mateix temps treballat i incloure honoraris als pressupostos. Vam aprendre que dir \u201cno arriba\u201d tamb\u00e9 podia ser una decisi\u00f3 pol\u00edtica.<\/p>\n
Durant massa temps el sector cultural ha sobreviscut gr\u00e0cies a persones que treballen per menys, treballen de franc o converteixen la seva precarietat en una demostraci\u00f3 de comprom\u00eds. Nosaltres ja no vol\u00edem romantitzar-ho.<\/p>\n
Per\u00f2 pagar-nos millor tampoc no n’hi havia prou. Si aconsegu\u00edem salaris dignes nom\u00e9s dins de La Revuelta, haur\u00edem constru\u00eft una petita excepci\u00f3 dins un sistema profundament precari. La pregunta havia de cr\u00e9ixer: com fer que la nostra experi\u00e8ncia produeixi canvis per a altres treballadores culturals?<\/p>\n
Aleshores el salari va deixar de ser una discussi\u00f3 interna i va comen\u00e7ar a convertir-se en una lluita estructural. Ens vam acostar a organitzacions del sector cultural i vam conformar un comit\u00e8 ad hoc per impulsar l’acc\u00e9s a la seguretat social de les treballadores i els treballadors culturals a Guatemala. Perqu\u00e8 la dignitat no pot dependre d’aconseguir un fons. No pot durar el mateix que una subvenci\u00f3. No pot acabar quan s’acaba un projecte. La dignitat laboral necessita estructures capaces de romandre.<\/p>\n
Cinc anys despr\u00e9s<\/strong><\/h3>\n
Nosaltres no \u00e9rem prec\u00e0ries com ens havia fet creure el sistema; necessit\u00e0vem metodologies a l’al\u00e7ada de les nostres necessitats. Vam deixar d’esperar legitimitat i vam comen\u00e7ar a cercar complicitats. La nostra aspiraci\u00f3 m\u00e9s gran era la nostra pr\u00f2pia exist\u00e8ncia. Tamb\u00e9 vam haver d’aprendre una cosa m\u00e9s dif\u00edcil: estar juntes al dissens.<\/p>\n
Perqu\u00e8 l’autonomia no vol dir abs\u00e8ncia d’estructura. Si vol\u00edem romandre en el temps, necessit\u00e0vem un model organitzatiu a l’al\u00e7ada de les nostres idees. All\u00f2 col\u00b7lectiu ens abra\u00e7ava, per\u00f2 all\u00f2 comunitari ens explicava millor. Vam comen\u00e7ar a parlar de co-responsabilitat, reciprocitat i generositat. Construir col\u00b7lectivament no vol dir tornar-nos iguals.<\/p>\n
La nostra lluita no podia limitar-se a aconseguir m\u00e9s representaci\u00f3 de dones dins de l’art. Tan important com disputar qui entra a un museu era defensar els drets sexuals i reproductius de les dones i el dret a viure i treballar amb dignitat. No vol\u00edem que m\u00e9s dones entressin al mateix sistema, sin\u00f3 preguntar-nos quin sistema necessit\u00e0vem construir.<\/p>\n
En aquest proc\u00e9s va apar\u00e8ixer una distinci\u00f3 fonamental: la difer\u00e8ncia entre riquesa i abund\u00e0ncia. Vam aprendre a pensar l’abund\u00e0ncia com un arbre de pr\u00e9ssecs. Un arbre d\u00f3na fruits i aquests fruits arriben per als ocells, els insectes, els \u00e9ssers humans i la terra. Ning\u00fa necessita tenir tots els pr\u00e9ssecs perqu\u00e8 l’arbre sigui abundant. L’abund\u00e0ncia existeix precisament perqu\u00e8 circula.<\/p>\n
Al principi vam portar aquesta idea gaireb\u00e9 a l’extrem. Tots els fons anaven a projectes, artistes i activitats. Nosaltres qued\u00e0vem fora de l’equaci\u00f3 i ignor\u00e0vem tota la feina que feia possible que La Revuelta exist\u00eds. Fins que vam entendre que aix\u00f2 tamb\u00e9 reprodu\u00efa una forma de viol\u00e8ncia molt coneguda: esperar que les dones sostinguem projectes, comunitats i institucions gratu\u00eftament.<\/p>\n
La circulaci\u00f3 tamb\u00e9 ens havia d’arribar a nosaltres. Recon\u00e8ixer la nostra feina, pagar-nos honoraris i construir condicions dignes no era abandonar els nostres principis. Si els recursos arriben a les artistes per\u00f2 no a les treballadores que fan possible l’espai, encara no hi ha abund\u00e0ncia. Si hi ha cura per a unes i esgotament per a altres, encara no hi ha comunitat. I si la dignitat no arriba per a totes, aleshores no \u00e9s dignitat. \u00c9s privilegi.<\/p>\n
Al principi ens pag\u00e0vem amb prou feines una fracci\u00f3 dels diners que reb\u00edem: vam arribar a establir que nom\u00e9s l’1% dels fons es podia destinar a salaris. Totes ten\u00edem altres feines i de vegades aport\u00e0vem part d’aquests ingressos per sostenir la col\u00b7lectiva. Per\u00f2 va apar\u00e8ixer el cansament. I amb ell van arribar els reclams sobre el temps, les responsabilitats i el valor de la nostra feina. Aleshores vam comen\u00e7ar a preguntar-nos: com parlar de drets laborals dins d’una col\u00b7lectiva autogestionada i autosostenible, on els recursos sempre eren limitats?<\/p>\n Vam mirar al nostre voltant. Qui rebia un salari just treballant en cultura a Guatemala? Qui tenia seguretat social, vacances o possibilitat de pensar en una jubilaci\u00f3? I va apar\u00e8ixer una definici\u00f3 que va transformar la nostra manera d’entendre’ns: \u00e9rem treballadores culturals.<\/p>\n No \u00e9rem dones que estimaven tant l’art que estaven disposades a treballar-hi gratu\u00eftament. Amb el nostre temps, coneixements, cossos i treball sostenim una part de la cultura. I si \u00e9rem treballadores, aleshores ten\u00edem drets. Aix\u00f2 va significar reduir projectes quan no hi havia recursos, posar xifres al mateix temps treballat i incloure honoraris als pressupostos. Vam aprendre que dir \u201cno arriba\u201d tamb\u00e9 podia ser una decisi\u00f3 pol\u00edtica.<\/p>\n Durant massa temps el sector cultural ha sobreviscut gr\u00e0cies a persones que treballen per menys, treballen de franc o converteixen la seva precarietat en una demostraci\u00f3 de comprom\u00eds. Nosaltres ja no vol\u00edem romantitzar-ho.<\/p>\n Per\u00f2 pagar-nos millor tampoc no n’hi havia prou. Si aconsegu\u00edem salaris dignes nom\u00e9s dins de La Revuelta, haur\u00edem constru\u00eft una petita excepci\u00f3 dins un sistema profundament precari. La pregunta havia de cr\u00e9ixer: com fer que la nostra experi\u00e8ncia produeixi canvis per a altres treballadores culturals?<\/p>\n Aleshores el salari va deixar de ser una discussi\u00f3 interna i va comen\u00e7ar a convertir-se en una lluita estructural. Ens vam acostar a organitzacions del sector cultural i vam conformar un comit\u00e8 ad hoc per impulsar l’acc\u00e9s a la seguretat social de les treballadores i els treballadors culturals a Guatemala. Perqu\u00e8 la dignitat no pot dependre d’aconseguir un fons. No pot durar el mateix que una subvenci\u00f3. No pot acabar quan s’acaba un projecte. La dignitat laboral necessita estructures capaces de romandre.<\/p>\n<\/a><\/p>\nSalari<\/strong><\/h3>\n
Cinc anys despr\u00e9s<\/strong><\/h3>\n