L’exposici\u00f3 de Philippe Parreno al Palais de Tokyo ha estat realment impressionant. L’efecte dura diverses setmanes despr\u00e9s de veure-la. La deambulaci\u00f3 per aquelles sales enormes, industrials, en companyia dels acords dels tres pianos que tocaven en pilot autom\u00e0tic partitures de Stravinsky, les pantalles gegantines, tant les de les seves primeres pel\u00b7l\u00edcules, a l’entrada, com les consagrades a Marilyn com les que desglossaven les disset mirades de la famosa pe\u00e7a sobre Zidane, els prestatges que en realitat eren una paret falsa, com de pel\u00b7l\u00edcula de misteri, que condu\u00efa a una sala secreta, els robots que dibuixaven incansables; etc\u00e8tera.<\/p>\n
Fins i tot en aquest “etc\u00e8tera” es condensen obres en diversos graus de col\u00b7laboraci\u00f3. Perqu\u00e8 “Zidane: un retrat del segle 21” el va fer Parreno en col\u00b7laboraci\u00f3 amb Douglas Gordon; la biblioteca \u00e9s obra de Dominique Gonz\u00e1lez-Foerster; a la sala oculta es reprodu\u00efa, en mode remake, una mostra que van elaborar John Cage i Merce Cunnigham l\u2019any 2002; els robots els van dissenyar enginyers; i la pe\u00e7a final, la que per a mi \u00e9s l’obra mestra de Parreno, “Annlee”, va ser concebuda al costat de Pierre Huyghe i ha anat canviant de mans durant anys. A l’exposici\u00f3 ha estat Tino Sehgal l’encarregat de donar-li la \u00faltima volta de rosca, mitjan\u00e7ant una jove andr\u00f2gina, una actriu probablement amateur, que sortia del p\u00fablic en el moment en qu\u00e8 acabava el v\u00eddeo i interpretava un mon\u00f2leg davant els espectadors.<\/p>\n
\u00c9s a dir: la majoria de les obres, totes les importants, eren d’autoria compartida. Per tant, per qu\u00e8 Parreno signava l’exposici\u00f3 en solitari? Grans lletres maj\u00fascules: PHILIPPE PARRENO. En un cos de lletra menor, el subt\u00edtol: “Anywhere, Anywhere Out of the World” (vinculat amb el projecte d\u2019Annlee). Si l’autoria es va diluir, almenys a partir de Barthes; si es va metamorfosar a trav\u00e9s del que Bourriaud, que va anomenar “all\u00f2 relacional” i l\u2019”art de la postproducci\u00f3”; si estem en l’era de les autories complexes, de l’artista com curator, de la traducci\u00f3 o del remake com intervencions art\u00edstiques, si l’obra de Parreno ha assolit una alta consideraci\u00f3 cr\u00edtica justament gr\u00e0cies a aquest context de lectura: per qu\u00e8 a l’hora de signar la gran retrospectiva s’opta pel nominalisme extrem i individual, per la marca \u00fanica?<\/p>\n
No coneixo els detalls de l’operaci\u00f3. Entenc que tots els autors convocats van estar d\u2019acord en que els seus noms no figuressin com a protagonistes en els paratextos publicitaris. No obstant aix\u00f2, no acabo d’entendre l’actitud de Parreno en el conjunt. \u00c9s la seva traject\u00f2ria, per descomptat, la que atorga una l\u00ednia coherent de sentit a tots aquests projectes. Seva \u00e9s l’escenografia i la conceptualitzaci\u00f3 de l’exposici\u00f3. Per\u00f2 sembla com si en el moment decisiu, l’artista comissari, l’artista col\u00b7laboratiu, assumeix la seva condici\u00f3 d’estrella i renuncia als meta-discursos que l’han legitimat. Si \u00e9s aix\u00ed, l’any vinent seria interessant que l’exposici\u00f3 es digui directament “Nicolas Borriaud” i que aquest dissenyi l’espai i desenvolupi els termes, per\u00f2 que cap “obra” sigui ni tan sols parcialment “seva”. Seria la consagraci\u00f3 del DJ en l’\u00e0mbit del museu amb obra material i gr\u00e0fica. Sembla ser aquest el cam\u00ed.<\/p>\n
Un cam\u00ed que consagra un autor que signa obres que s’exhibeixen en pantalles petites, peces sovint en to menor, moltes vegades minimalistes. Obres que s\u00f3n en si mateixes itineraris, intervencions, escultures anti-escult\u00f2riques, rutes, trajectes, conceptes, treballs cient\u00edfics, peces gens ampul\u00b7loses. Per\u00f2 quan arriba el moment d’exposar en el seu conjunt s\u2019orquestra una \u00f2pera. S’amplia l’escala de representaci\u00f3. S\u2019espectacularitza el que sovint era anti-espectacle. Aleshores, l’AUTOR en lletres maj\u00fascules, comissari de si mateix, torna a presentar aquell art que semblava carregar contra la instituci\u00f3, contra el monument. Aquest mateix art, ara, \u00e9s absolutament monumental. El problema \u00e9s que tamb\u00e9 \u00e9s hipn\u00f2tic i fascinant.<\/p>\n