El dia que van decidir quedar-se

Com totes les grans decisions, aquella no va ser una decisió massa meditada. El Brexit s’havia posat en marxa amb menys repercussió i caos del que s’havia anunciat, Itàlia anunciava que abandonava l’Euro i la nova crisi del petroli feia que volar barat fos un record del passat. Tanmateix, crec que no va ser això el que va iniciar el canvi, hi havia molts factors que van propiciar el que va venir després.

 Tot va començar a la primera i segona dècada dels 2000, que es va caracteritzar per una fugida constant. La crisi va colpejar amb més força que mai i la indústria cultural, que, a excepció de certa època daurada als noranta, sempre es va moure en allò precari, estava completament devastada. El que es va conèixer com a “fugida de cervells” va afectar molts artistes i treballadors culturals que van marxar fora: Berlín, Amsterdam, Londres, París eren les destinacions que es triaven sense data de tornada. Els estudis de màster a l’estranger es van convertir en un must per a qualsevol artista o treballador cultural i no eren estudis barats. En un entorn de naturalesa econòmica inestable, els estudis en universitats privades a l’estranger estaven a l’ordre del dia, fer un màster en una universitat del nostre país valia per a poc i estudiar fora costava molt. Així i tot, molts ho van fer: alguns amb ajuda pública, de fundacions privades o simplement treballant i estudiant alhora. Les universitats nacionals, que mai van mostrar un excessiu interès per la cultura, miraven alleujades, entenent que aquesta labor no els corresponia a elles. Anys després, tot és diferent.

Un altre dels motius venia de més enrere, del desig d’estar en una escena internacional a la qual el nostre país no acabava de pertànyer del tot. Per als artistes, treballar en un entorn que els permetés viure del seu treball semblava un somni i, per als treballadors culturals, sortir d’un sistema en el qual es podia accedir a treballar en una institució pública sense oposició era una oportunitat perfecta. A més, es donava una estranya paradoxa: cada vegada que un agent cultural decidia sortir i començar una pràctica fora de les nostres fronteres es tornava més popular a la seva terra, era una cosa molt nostra el pensar que si tenien reconeixement a l’exterior era per que alguna cosa havien d’estar fent bé. Les institucions culturals gastaven diners a convidar a artistes nacionals que vivien fora, la qual cosa produïa cert recel en els que havien rebutjat, per els uns o els altres motius, la sortida. Els joves mai es van sentir massa emparats pels museus del país: els més grans i representatius tractaven de col·locar-se a si mateixos dins d’una espècie de discurs internacional convidant a artistes estrangers de llargues carreres a fer grans exposicions i deixant als artistes locals per a exposicions més transversals. Era relativament fàcil al nostre país ser una jove promesa i accedir als reconeixements per a artistes de menys de 35 anys, que era el límit de la joventut segons les institucions. El que era complicat era mantenir-se després i, per això, sortir era una opció plausible. Vist des de la distància que porten els anys, els sobraven els motius.

El dia en què van decidir quedar-se va ser un d’aquests dies normals, un dia sense més: a Londres plovia com sempre, a Berlín començava la primavera, que ja estava assentada a Amsterdam, i a Madrid feia calor. Corria l’any 2027 i, com deia al principi, la situació no era bona, però ells ja estaven acostumats. Molts ja havien tornat, alguns per qüestions de família: formar famílies a l’estranger no era fàcil i deixar-les al teu país tampoc, uns altres per cansament, per derrota o simplement per falta de vitamina D. Aquest dia, un membre d’aquest col·lectiu emigrant al qual anomenarem J estava de visita a la seva ciutat, una cosa que a causa de les restriccions de preus i fronteres només feia una vegada a l’any -o aprofitant les visites pagades pel principal museu del seu país, amb el qual, finalment, a l’edat de 41 anys, realitzava la seva primera exposició retrospectiva. “Quina ironia -pensava- dotze anys fos i la meva primera gran exposició és a la meva ciutat”. Aquest dia J va decidir que ja no marxaria i que l’esforç que li suposava estar fos l’invertiria dins. No va passar gens especial, cap fet desencadenant. No va ser com en aquestes novel·les en les quals, després d’un llarg viatge, l’heroi (J no era un heroi ni una heroïna) cau del cavall i decideix que l’aventura arriba a la seva fi. Simplement aquest dia va decidir tornar.

#decideixoquedarme va néixer com una simple etiqueta. J no tenia intenció de canviar res, però aviat va anar contagiant-se i fent-se popular. Imagino que era el moment adequat, tot era més difícil i, dels pocs que quedaven disposats a treballar en el món de la cultura, gairebé cap podia invertir en marxar. Capitals com Londres havien perdut la seva embranzida pel seu aïllament polític, l’auge conservador a Europa central no deixava molts diners a la cultura, i menys per a estrangers, i viatjar a països de l’est, que emergien com a espais d’experimentació artística, era una cosa inassolible per a ells, ja que això de viatjar només amb el passaport i una mica de diners era un record del passat. Allà per 2028 les universitats públiques que quedaven van començar a invertir a portar de tornada als que havien marxat. No oferien sous alts, però sí una estabilitat difícil d’aconseguir fora. Això va provocar que els joves que s’arriscaven a dedicar-se a l’art trobessin opcions de formació més assequibles i prop de casa. D’altra banda, els museus públics que l’última crisi havia deixat dempeus van començar a treballar amb artistes nacionals d’una manera més directa i, a poc a poc, tant els que van tornar com els que s’havien quedat van començar a formar una comunitat, més enllà de recels o velles disputes, creant una cosa que els agradava anomenar “discurs” o “veu”.

Va ser un temps on sistema cultural va fer el que sempre fa i va navegar per l’adversitat d’una realitat que es descomponia. La generació del #decideixoquedarme va començar a ser comparada amb altres avantguardes culturals del nostre país que es van tornar forts dins d’un clima hostil, suposo que l’adversitat els obligava a estar units. Aquest discurs internacional del qual abans es volia formar part es va convertir en una cosa de la que pràcticament ja no es podien escapar, el món era global independentment del lloc que ocupessin els cossos i aquest discurs que s’atomitzava cada dia a través d’internet es va començar a acomodar a necessitats més locals. Això es veia des de fora com una potència de referència, com un model que va situar la nostra escena artística, sense buscar-ho, en el lloc on abans buscava estar. Des de llavors ha passat ja més d’una dècada i sembla que, després d’anys de conflicte, l’estabilitat del nou sistema s’assenteix; sense petroli viatjar torna a ser possible i amb les universitats telemàtiques l’oferta educativa s’ha expandit, la qual cosa ens permet molta més flexibilitat. Després d’anys a la universitat pública, demà començo el meu doctorat: he decidit marxar-me a Moscou, com molts dels meus companys i companyes. Crec que serà una gran oportunitat.