El currículum de la família Belamy (història de dues impostures desaprofitades)

La família Belamy no té biografia; tot just disposa d’una dotzena de retrats malgirbats creats per una màquina. La seva història es va començar a popularitzar quan el Retrat d’Edmond de Bellamy va ser venut a la sala Christie’s per 383.000 €, amb un preu inicial de partida de 7.000 €. El quadre a l’oli de l’Edmond –que el dia de la subhasta compartia espai amb obres de Warhol i Lichtenstein–  és el darrer representant de la nissaga Belamy, una sèrie d’obres creades a través de xarxes generatives antagòniques per part del col·lectiu francès Obvius. L’algoritme generatiu (anomenat GAN: Generative Adversarial Networks) s’alimenta i aprèn gràcies a una base de dades de més de quinze mil retrats canònics, realitzats entre els segles XIV i XX. Els seus programadors ho van provar amb paisatges però van decidir que “el retrat és el que, de moment, permet imitar millor la creativitat”.¹ El resultat és un oli imprès sobre tela, amb el corresponent marc daurat per “impactar millor en l’imaginari col·lectiu”, i signat al marge inferior dret amb part del codi de l’algoritme.

És una d’aquestes notícies ideals per cridar l’atenció dels tertulians del broc gros: els que arrufen el nas preguntant si això és art; els que es llancen als titulars  sensacionalistes  a l’estil de “La intel·ligència artificial reinventa la pintura”; els saberuts que esmenten d’altres artistes com a precursors en el mateix terreny;  els benintencionats que es dediquen a jutjar les qualitats de l’obra i, fins i tot, hi ha qui augura un futur d’art low cost produït íntegrament per màquines. Apocalíptics i integrats que, o bé hi veuen el futur de la creació artística, o bé un simulacre, una simple impostura. Molts d’ells, és clar, no deixen passar de llarg el preu assolit finalment en la subhasta i tothom ho fa amb una certa admiració i condescendència; com si el simple caprici d’uns compradors delerosos per tenir la darrera novetat més lluent ja fos un judici de valor i una carta de naturalesa. El mercat dictant sentència, vet-ho aquí.

Més enllà de totes aquestes opinions sobre l’Edmond de Belamy –és un cas que pot reanimar una sobretaula que esllangueix, proveu-ho–, es de suposar que l’interès també es pot relacionat amb aquesta por i fascinació difosa que produeix el binomi “intel·ligència artificial” i, sobretot, sota quins paràmetres està construïda: com l’han “ensenyat”, amb quina voluntat i quin és el propòsit del científic boig que crea el Frankenstein modern amb sensibilitat artística. No podem deixar de preguntar-ho perquè cada vegada som menys ingenus (o això creiem) sobre les bondats de les eines d’intel·ligència artificial, amb el conflictiu revers de la “mineria de dades” que també permet controlar, comerciar, influir, espiar… Si hem fer de cas, però, al que recull el Manifest penjat a la pàgina web de col·lectiu Obvious, el seu propòsit és més aviat pobre. A partir d’una il·lusòria metàfora que ve a dir que un nen, a base d’aprenentatge amb el professor adequat, pot acabar fent Picassos, arriben fins a l’explicació tècnica que l’algoritme està entrenat per discriminar qualsevol intenció d’apartar-se del models humans previs.

El que es podia haver convertit en una història apassionant sobre la creació d’una identitat estètica pròpia, a partir de la memòria col·lectiva, es converteix en un informe funcionarial de sumar components fins a arribar a un sentit comú anodí, de pura suma estadística. Cap escletxa per a l’error, la improvisació o la creativitat. L’engany no està en si ha sigut capaç de substituir l’habilitat humana, ni tan sols de si ha qüestionat el mercat de l’art, és, més aviat, que és tracta d’un mal impostor incapaç de sortir dels paràmetres estandarditzats. Un simple imitador endollat al corrent elèctric, vaja.

Els humans continuen essent més entretinguts a l’hora de crear relats. A una escala molt diferent (un cas proper, local, que he seguit amb intermitència però amb curiositat) hi ha l’exemple d’un artista que arriba un pèl tard al món de l’art, però que quan ho fa, decideix construir una trajectòria amb una velocitat sorprenent. El seu posicionament s’allunya de qualsevol ideal romàntic del creador que es tanca a l’estudi a buscar una veu pròpia, que pateix comparant-se amb els seus ídols, que porta una vida desendreçada i creu que la seva obra s’expressa per ella mateixa. No, ans al contrari. Ens trobem davant d’algú que treballa fervorosament per fer saber que existeix, per acaparar titulars, per construir un currículum vistós. I la manera d’assolir-ho és com passar per la centrifugadora un tutorial de cinc minuts del Youtube i un manual abreujat d’història de l’art. Si grans creadors els trobem incorporats a moviments teòrics acotats per historiografia, ell inventa un -ismedel qual n’és únic representant: el Surrealisme figuratiu mediterrani (són significatius els dos darrers adjectius). Si convé tenir obres en els principals museus, no hi ha res com deixar un CD amb imatges de les seves obres a la mediateca del MACBA i, així, ja podem dir que està representat a la col·lecció. Si s’acaben les idees, sempre es pot recórrer a un mètode infal·lible: les causes solidàries; n’hi ha un munt a les que adherir-se… Finalment, quan tens a la premsa acostumada al teu estatus artístic, un viatge pot servir perfectament per enviar un comunicat –amb una foto a dins d’una galeria d’art, per exemple– que digui “el conegut representant del Surrealisme figuratiu mediterrani es troba a Nova York preparant la seva propera exposició”. El seu llistat de fites noticiables és llarg i, a cert nivell, funciona.

És un procediment directe (de picaresca o murrieria; d’ingenuïtat o grolleria, segons qui ho miri) que no qüestiona res, només aprofita dreceres conegudes, encara que sigui amb una estratègia distorsionada i bastida amb quatre conceptes mal païts. Sense menystenir la capacitat metafòrica – de forma indirecta, acaba assenyalant debilitats del propi ecosistema artístic– hi manquen ingredients per convertir-se en una bona paròdia. Ben mirat, però, és una història exemplar en un sentit que probablement el seu protagonista no és capaç d’intuir. Podria ser objecte d’estudi, o d’una exposició…però sense la producció física, només el currículum desplegat per la sala i documentat amb tota la successió de retalls de premsa, fotografies i demés “reconeixements”. Seria el graó que li faltaria per afegir-hi interès.

I mentre les màquines i els humans encara es mostren tal com són, la impostura en el món de l’art continua amb extraordinària mala premsa. Només cal incorporar aquests dos conceptes en el cercador d’internet per fer aparèixer un munt d’entrades amb articles d’opinió que intenten desemmascarar mentides però, sobretot,  volen estipular els límits del que és art veritable i el que no ho és. Si ho feu –no us ho recomano–  arribareu al denominador comú de tres o quatre experts que agiten el fantasma de Marcel Duchamp com l’origen de totes les catàstrofes de l’art actual i, una mica més avall, topareu amb la sacerdotessa mexicana de la correcció estètica (no hi posarem el nom, per no fer mala sang). Ben mirat, el simulacre, la impostura –amb les seves declinacions iròniques i juganeres–, poden ser un terreny magnífic per sacsejar la inèrcia acadèmica de les identitats prefixades. Mentrestant, els Belamy no han pogut inventar-se el seu currículum i, com a molt, funcionen com a pàl·lid reflex d’anteriors.

¹Totes les declaracions d’intencions estan extretes de la seva pròpia pàgina web: www.obvious-art.com/