«Construir una institució vol dir redefinir la manera en què opera al món». Entrevista amb Stefanie Hessler

Des del 2019 Stefanie Hessler és la directora del Kunsthall Trondheim (Sala d’art Trondheim) a Noruega. Anteriorment va ser cofundadora de l’espai artístic Andquestionmark (amb en Carsten Höller) i va ser comissària de projectes, per exemple, al Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, TBA21 de Vienna, Flora de Bogotà i va ser co-comissària de 6^èAthens Biennale i  Momentum 8 Biennial a Moss, Noruega.

Marti Manen: Has estat treballant com a comissària freelance, connectada a la acadèmia, amb artistes i al marc institucional. Explica’m com és ser la directora del Kunsthall Trondheim: què et va atraure del marc institucional?

Stefanie Hessler: A la meva decisió de dirigir una institució hi va influir molt el tema polític. A Europa del nord i arreu del món estem experimentant un desmantellament molt estès d’organitzacions, ja siguin relacionades amb el sistema de benestar o el finançament de l’art públic. Crec que avui dia, una de les coses més radicals que es poden fer és protegir les institucions públiques, i a la vegada, canviar la manera en que les percebem i les sentim. És a dir, que les institucions no haurien de conservar-se de la mateixa manera en què han funcionat des de fa temps. Per a mi, construir una institució vol dir redefinir la manera en què opera al món, els aliats que forja, les oportunitats que crea, amb qui treballa, a qui dona suport i a qui permet que la formi. Especialment en un lloc com Trondheim, que es troba en territori lapó, hem de treballar per descolonitzar institucions i estructures subjacents. El marc institucional que vull ajudar a crear és un que respongui a la situació política en que es troba. Vull que la institució sigui rellevant a nivell local, motiu important pel qual em vaig mudar a Trondheim, però també vull que miri a l’exterior i s’involucri a la xarxa internacional i planetària. Vull teixir connexions entre la meva xarxa internacional i el Kunsthall i deixar que aquests contextos tan diferents s’afectin mútuament. I finalment, vull que la institució es centri en l’art i en donar suport als artistes.

MM: Estic totalment d’acord amb tu en la importància de mantenir les esferes públiques i redefinir-les a la vegada d’una altra manera. A la Index Foundation treballem molt amb el concepte de la distribució intentant previsualitzar altres maneres de produir i distribuir contingut i la idea de la xarxa de què em parles hi està relacionada. Crec que hem de trobar altres maneres i altres temporalitats, i probablement és especialment important ara, després d’haver vist com un sistema socioeconòmic que es presentava com quelcom fort i intocable es desmantella en qüestió d’un parell de dies en aparèixer el virus.

SH: Vam començar aquesta conversació abans que el COVID-19 es desenvolupés a un ritme cada cop més ràpid a Europa. Costa pensar i escriure res ara mateix sense adonar-se del moment en què ens trobem. La propagació tan ràpida del virus posa de manifest un sentit d’excepcionalitat occidental; aquí, els governs podrien haver reaccionat molt abans, seguint l’exemple de Corea del Sud, tot i que les intrusions en la privacitat de les persones són molt problemàtiques. Encara que els confinaments semblen estar funcionant, la ressurgència revifada de les fronteres nacionals és molt preocupant, i per descomptat, els efectes es presentaran de manera molt diferent aquí a Noruega que no pas a altres indrets privats d’estructures públiques. Espero de debò que puguem considerar aquesta crisi, particularment al Nord global, com una possibilitat per replantejar-nos el nostre modus operandi.

Esmentes la distribució, i és un punt crucial! Com podem fer l’art encara més accessible, per exemple, fent servir la tecnologia. Tinc curiositat per saber més de com treballeu amb la distribució, pujar contingut està bé, però no necessàriament arribarà a noves audiències només per estar en línia, i no necessàriament permetrà un diàleg que no estigui ja canalitzat per les pròpies institucions. Espero que puguem ser cada cop més creatius i reconsiderar les esferes públiques, socials i digitals.

Com a comissaris, podem fer gran part del nostre treball en línia, ja que la connexió a Internet és estable. Jo havia de viatjar a Zurich la setmana passada per una reunió d’un jurat, però es va cancel·lar i ens vam reunir per videotrucada. Podríem haver planejat una videoconferència des del principi en comptes de viatjar per una reunió de tres hores! Dit això, sí que crec que reunir-se en persona és important, de vegades. Les coses són diferents quan estem presents físicament, al complet, i l’afecte és molt important. Aquest serà un dels nostres reptes ara que convivim amb el virus.

(Stefanie Hessler. Fotografia: Brittany Nelson)

MM: Sí, hem de ser molt més creatius, trobar maneres interessants de distribuir contingut no pot suposar únicament pujar moltes coses a Internet sense preocupar-se de res més. En aquesta nova situació en què ens trobem sembla crucial pensar en tipus de diàlegs i temporalitats, i també en com invertir el temps i centrar la nostra atenció en alguns assumptes. Probablement es tracta de contingut, de contacte, de format i de continuïtat. Per a mi, dirigir Index vol dir ser capaç de treballar amb el programa però també amb el fet que l’estructura defineixi altres maneres de treballar. Quins son els teus plans pel que fa a l’estructura de la institució?

SH: El Kunsthall Trondheim és una institució nova. Va obrir les portes al seu emplaçament actual al 2016 i jo me’n vaig convertir en directora al 2019. La meva predecessora, Helena Holmberg, ja havia assentat les bases de treball de manera excel·lent. La meva responsabilitat és conduir el Kunsthall a la seva segona fase, això vol dir consolidar la seva posició com a institució pública a Trondheim, Noruega i a nivell internacional, garantir la seva longevitat, però també preguntar què és el que pot ser una institució de la seva mida i a la seva ubicació.

Una de les primers coses que vaig decidir un cop vaig arribar al Kunsthall va ser eliminar la tarifa que es cobrava anteriorment. A Noruega, si algú està exempt a pagar l’IVA, ha de tenir un ingrés. He trobat altres maneres de bregar amb aquesta particularitat, com ara la de redissenyar la nostra entrada per acollir edicions d’artistes i una llibreria ampliada, entre d’altres. És fonamental assenyalar que el Kunsthall està obert a tothom, l’entrada gratuïta és important, però no és suficient. Estic treballant per obrir el Kunsthall encara més i convidar a les persones i grups que no han visitat les exhibicions i que normalment s’exclouen de l’art contemporani. Encara estem en procés de sol·licitar fons per una iniciativa molt important per a mi: «Oi!» de l’Emma Wolukau-Wanamba que va començar a la Bergen Assembly. Vaig convidar l’Emma i les seves col·laboradores, la Hinda Farah i la Sheila Kassim, per a que desenvolupessin una itineració a llarg termini d’«Oi!» a Trondheim que es centrés en persones racialitzades, però que també fos interseccional amb el tema del clima, del gènere etc. Espero que el Kunsthall sigui capaç de donar suport a aquest programa i d’altres que poden ajudar a marcar la diferència en la societat.

Un altre punt clau són les noves comissions. Vull donar suport a tots els artistes que facin obres que, d’una altra manera, no podrien fer, i que facin servir el Kunsthall com una eina no només per mostrar art, sinó també per produir-lo. Pels artistes, el suport d’institucions i del comissariat per crear noves obres pot ser un pas molt important en pràctica. Crec que el «pes institucional» es pot fer servir de maneres sorprenents i vull impulsar això molt més enllà.

MM: Producció. Produir vol dir treballar de prop amb els artistes per un període de temps prolongat, vol dir estar obert a opcions que no són necessàriament les planificades o les que es podien esperar, i això és una cosa que m’agrada d’estar obert a la sorpresa. Però, com es tradueix aquesta manera de pensar a una estructura pressupostària anual o als sistemes d’avaluació?

SH: M’agradaria que els sistemes d’avaluació fossin més receptius a factors que no es poden traduir en números. Aquest tipus d’experiència d’un visitant és més important que la seva mera presència a l’espai. La sorpresa juga un paper molt important, i el sentiment de sorpresa el pot desencadenar una obra d’art que ens proposa una nova perspectiva que no s’havia considerat abans. Intento promoure la participació profunda, ho dic així en referència a l’escolta profunda de la Pauline Oliveros, cosa que requereix profunditat, conscienciació i capacitat de resposta. Això també es tradueix a comissions i producció. Com podem crear un marc que permeti la participació profunda amb els artistes i les seves obres, incloent també la capacitat de resposta a idees o ocurrències que no es poden preveure ni planificar? Crec que aquí es on poden passar coses interessants de debò! Per poder inscriure aquesta manera de veure el comissariat, tot i que sembli cada cop més difícil, es necessita molt treball de meditació. Per aconseguir això, potser hem de fer-nos la pregunta fonamental de què és el que pot fer l’art.

MM: El Kunsthall Trondheim no és una institució gaire gran. Parlem de flexibilitat i fragilitat.

SH: No crec que pel fet que sigui una institució a «petita escala» sigui equivalent a flexibilitat o fragilitat. Una institució enorme pot ser fràgil per la seva gran envergadura, pot ser difícil de manejar i de mantenir. La flexibilitat és un d’aquests termes de moda en la cultura corporativa, i tot i que crec que des del Kunsthall Trondheim podem respondre més ràpid i de maneres poc usuals a algunes qüestions, no m’atreviria a emmarcar «flexibilitat» només com una cosa positiva. De vegades cal ser inflexible, posicionar-se, ser intransigent.

Per a mi, una de les qüestions crucials és crear longevitat sense engranar estructures de manera que puguin acabar perjudicant a la institució, als artistes o d’altres col·laboradors o a la audiència. Suposo que es podria dir que el problema és fer de la institució quelcom robust i a la vegada mal·leable.

MM: Al 100%!  Hi ha alguna cosa interessant en termes de pensament institucional. Parles de maneres a fer, analitzes el llenguatge de manera crítica i sento i comparteixo amb tu aquest desig de fer d’allò institucional una cosa propera pels artistes i pels visitants, una cosa robusta però mal·leable des de molts angles, alguna cosa amb una posició de poder (al menys amb agència) però que entengui que forma part d’un sistema ecològic amb interdependències.

SH: Sí, un sistema ecològic! En alemany tenim la paraula  En alemany tenim la paraula «Umwelt» que feia servir el biòleg Jakob von Uexküll a principis del segle vint per descriure el món que envoltava un organisme. Als anys 60, la teòrica Lynn Margulis va expandir aquesta concepció i va dir que Umwelt no era només una cosa fixada i que es trobés a l’exterior, sinó que és flexible i forma part de l’organisme. No podem separar-los, ja que, sense el seu Umwelt, un organisme no existiria. Margulis va ser qui va trobar evidència microbiana pel concepte de simbiogènesi. És a dir, que les institucions no existeixen sense aquells individus del seu interior, ni tampoc sense aquells del seu exterior, de fet, aquestes divisions tampoc són vàlides, en un sistema biològic composat de molts éssers vius, ens afectem i ens formem entre nosaltres.

(Imatge destacada: Kunsthall Trondheim. Fotografia: Laimonas Puisys. Cortesia: Coast Contemporary).