Els joves no moren mai

Com amb tantes altres coses, podríem dir que va ser Hans Ulrich Obrist, qui – potser sense sospitar-ho – va promoure aquest tipus de treball ja en els anys noranta, en potenciar la figura de Gustav Metzger, mort aquest mateix any. L’obra auto-destructiva de l’artista articula una confrontació entre temps i matèria en el context de la industrialització, la degradació del medi ambient i la guerra atòmica, que segueix present i ens serveix aquí de teló de fons per a la qüestió de la longevitat versus la immediatesa de la satisfacció humana. Aquest és un fenomen que hauria de fer-nos reflexionar sobre com treballem avui i com gestionem els espais de distribució i presentació de l’art; sobre qui té accés a la informació i sobre qui aconsegueix l’atenció del sector. L’estandardització i la homogenització són processos de la globalització neoliberal que no solament afecten a la producció econòmica o a la gentrificació urbana, sinó també a la imaginació i el saber. L’art contemporani no escapa d’uns estils i formats que veiem repetits fins a la sacietat i que pauten la fortuna crítica i comercial de l’obra de molts artistes. Hans Ulrich Obrist apareix una altra vegada, ara com co-fundador de 89+, una plataforma dedicada a la cerca d’artistes joves, que transmet certa compulsió addictiva pel producte desconegut i, amb sort, radicalment diferent. Paradoxalment, el nou no és sempre el més innovador i es mira enrere a la recerca d’artistes que van arriscar en la seva creació, mantenint la seva pràctica malgrat anar a contra corrent, quedant apartats per la simplificació narrativa i la sobreexposició dels grans homes blancs. Aquesta cerca del passat es tenyeix de reparació històrica, amb valors progressistes implícits i un interès artístic exquisit, encara que no escapa de la lògica del descobriment i del procés d’absorció del mercat.

Parlar sobre la longevitat dels artistes, de les seves obres i de les seves idees, és parlar de la història i els seus llegats, de la memòria i del passat que ens segueix i ens persegueix. Els objectes esdevenen així una connexió tangible amb el viscut, amb allò que perdura més enllà de la fi de la individualitat humana. Elements carregats de significat que, amb funcions diverses, dibuixen un sistema de relacions intricades i obertes. La història també la fan les idees que perduren. Concepcions, construccions, arguments, preguntes i dubtes que ens marquen una cartografia mental poblada de fets, factors, certeses i sentiments per la qual divaguem a la recerca de posicions que ens ajudin a entendre com som o com volem ser. Quan mirem enrere, bussegem en la història, com una dimensió oberta i viva, capaç de ser visitada múltiples vegades per trobar sempre un matís, un nom o un esdeveniment desconegut. Introdueixo un asterisc, visitar no vol dir revisionisme. Aquesta és una concepció del temps que no és lineal, sinó que ens situa en un plànol d’igualtat amb el passat. Sempre m’ha semblat curiós quan algú exclama “…i això passa el 2017!”, com si el pas del temps fos garantia suficient per no repetir els errors del passat o per provar una suposada evolució col·lectiva de la humanitat. Qui no s’imagina a algú exclamant el mateix en 1978, 1934, 1917 o al 1898?

Cada any serà superat, vivim ja en el passat. Cada any és un futur que es fa present, vivim en el futur. Les concepcions del temps lineal s’han vist desbordades. Ja no som un torpede propulsat al futur, ni un àngel atordit que avança d’esquena a l’esdevenir, ni una acumulació de cercles en espiral. En aquest sentit, Suhail Malik i Armin Avanessian han suggerit una altra concepció del temps, on el present prové del futur. L’atac militar preventiu es tradueix a la lògica comercial, on són els algorismes els qui decideixen els nostres desitjos abans que els puguem concretar. El futur i el passat es barregen, el present desapareix i amb ell es va la sensació de poder controlar la nostra experiència humana. Aquesta pot ser que sigui una de les explicacions més plausibles per tractar el cúmul d’ansietats que trastornen la subjectivitat humana, fràgil i torbada pels processos de la globalització alhora que tensionada pels sistemes tecno-comercials i la regressió democràtica en tots els continents. Aviat hi haurà la primera generació d’adults del segle XXI. El segle XX desapareix lentament i amb ell es van certs marcs de referència. No és d’estranyar, així, que busquem en el passat com qui busca una terra ferma, un lloc des d’on poder salvaguardar les nostres visions del món actual, que ja ha canviat i que no ens espera. Nostàlgia encarnada en productes culturals que, del cinema a l’art, ens transporten a una època on tot semblava més tangible i factible.

Impossible no vincular la recuperació dels artistes amb la recuperació de la memòria històrica. {En un vell país ineficient, alguna cosa així com Espanya, entre dues guerres civils…} la història no és un passat compartit, sinó un arma llancívola feta a mesura per l’Estat vencedor. L’art i els museus són aquells espais de resistència i imaginació per explorar de quina manera(s) podem construir un relat compartit de convivència. Enfront de la desmemoria, la sedició.

[1] Un cas paradigmàtic, criticat i lloat per igual, va ser Other Primary Structures, comisariada per Jens Hoffman en el JewishMuseum de Nova York. Una mostra que presentava l’obra d’artistes no-angloparlants que feien un tipus de treball similar al de la generació minimalista presentada en Primary Structures, de 1966 en el mateix museu..