Amarterisme literari

Començava l’estiu de 1995. Vaig sortir de l’institut i me’n vaig anar cap a casa. El que en qualsevol altre cas —o una altra casa— hauria estat motiu d’obrir d’una ampolla del millor cava, va desencadenar en el meu cas —i a la meva casa— poc menys que una rèplica de l’explosió del reactor nuclear de Txernòbil. En obrir el sobre de les notes i comprovar que la seva filla acabava l’institut amb una mitjana de matrícula d’honor, vaig veure reflectides en els ulls del meu pare imatges de mi mateixa vestida de vestit jaqueta, entrant cada matí per la porta del parlament europeu (bonjour! good morning! guten morgen!), menjant bombons a casa de l’ambaixador i rebent una medalla en la qual posava coses com Honor, Ordre o Legió, o tot junt. I després boom! El vestit jaqueta i la medalla van quedar sepultats sota una muntanya d’enderrocs en els quals es llegia «grec», «llatí», o tot junt. Unes setmanes abans, havia decidit renunciar als bombons i havia marcat a la fulla de preinscripció universitària, com a única opció, Filologia Clàssica —o el que el meu pare va rebatejar ipsofacto com «Ah-Llengües- Mortes». Au revoir, Bruxelles. Per si això fos poc, en acabar Ah-Llengües-Mortes em vaig matricular en la llavors incipient llicenciatura de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, que el meu pobre pare ja no va saber ni com rebatejar. Fer-li entendre que anava a dedicar els últims anys de la meva formació acadèmica a aprendre a llegir hauria estat més difícil que convèncer a Penélope que vint anys no és res…

El nou segle va començar per a mi entre assajos sobre la mímesi i la versemblança, indagacions sobre el sublim i del bell, la norma del gust, la crítica de la facultat de jutjar, les teories de la funció de l’art i les teories sociològiques de la literatura, la competència literària, les teories del subjecte i l’estètica de la recepció, les teories psicoanalítiques, la crítica feminista… Vaig aprendre a rellegir sota un nou prisma el Quixot de Cervantes, El Roig i el Negre de Stendhal, el Frankenstein de Shelley, La muntanya màgica de Mann, el Moby Dickde Melville, l’Ulisses de Joyce, a Henry James, a Proust, a Jack London, a Hemingway… Vaig devorar per primera vegada Faulkner, Beckett, Camus, Duras, Céline, Woolf… I així, a poc a poc, vaig anar omplint la caixa d’eines amb la qual uns anys més tard trucaria a la porta del món editorial disposada a convertir-me en lectora professional.

Existeixen molts i variats motius pels quals un lector amateur passa a convertir-se en lector professional. En aquells temps, a mi em movia per sobre de tot la possibilitat d’estrenar la meva caixa d’eines i posar a prova el meu olfacte literari. En cert sentit, l’amarterisme (o amor a l’art) és avui dia el motiu principal pel qual la indústria editorial pot comptar amb un exèrcit fantasma de lectors professionals. Perquè per molt sofisticades que siguin les eines que el lector porti en la seva caixa, es veurà obligat a sacrificar gran part del seu temps a l’Arcàdia dels Llibres per a exercir oficis menestrals. Enrere queden els anys en què les adquisicions editorials es discutien cada tres setmanes en comitès de savis, com el d’aquella primera Seix Barral, del qual formaven part Josep Maria Castellet, Félix de Azúa, Sergio Pitol o Gabriel Ferrater. Els informes de lectura que en aquells anys Ferrater va escriure per a un limitat ús privat formen avui part intrínseca de la seva producció literària. Com assenyala Aparicio Maydeu en el pròleg de l’edició en castellà, els informes de Ferrater són «un tàcit homenatge a la labor dels mol·luscos bivalves, lamel·libranquis o pelecípodes filtradors que sobreviuen passant pels seu sedassos les interminables i no sempre impol·lutes aigües de l’oceà editorial, també vulgarment denominats lectors professionals, crítics, informadors editorials, scouts, agents literaris, editors, prescriptores-que-sí-han-llegit-el-que-prescriuen (a diferència dels prosèlits del prescriptor Pierre Bayard en la seva perillosa boutade Com parlar dels llibres que no s’han llegit?».Amb una causticitat que aviat es va convertir en el signe del seu discurs crític, Ferrater despatxava els manuscrits amb arguments del calibre «No és una descripció de la vulgaritat de la vida delictiva anglesa: és una mostra d’ella» o «Si haig de jutjar el llibre com una obra literària, l’única cosa que puc dir és que és imbècil». Deia Auden que quan un llibre li semblava terriblement dolent, l’únic interès que podia tenir per a escriure alguna cosa sobre ell era el de l’exhibició de la seva pròpia intel·ligència, del seu enginy i de la seva malícia. Però ens equivocaríem en pensar que l’única cosa que mou a Ferrater és el seu desig d’elevar amb elegància la impertinència a la categoria d’estètica, perquè el lector editorial compta amb l’atenuant que només seràs llegit per una persona còmplice que exigeix sinceritat.

A més —i a diferència del crític literari, per a qui els límits de l’apropiat es forgen únicament sobre les bases del judici de gust—, un lector professional mai pot perdre de vista la miserable realitat dels números, l’oportunitat o el públic a qui va dirigida l’obra (encara que en el cas de Ferrater mai prevalgui un criteri de mercat per sobre de la virtut artística). El lector editorial no pot, en definitiva, romandre al marge de la maquinària de la qual forma part. Quan es disposi a recomanar o desaconsellar una publicació, a més de tenir la capacitat per a inserir obres i escriptors en determinades tradicions o dominar les comparacions estilístiques entre autors, el lector professional haurà de sospesar una gran quantitat de factors que van més enllà de la qualitat de l’obra. Si escau, l’apropiat es basa en un sistema de variables —no sempre ni forçosament adscrites al binomi bo/dolent o bell/lleig— que determinen la incorporació d’un llibre al sistema literari i editorial. Un exèrcit de lectors professionals guiats únicament pel seu judici de gust enfonsaria al sector tal com l’entenem avui dia, portant-lo a unes formes de mercat que precisarien per força d’un sistema al marge de les lleis del comerç o de la protecció intel·lectual. Aquest mateix exèrcit guiat únicament per criteris de viabilitat econòmica i complaença intel·lectual convertiria les prestatgeries de les llibreries en una immensa taula de novetats minada de best-sellers i literatura fast food.

En un article de 1972, Umberto Eco imaginava aquest tipus de resposta a alguns manuscrits famosos: «El procés de Kafka és un bon llibret, amb aires a Hitchcock. Però cal treballar-lo una mica més. Hi ha moltes coses que no estan clares: on es desenvolupa l’acció?, per què han processat al protagonista?». I deia d’un manuscrit d’autor anònim i titulat La Bíblia: «Les primeres pàgines són estupendes. Tenen tot el que un lector modern vol en un bona història: molt de sexe (incloent adulteri, sodomia, incest) i una bona quantitat d’assassinats, guerres i massacres. Però els capítols finals són lents, quan no francament avorrits. Caldria publicar solament els primers cinc episodis del llibre i suggerir un nou títol: què tal Els fugitius del Mar Roig?». No caminem tan lluny… En un regne del mercat cada vegada més despietat, l’ofici del lector editorial consisteix avui a exercir de sagaç vigilant i testimoniatge de resistència malgrat portar posats els grillets pecuniaris. La seva missió ha de ser la d’ajudar a construir un catàleg que perduri a través dels anys, on les peces encaixin i donin al lector una visió de món, coherent i articulada. I tot per amor a l’art. Llarga vida a l’amarterisme literari!